En un autoretrat del 1974, Luis Claramunt (1951-2000), quan tenia només 23 anys, es va pintar a sí mateix com un garbuix desordenat de línies de colors sobre un fons completament negre. L’expressionisme barroc, bigarrat i fosc sura en aquesta tela de Claramunt, en un moment en què malvivia i es buscava la vida amb el que fos al Barri Xino barceloní, una criatura noctàmbula que quan arribava a casa havia d’expressar pintant tot el que havia explorat a la ciutat. Aquesta identitat de Claramunt com a artista maleït i outsider, un jove artista que va renunciar als privilegis de pertànyer a una família benestant de Barcelona per ser lliure i viure lliurement, s’ha menjat al gran pintor que va ser. Malgrat que va gaudir de l’èxit comercial als anys 80 i 90, sobretot després que el fitxés una de les galeries més importants de l’estat espanyol, la de Juana de Aizpuru, Claramunt és un gran desconegut per al públic, malgrat la força directa i honesta de la seva pintura, gens críptica, gens amanerada ni pretensiosa.
Precisament per reivindicar i posar remei al desconeixement sobre l’obra de Claramunt, 22 anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas ha organitzat una exposició retrospectiva de l’artista, que ocupa de manera exclusiva tots els Espais Volart de la institució. Una exposició que també pretén donar una visió completa de l’evolució de l’artista, més enllà del personatge canalla, amb una trajectòria de poc més de tres dècades –Claramunt va morir amb només 49 anys a causa d’un càncer– però marcada per un compromís al cent per cent amb la pintura. El recorregut està marcat per set àmbits que es corresponen aproximadament als llocs del seu periple vital: des de la seva Barcelona natal (1970-1985) a Madrid (1990-2000), passant per Sevilla (1985-1990) i les seves set estades a Marràqueix i també a Horta de Sant Joan i Bilbao, i inclou 180 pintures, a més de nombrosos dibuixos i gravats. A nivell institucional la seva obra es va poder veure per darrer cop el 2012 al Macba i al MNAC en un diàleg entre els seus dibuixos i l’obra d’Isidre Nonell.
Comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna i oberta fins a l’1 de maig, l’exposició porta el mateix nom que la darrera exposició en vida del pintor, Naufragis i tempestes, que va tenir lloc a tres espais: a les dues galeries de Juana de Aizpuru, a Sevilla i a Madrid, i a la galeria Miguel Marcos de Barcelona. És un títol que al·ludeix a l’obsessió de Claramunt pels vaixells i la literatura de pirates, mariners i navegants i també al drama del final de la seva vida, marcat per la malaltia. No és estrany que Claramunt estigués fascinat pels pirates i tota la seva mitologia. Ell sempre va voler ser un ésser lliure encara que fos pagant el preu d’anys de pobresa. Per voluntat pròpia va marxar de la seva casa burgesa als 18 anys, “es va desclassar”, apunta Àlex Susanna. Es va fer “gitano d’adopció”, va adoptar una vestimenta i pentinat que s’associa amb els homes gitanos i parlava amb accent andalús.
Malgrat que els organitzadors de l’exposició insisteixen a dir que el personatge no es pot menjar l’artista, és impossible no intentar imaginar al jove Claramunt revenent ratlladors de formatge malmesos per un incendi de la botiga Vinçon en els mercats ambulants o implicat en baralles de galls al Barri Xino. És aquest primer moment, quan en diversos tallers de la ciutat, Claramunt pinta Barcelona des dels terrats, com ho feia el jove Picasso en els seus anys bohemis barcelonins. Una gran pintura del port de Montjuïc obre l’exposició, un paisatge de blaus on ja s’intueix l’ànima lliure del pintor. En els seus primers anys barcelonins, s’obsessiona pel clàssic de Robert Louis Stevenson, L’illa del tresor, i l’il·lustra pel seu compte sense tenir un encàrrec editorial, afegint a les escenes elements de la vida nocturna de la Barcelona més canalla. Aquest va ser el tema de la primera exposició de Claramunt a la galeria Taller de Picasso el 1971. Claramunt no deixarà mai de fer autoedicions de llibres amb mètodes artesanals.
També és el moment en què coneix Miquel Barceló i es retraten mútuament, com es pot veure a l’exposició, i amb qui va compartir una fam intel·lectual inesgotable, els traços expressionistes i l’impuls tel·lúric per pintar. La galerista Juana de Aizpuru va conèixer Claramunt a Sevilla, ciutat on es va traslladar el 1985, i van connectar artísticament i personal de seguida. A Sevilla, la seva obra esdevé més sintètica, amb grans paisatges urbans. “Teníem en comú que tots dos érem apassionats de la seva obra. Res importava més a Luis que pintar. De seguida vaig tenir clar que l’havia de representar. Era un intel·lectual, que necessitava parlar amb gent del seu nivell, un home sensible i galant però que es presentava als altres com una persona molt propera i del carrer. Potser això últim no el va afavorir per a la seva imatge d’artista”, recorda la galerista. Claramunt no era amic de la vida social que envolta una part del món de l’art. Ell preferia escapar-se a Marràqueix carregat de teles en blanc i que tornaven plenes d’escenes de carrer i de personatges de la ciutat amb tons ocres, vermells i grocs. Les pintures de Marràqueix, on Claramunt pinta simplement el que veu, suposen un abans i un després en la depuració del seu estil, certament un moment esplèndid. Paral·lelament, sobretot a partir de finals de la dècada dels 90, la seva obra va començar a tenir bona rebuda comercial amb exposicions regulars tant a l’estat espanyol com a països com a Alemanya, Àustria o Holanda. Malgrat això, mai va deixar de tenir una vida austera.
L’exposició també mostra algunes de les obres de temàtica taurina de Claramunt, amb formes tan sintètiques com a les obres de Marràqueix, influenciades també per una visita a les coves d’Altimira. En el seu afany d’experimentar noves formes de pintar, Claramunt aposta per la pintura negra sobre fons blanc a la sèrie que titula El queixal d’or, un conjunt d’obres que representen la vista des del balcó del seu taller de Madrid, i altres teles amb vistes de la ria de Bilbao o amb les oliveres del Matarranya.
Claramunt mai va abandonar la temàtica literària com va fer amb la sèrie inspirada en la novel·la La línia d’ombra, de Joseph Conrad, de nou una obra de mariners. Els velers a la deriva apareixen sovint a les seves obres de finals dels anys 90 fins a arribar a l’esfereïdora sèrie final, Tempestes de gel, en la qual l’artista, conscient que potser no li quedava molt temps de vida, executa línies i taques sobre el suposat gel, una superfície blanca que sembla eterna i infinita.
Luis Claramunt. Naufragis i tempestes
Fins a l’1 de maig de 2022 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
L’exposició antològica pretén resseguir la fulgurant trajectòria de trenta anys de Luis Claramunt i, alhora, reivindicar-lo com un dels artistes catalans més personals, intensos i dramàtics de la segona meitat del segle XX.
