Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí cada any hi munten exposicions diferents, però n’hi ha una que hi és sempre. Es diu Tota una vida i està formada per un centenar de figures de l’artista garrotxí Josep Traité. Us n’ensenyem catorze explicades per la documentalista Neus Jàvega.

1. La partera.
Durant bona part de la història, les dones han parit a casa amb el caliu de l’entorn familiar femení i amb l’ajuda de les llevadores i parteres, que acumulaven sabers transmesos de generació en generació, i que assessoraven en el naixement, el postpart i la criança. A partir del segle XIX es van implementar els sabers mèdics i van aparèixer disciplines com l’obstetrícia, la ginecologia i la pediatria. Amb l’intent de superar el risc i el dolor dels parts, tot el procés es va medicalitzar, i el que es feia a casa es va traslladar a l’hospital.

Museu de la Vida Rural



2. El batre a l’era.
“Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, diu la dita popular. Les eres eren espais de terra plans, semicirculars o en forma d’esfera (tot i que en trobem també d’enrajolades o d’empedrades) on s’hi feia pols per extreure el gra de la palla. És el lloc on es feia una de les parts més importants del cultiu del cereal. El blat era un aliment importantíssim tant per a la fabricació del pa, que s’elaborava a les cases, com per a l’alimentació dels animals. La palla també es feia servir per cobrir el terra dels estables, per omplir els matalassos o com a material de construcció. Cap al juny se segava amb la falç i es feien garbes que es lligaven amb vencills fets de blat. Al juliol se solia batre, ja que el cereal havia d’estar ben sec. I la batuda tenia lloc a l’era, que havia d’estar ben neta. Per desprendre el gra de la palla, la batuda tenia diverses fases: primer es passava el rodet de pedra estirat per un animal, després es feia el mateix amb el trill i per últim, el diable. Al llarg del procés calia girar la palla amb les forques perquè la de sota es trinxés, i també calia retornar al centre de l’era la palla que en sortia. Finalment, amb el tiràs es podia començar a recollir el gra que ja s’havia separat. Després de dinar, si girava vent, s’havia de ventar: es feien munts de cereals que s’alçaven amb les forques i el vent s’enduia la palla i el boll. El gra quedava estès sobre l’era, es recollia amb el tiràs o rampí i es passava per les graneres per treure les herbes i brosses. Finalment, es passava pel sedàs i es posava en sacs per ser dut al molí, on seria molt.

Museu de la Vida Rural



3. Piadors trepitjant el raïm.
Segons el diccionari d’Alcover Moll, piar és l’acte de trepitjar els raïms per fer-ne el vi. A finals de setembre tenia lloc la verema, que mobilitzava tota la família i els veïns: la collita havia de ser ràpida per evitar que el raïm madurés en excés o que les inclemències meteorològiques el fessin malbé. El consum i comercialització del vi ha estat present en la cultura mediterrània ja des de l’època grecoromana. El raïm es collia amb el falçó i es dipositava en cistells o coves. Un cop plens, s’abocaven a les portadores o semals, que es transportaven fins a la tina o el cup. A la part superior s’hi col·locava el brescat, un conjunt de llistons de fusta que permetien abocar el raïm per ser piat o xafat amb els peus. Un cop ben xafat es retirava el brescat i pells i rapa anaven a parar dins la tina: començava llavors la fermentació que convertiria el most en vi.

Museu de la Vida Rural



4. Xollant els xais.
Els tonedors, xolladors o esquiladors eren persones que s’encarregaven de xollar les ovelles quan arribava el bon temps, entre la primera setmana de juny i Sant Joan. Ho solien fer en colla i anaven passant casa per casa. El travador lligava les potes de l’ovella amb tires de pell o cordills d’espart que s’anomenaven peçols i el tonedor l’esquilava amb les tisores de tondre protegint-se amb un cuir els dits per no fer-se mal. Si es feria una ovella, se la guaria amb un ungüent de sutge i oli. I quan se l’acaba de xollar, es marcava amb un marcador que tenia el distintiu de cada casa, de manera que quan les ovelles pujaven a la muntanya i es barrejaven amb altres ramats, es podia identificar de qui era cadascuna. Aquesta marca es posava a les anques o a l’esquena de l’animal amb pega bullent.

