Jugar amb la poesia, amb les lletres, amb els objectes. Intentar esbrinar què volen dir, què et diuen, què et poden dir. Quines relacions estableixen entre ells, entre la poesia, entre el que jo vull que diguis.
L’exposició Poesia Brossa, que és al Macba fins al 25 de febrer del 2018, revisa l’obra de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) i la fa dialogar, confrontar, buscar paral·lelismes amb les obres de Marcel Mariën, Nicanor Parra i Ian Hamilton-Finlay. La mostra, comissariada per Teresa Grandas i Pedro G. Romero, et rep amb una expansió d’escarabats que et fa estar alerta. El millor, però, és que entres a l’exposició tal com has d’entrar: amb els ulls ben oberts i sense voler deixar-te res de les mil-i-una disciplines que toca: cinema, literatura, música, arts plàstiques…
Podríem dir que Brossa era això, un jugador innat que feia parlar els objectes d’una manera molt particular que, si encara ara és trencadora, durant la dictadura no es podia etiquetar d’una altra manera que d’avantguardista. Va crear un idioma nou allà on s’entrecreuen moltíssims llenguatges, la seva poiesis. Partitures, miralls, banderes, escales, tisores, plats, vídeos, cartes, manilles, hams… La seva obra és infinita i en cada objecte hi ha un univers, però tots parlen el mateix idioma. T’hi trobes qualsevol cosa, en aquest taller experimental de poesia visual.
1.
Foto: Exposició Poesia Brossa
2.
Foto: Exposició Poesia Brossa
3.
Foto: Exposició Poesia Brossa
4.
Foto: Exposició Poesia Brossa
5.
Foto: Exposició Poesia Brossa
6.
Foto: Exposició Poesia Brossa
7.
8.
9.
Foto: Exposició Poesia Brossa
10.
Foto: Exposició Poesia Brossa
11.
12.
Foto: Exposició Poesia Brossa
13.
Foto: Exposició Poesia Brossa
14.
Foto: Exposició Poesia Brossa
