L’obra del pintor Jordi Martoranno (Girona, 1965) convida al silenci i a la introspecció. Ho podeu comprovar a l’exposició El cor oceànic de les coses, que es pot visitar al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 24 de gener, i que té lloc després que l’artista guanyés el Premi de Pintura 2019 de la Fundació. A través de setze obres recents, entre pintures i dibuixos, Martoranno desplega el seu llenguatge pictòric basat en una abstracció i un monocromatisme només aparent. Especialment interessat per l’antropologia semiòtica i la relació de l’ésser humà amb la natura i el cosmos, explora l’origen i evolució de les formes i símbols més ancestrals en unes obres en les quals el color també té un paper fonamental.
Les figures que protagonitzen les seves pintures semblen només línies i pures figures geomètriques surant en la superfície de color. Responen a algun pensament o concepte?
Absolutament. Fa temps que estudio les formes sorgides de civilitzacions antigues, com l’egípcia i la sumèria, que encara són vigents. Però també trobem formes en les pintures rupestres de fa de 30.000 a 40.000 anys, que mostren com aquells primers artistes van sintetitzar la seva connexió amb la natura. Era una manera d’entendre el seu entorn. Són formes que podrien remetre a símbols totèmics però que també els hi van servir per crear estris que els van ajudar a sobreviure. Aquestes formes van evolucionar fins a convertir-se en signes, en senyals, i així es va crear l’escriptura, per exemple. Són arquetips que porten milers d’anys entre nosaltres. Ara les trobem a les senyalitzacions dels carrers, a les tapes del clavegueram o a l’alta tecnologia.
Són formes que formen part de la nostra essència com a humans, doncs?
Sí, s’han utilitzat per explicar-nos l’existència, en certa manera, i es van repetint.
«Y-zone», oli sobre tela, 180 x 180 cm. És l’obra amb què Martoranno va guanyar el Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas
Quin és el paper del color, habitualment intens, a la seva obra?
Mai és arbitrari. Té una intenció al darrere. Per exemple, l’obra guanyadora del premi de la Vila Casas, Y-zone (2018), d’un groc intens, d’entrada va fer pensar a alguns que podia tenir connotacions polítiques. Però no té res a veure amb l’actualitat política sinó amb el simbolisme que el groc i el daurat tenien a l’antiga Índia com a signes de la il·luminació. De la mateixa manera, a l’obra Forest (2019) el verd al·ludeix a la natura, i el blau d’El cor oceànic de les coses ja està clar en el títol.
«Àrtica», 2019, 70 x 75 cm, oli sobre lli
Quina relació té la seva obra amb la dels artistes minimalistes americans?
Durant una estada a Nova York vaig veure en directe l’obra d’artistes com Sol Lewitt, que em va impactar moltíssim. Hi ha un abans i un després d’aquella estada en la meva obra. El que m’interessa del minimalisme és que pot permetre una contemplació més profunda de l’obra.
Com s’evita la fredor que de vegades traspuen les obres minimalistes?
En el meu cas, he de dir que mai parteixo del coneixement i la raó, sinó que quan em planto davant la tela em deixo guiar bàsicament per la intuïció. Tots els plantejaments racionals apareixen posteriorment. Tot artista ha de partir de la intuïció per ser autèntic. Aquesta és l’única manera per connectar amb l’espectador.
L’espectador també s’ha de deixar anar per connectar amb les seves pintures?
Exacte. L’espectador s’ha de deixar endur sense buscar entendre. Reivindico la intel·ligència emocional a l’hora de mirar art i, sobretot el silenci. Estic content que aquesta exposició a Can Framis coincideixi amb la mostra Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya, perquè conté un centenar d’obres [entre elles, una del mateix Martoranno] i després de creuar per tota aquesta acumulació, quan s’arriba aquí, el to és totalment diferent, molt més pausat i silenciós i aquest contrast m’interessa molt.
És una exposició que convida al silenci, sí. En un moment com l’actual, creu en l’art com un espai de teràpia i curació?
L’art terapèutic, amb aquesta intenció expressa, ja existeix, però és cert que l’art serveix per distanciar-nos del soroll que ens envolta. Si algú arriba fins aquí i pot reposar de tot el que hi ha fora, ja em sento satisfet. Que es deixi abraçar pel que veu sense preguntes: la resposta ja l’obtindrà més tard, de manera indirecta segurament. M’interessa aquesta dimensió espiritual de l’art.
Per a vostè també és terapèutic, pintar?
Pintar m’ajuda a evolucionar com a persona, de la mateixa manera que ajudarà l’espectador.
«Consciouness», 2019, plumbagina i tinta xinesa sobre paper Ukiyo, 200 x 200 cm
Practica algun tipus de meditació en la seva vida quotidiana o a l’hora de pintar?
Ho pretenc, ho intento. Però no acabo d’aconseguir mai integrar la meditació i el ioga de manera regular a la meva vida. Mai tinc prou temps. És com una utopia. Però darrerament sí que m’han interessat algunes lectures sobre aquests temes, per exemple, La vida divina, del filòsof i iogui Sri Aurobindo. Aquest llibre assegura que no hem de buscar Déu fora de nosaltres perquè tots nosaltres ja som éssers divins.