Museu de la Vida Rural



5. Fent la bugada.
Fer la bugada no era tan senzill com posar una rentadora. Era una tasca destinada a les dones. El concepte d’higiene també ha canviat amb el temps i si ara és normal canviar-se de roba cada dia, abans no ho era. De roba no n’abundava, ja que moltes famílies no s’ho podien permetre, i sovint s’heretava. Per tant, s’apedaçava i es cosia si es feia malbé. Fer la bugada suposava un gran esforç, ja que les dones havien de carregar la roba fins als rius, safareigs públics, basses o séquies sovint ubicades als afores dels pobles. El fred i la fredor de l’aigua, sobretot a l’hivern, n’endurien el procés. L’època d’esplendor dels safareigs públics va del 1850 al 1960, quan l’aigua corrent va arribar a les cases i es van construir els safareigs particulars. De totes maneres, moltes dones encara preferien anar a rentar als rentadors públics o als rius perquè era un espai de sociabilitat exclusiu per a elles on feien tertúlia i parlaven de les seves coses. De fet, d’aquí ve l’expressió “fer safareig”.

Per evitar contagis, la roba dels difunts o dels malalts no es rentava al mateix safareig. Per fer la bugada es feia servir un sabó casolà: l’oli d’oliva amb què es cuinava es barrejava amb sosa càustica. També feien servir el blauet o la cendra de la fusta de pi o d’ametller per treure la grogor de la roba blanca o el clorur abans de l’arribada del lleixiu. La panera o cistell de la bugada, generalment fet de vímet pelat i amb una nansa, servia per dur la roba bruta al safareig. La capçana era una rodella de draps que les dones es posaven al damunt del cap per transportar més còmodament els cistells plens de roba. Altres estris eren la forqueta, que servia per pescar el sabó quan els hi queia dins del rentador; el gibrell, un gran recipient de terrissa o metall; les pales de fusta amb mànec, que servien per estovar la roba ensabonada fent-ne saltar la brutícia a força de cops; la taula de rentar, una tauleta de fusta ondulada que feia rascar la roba; els raspalls d’esparts, per fregar les espardenyes o altres peces gruixudes, i un davantal que les protegia d’embrutar-se la roba i dels esquitxos de la bugada. Als anys 60 del segle la rentadora va substituir la feixuga tasca d’anar a fer la bugada.

Museu de la Vida Rural



6. Netejant bolets.
Antigament, s’aprofitava tot el que es podia del que oferia el bosc, per exemple, els bolets, i se’n feia conserva per tal que se’n poguessin consumir durant tot l’any. La tradició boletaire està fortament arrelada a Catalunya a la tardor, sobretot durant l’octubre. Les condicions d’humitat i pluges fan que alguns anys n’hi hagi més que d’altres. Un dels bolets més estimats és el rovelló, entre d’altres com els negrets o fredolics, o els camagrocs.

Museu de la Vida Rural



7. La família viatja.
Els viatges lúdics al segle XIX eren a l’abast de pocs. En les zones rurals es viatjava poc i per motius imprescindibles. Els viatges es feien amb el carro o amb la mula o somera. L’estat de les vies de comunicació eren deficients i en el món rural eren camins de terra anomenats camins de bast o de ferradura. Viatjar no estava exempt de perills: el bandolerisme i el pillatge estaven a l’ordre del dia. Al segle XVIII començà a imposar-se la paraula carretera per designar les noves vies de comunicació construïdes per l’Estat per al transport de carruatges. Fins al primer terç del segle XX van existir les diligències que unien poblacions importants. La tartana era el vehicle de transport que utilitzaven les famílies benestants, tot i que també n’hi havia de públiques que et duien a una o dues poblacions.

