«L’objectiu és que l’espectador s’endugui un silenci de millor qualitat»

Grégoire Polet comissaria l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Daniel Enkaoua

Natan et Sarah, 2018-2021. 212 x 290 cm, Oli sobre tela. Foto: Pablo Roman
Daniel Enkaoua. Natan et Sarah, 2018-2021. 212 x 290 cm, oli sobre tela. Foto: Pablo Roman

Qué oscuro el borde de la luz / donde ya nada / reaparece.
José Ángel Valente

Quan era adolescent, passava la classe de física mirant, embadalida, la minutera del rellotge que hi havia penjat just sobre la pissarra. Havia començat a llegir llibres sobre física teòrica i quàntica: explicaven que la mecànica clàssica havia produït una definició operativa del temps, que permetés fragmentar-lo i posar-lo al servei de la vida. Deien que els dies tan sols tenien 24 hores al planeta Terra, que tot era relatiu i que el flux temporal, de fet, pot distorsionar-se i dilatar-se. Així va ser com el temps, tal com el coneixia, se’m va fer una unitat fonedissa, i vaig entendre que créixer és apreciar sempre l’absència dels instants i buscar aquesta manca arreu. De vegades n’albiro un apèndix, un cantó, un extrem.

Avui, a la Fundació Vila Casas, m’ha semblat trobar, alhora, el temps i la seva falta. Estaven atrapats en les teles de Daniel Enkaoua, obres que dilaten un interval i el distorsionen, com faria un forat negre. El temps, aquesta il·lusió que va descriure Einstein, es troba enventrellat en els retrats del pintor: el que veiem just davant nostre és un moment que, malgrat tot, evoca tota una existència. Les capes de pintura s’acumulen, com si cada pinzellada fos una osca del flux de l’existir.

En parlo amb Grégoire Polet, escriptor i historiador de l’art de nacionalitat belga que, després d’anys d’escriure textos pels catàlegs d’exposició d’Enkaoua, en comissaria l’exposició Visage paysage, que es pot visitar als Espais Volart fins al 2 de gener de 2022.

Grégoire Polet comissaria l'exposició Visage paysagem de Daniel Enkaoua. Foto: cedida
Grégoire Polet comissaria l’exposició Visage paysage, de Daniel Enkaoua. Foto: cedida

“De vegades em plantejo que, des d’un punt de vista poètic, l’espacialització del temps pot ser una manera de separar-lo de la mort, un intent d’alliberar-lo. La novel·la pot espacialitzar el temps. La pintura, òbviament, també.” Conversem drets enmig d’una sala que exhibeix retrats de l’Aure, la filla de l’artista, en diferents etapes de la seva vida. La nena va creixent davant nostre en cada imatge o, més ben dit, segueix creixent malgrat la nostra presència. La seva figura, innocent, rebel, enfadada o absent, és travessada pel pas dels dies, esdevenint l’emblema d’aquells anys que ja no té.

“La representació de la figura humana (visage) i la representació del paisatge (paysage), són els dos camins que canalitzen la potència plàstica i expressiva d’Enkaoua. Veiem que existeix una mena de reversibilitat entre aquests dos temes. Són les dues cares d’un mateix misteri: allò interior i allò exterior es tornen reversibles. La força es troba en el contrast entre la presència massiva del cos humà en unes obres i el buit lluminós, gairebé abstracte, del paisatge en altres”.

Així, la manca d’una coma entre la “visage” i el “paysage” delata que Polet no proposa un enfrontament ni un equilibri dual entre visió i paisatge, ni tan sols l’observació d’un paisatge, sinó que convida l’espectador a exercir el testimoniatge d’un instant. A mig camí entre el fet figuratiu i l’abstracció, les peces reflecteixen allò que queda més enllà de la representació, el que roman en la natura com roman en les persones. Recull la premissa de l’existència, allò que l’art rescata d’una realitat fugissera.

Daniel Enkaoua. Terre, 2001-2003. 116,4 x 137 cm, oli sobre tela.
Daniel Enkaoua. Terre, 2001-2003. 116,4 x 137 cm, oli sobre tela.

Quan comparteixo aquestes impressions amb Polet, ell contesta que les obres “tenen la bellesa i la dimensió inquietant pròpia de tota aparició o epifania. Veure i mostrar la realitat com una epifania és el privilegi, i potser el deure, d’alguns artistes. Discernir en la realitat visible la vibració intima, l’energia del viure, amb els seus matisos i graus de tendresa i vulnerabilitat, de bellesa i de tragèdia implícita.”

Enkaoua i Polet comparteixen aquesta vibració, així com la fascinació per la manera com els subjectes es relacionen amb l’entorn i com, aquest, condiciona les relacions entre els subjectes. Visage paysage proposa observar aquests éssers en simbiosi amb el paisatge a través d’unes obres que, com diu el comissari, “no copien la realitat, orquestren l’aparició d’una presència, i per això hi ha tanta llum.” Aquesta complicitat, m’explica, ha facilitat la conceptualització d’una mostra que funciona per la força intrínseca de la producció de l’artista. “Hi ha una evidència que unifica la seva producció i que fa que els diàlegs i ecos entre les obres siguin harmoniosos. Exposar les peces va ser fàcil, era com tenir cent estrelles i començar a dibuixar constel·lacions. Hem concebut l’exposició per guiar inconscientment l’espectador en un itinerari d’experiència estètica. Els espais buits són tan importants com la resta, perquè donen un ritme, acceleren o frenen, i fan possible l’endinsament en la bellesa meditativa, en el “crit silenciós” de l’obra d’Enkaoua.”

Quan li demano com ha estat l’experiència de comissariat, declara que és tan apassionant com escriure un guió. Tant compondre un llibre com organitzar una exposició, diu, és qüestió de sintaxi, un assumpte musical. “L’exposició busca aquell espectador que estigui disposat a prendre’s un temps per sentir, aquell que no vol sortir sense alguna mena de transformació. L’objectiu és que l’espectador s’endugui un silenci de millor qualitat”.

Daniel Enkaoua. Natan regardant le ciel, 2020, en curs. 104 x 135 cm, oli sobre tela
Daniel Enkaoua. Natan regardant le ciel, 2020, en curs. 104 x 135 cm, oli sobre tela

Daniel Enkaoua – Visage paysage

Fins al 2 de gener de 2022 al Espais Volart de la Fundació Vila Casas.

El pintor investiga la figura humana amb intensitat, seguint els mateixos models any rere any i magnificant-ne la vulnerabilitat i confereix als seus personatges una capacitat d’irradiació fascinant, tant cromàtica com psicològica; una presència potent, material i espiritual a la vegada. Els retrats es troben a la intersecció entre natures mortes i paisatges immensos, lluminoses i ascètics que fan de mirall dels deserts d’Israel i de les vastituds del Penedès i de Catalunya.

Nou comentari

Como el agua
Y un brillo de luz de luna/ iluminaba tus ojos
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...