Museu de la Vida Rural



8. La matança del porc.
En les zones rurals, durant el segle XVIII i XIX, no hi havia casa que no engreixés un porc, l’animal del qual se n’aprofita gairebé tot, sigui conservat sec, salat o confitat en oli. La matança del porc es feia des de Sant Martí, l’11 de novembre, fins a Sant Josep, l’11 de març. La feien el matador o mataporcs, que solia ser un pagès que havia après l’ofici, i la mocadera, que, ajudada pels membres de la casa, s’encarregava de netejar la moca, el conjunt de l’estómac, els budells i les entranyes del porc. La matança del porc era viscuda com un esdeveniment festiu que involucrava família i veïns i solia durar tot un dia. A primera hora, quan arribaven el matador i la mocadera, s’esmorzava coca i aiguardent. I el matador començava la seva feina: clavava un ganxo sota la barra i obligava el porc a jaure sobre la pastera on amb un ganivet se li punxava el pit per dessagnar-lo. En un gibrell gran de ceràmica la mocadera anava recollint la sang. Després el porc era socarrimat i pelat. Els pèls se’ls solia quedar el matador per vendre’ls per fer raspalls. La mocadera rebia la mocada en un cove i la mestressa, el sagí, el fetge i la freixura en una cassola o perol. El matador anava esmicolant i descarnant l’animal. A partir d’aquí es preparaven per conservar les parts del porc per poder-ne menjar tot l’any.

Museu de la Vida Rural



9. Regant l’hort.
Fins a finals del segle XIX l’aigua corrent no va arribar a les cases. Fins aleshores, els pobles buscaven punts d’aigua propers per abastir-se: rius, fonts, aqüífers o pous, així com formes d’emmagatzemar l’aigua: cisternes, càntirs, damajoanes. En totes les cases de pagès l’hort era una peça fonamental per l’abastiment familiar. Sovint eren les dones qui se n’ocupaven i qui anaven a vendre’n l’excedent al mercat. El clima mediterrani aporta pluges escasses, per tant, regar l’hort era bàsic per tenir fruites i verdures. Les séquies ho feien possible: l’aigua es canalitzava des d’un punt alt i transitava per les séquies. I a través d’un sistema de tandes o torns, les cases de pagès regaven els seus horts particulars.

Museu de la Vida Rural



10. L’arrencaqueixals.
A l’edat mitjana la cirurgia era exercida per barbers, arrencaqueixals, sagnadors o bruixots i sovint era falsejada per les supersticions. Les condicions higièniques van ser precàries fins al segle XIX. Per tant, era molt difícil tenir una bona dentadura. Quan un queixal feia mal era arrencat per alleugerir-ne el dolor i aturar-ne la infecció. L’ofici d’arrencaqueixals sovint era realitzat pels barbers, que amb l’ajuda d’unes estenalles o d’un fil lligat a una porta estirava la dent. El 1728 Pierre Fauchard va publicar l’obra Le chirurgien dentiste on plantejava que l’odontologia era una professió amb base científica diferent de la medicina general, i va assentar les bases de l’odontologia moderna.

Museu de la Vida Rural



11. Sardana.
La sardana, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “una dansa catalana que ballen un nombre indeterminat de balladors agafats per les mans formant una rodona”.  L’etimologia sembla provenir del mot “Cerdanya”, és a dir, es ballava en aquesta zona i, per les migracions de la població cerdana, es van estendre al sud del territori català. La primera referència documentada de la sardana apareix al Liber Consulatus d’Olot, al segle XVI. La Renaixença va significar el ressorgiment del sentiment de catalanitat i va fer possible la popularització de la sardana, que es va constituir com a element de la cultura popular en contraposició a la cultura de les elits. De la mà del moviment històric Solidaritat Catalana, la sardana es va arrelar en la consciència col·lectiva dels catalans fins al punt de ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys posteriors a la Guerra Civil (1936-1939), la represa sardanista fou irregular i va dependre de l’entusiasme i la valentia dels organitzadors i de la permissibilitat de les autoritats. A partir de 1945 fins als anys 60 assoleix les màximes cotes de recuperació i expansió.

Museu de la Vida Rural



12. Fent tard a la missa del gall.
El 24 de desembre, a la vigília de Nadal, abans de les dotze de la nit tenia lloc la missa del Gall o de Matines. L’origen s’atribueix a una faula que diu que el gall va ser el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom. Fou el Papa Sixt III al s.V que va introduir a Roma el costum de celebrar una vigília nocturna a mitjanit, després de cantar el gall, en un petit oratori anomenat ad praesepium (Davant el pessebre) situat darrere de l’altar major. Tot i que el cristianisme li ha donat aquest significat, sembla que els orígens es remunten a la festivitat pagana del naixement del sol durant el solstici d’hivern.

Tal com bé mostra Joan Amades al Costumari Català, la nit prèvia a Nadal, marcada per la tradició d’assistir a la missa del Gall, era una nit plena d’alegria. Quan la gent tornava a casa, feia un petit àpat, el ressopó, que consistia en un petit refrigeri en què es menjaven productes de temporada: ametlles, mató, nous. Per al cristianisme era una de les misses més importants de l’any que marcava el naixement de Jesús. Els Pastorets (1916) de Josep M. Folch i Torres comença mentre els protagonistes es preparen per assistir a la missa del gall. Antigament, els galls s’entraven a l’església i donaven inici a la missa de Matines, d’aquí el nom de missa del Gall.

Museu de la Vida Rural



13. Vetllant l’agonia de l’àvia.
Quan algú agonitzava l’habitació s’omplia de gent: família, amics. L’acompanyaven. El moribund vivia la seva mort, s’acomiadava de les persones properes una per una. L’agonia, el moment en què la mort estava propera, prenia un caire de solemnitat pública que avui ha desaparegut. El moribund sabia que s’estava morint i no se li ocultava, en canvi, avui morim en la ignorància de la nostra pròpia mort. L’adeu constitueix un acte fonamental que ens permet encaixar i digerir la pèrdua.

La figura dels avis durant bona part del s. XIX estava marcada pel respecte i per l’autoritat que exercien dins la casa. La relació dels avis amb els seus nets no solia ser massa afectiva i en moltes ocasions ni tan sols veien als seus nets fer-se grans, ja que l’esperança de vida era curta. L’allargament de l’esperança de vida, l’entrada de les dones al món laboral, la protecció dels menors i la jubilació obligatòria van permetre que durant el s. XX els rols dels avis canviessin de forma abismal respecte els segles passats.

Museu de la Vida Rural



14. L’enterrament del pare.
El pare representava el cap de família i la seva mort donava pas a l’herència. En el cas de Catalunya dins d’un fogatge hi solien conviure tres generacions: els avis i l’hereu amb els seus descendents. En la major part del territori rural català de finals del s. XIX es practicava una economia de subsistència basada en l’explotació familiar. La casa era la unitat bàsica de l’organització socioeconòmica (système à maison), caracteritzada per un sistema d’herència indivís que privilegiava el fill primogènit, anomenant-lo hereu del patrimoni familiar, i excloent-ne els altres fills. La mort significava el canvi de rols dels membres de la casa: es feia efectiu l’heretatge i els pares assumien el rol assumit fins llavors pels avis. L’hereu estava obligat a fer-se càrrec dels seus pares i així constava en els capítols matrimonials.

Arnold Van Gennep (1909) va definir com a rites de pas (Les rites de passage) tots aquells rituals que ens acompanyen del naixement a la tomba. Els enterraments en les zones rurals mobilitzaven no només als familiars sinó que tot el poble feia cap a la casa del finat. La mort era una mort domèstica, casolana, que venia pautada per les exigències rituals destinades al mort: calia cobrir els miralls i parar els rellotges per garantir que l’ànima pogués abandonar la casa i trobar el camí cap al cel. Però també anaven destinades als vius: calia treure la vaixella del dol o vestir-se de negre rigorós. Un cop se celebrava el funeral s’iniciava l’etapa del dol que solia allargar-se un any.

Museu de la Vida Rural

Nou comentari

Comparteix