René Magritte i El bàrbar, 1938. London Gallery, Londres. Col·lecció privada. Cortesia de la Galerie Brachot, Brussel·les. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte i El bàrbar, 1938. London Gallery, Londres. Col·lecció privada. Cortesia de la Galerie Brachot, Brussel·les. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.

Ceci n’est pas une pipe. Això no és una pipa. Potser és la frase pintada més coneguda de la història de l’art. La va escriure/pintar René Magritte sota una pipa (pintada) i va titular el quadre La traïció de les imatges. Traïció: això no és una pipa, n’és només la representació, no l’objecte mateix. D’acord, juguem.

Aquest joc entre pintor, observador, llenguatge i realitat cavalca entre la ironia i el desconcert. És una constant en l’obra de l’artista i es pot veure, entendre i formar-ne part fins al 6 de juny de 2022 a l’exposició La màquina Magritte, al CaixaForum Barcelona. Coproduïda amb el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, la mostra reuneix una setantena de pintures del surrealista belga i una selecció de pel·lícules i fotografies del seu àmbit quotidià en un recorregut que intenta desentrellar les regles d’un joc artístic on la forma i el fons es confonen, es neguen i fins i tot s’arriben a ignorar mútuament amb tota la intenció.

René Magritte, L’alta societat, 1965 o 1966. Oli sobre tela, 81 x 65 cm. © Cortesia de Fundación Telefónica. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte, L’alta societat, 1965 o 1966. Oli sobre tela, 81 x 65 cm. © Cortesia de Fundación Telefónica. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.


La màquina a què fa referència el títol és la «Màquina Universal per fer quadres» (inclosa en La Manufacture de Poésie, un catàleg de productes imaginaris creat pels surrealistes el 1950), un artefacte que, si existís, constaria de diversos dispositius interconnectats corresponents a conceptes recurrents en l’obra de l’artista. La repetició i recombinació d’idees, motius i execucions serveixen per estructurar temàticament l’exposició.

Magritte juga a pintar dins de la pintura a Temptativa de l’impossible (1928). S’hi autoretrata pintant sobre un llenç inexistent, fent néixer del no-res una dona que és irreal, incompleta, i que apareix només gràcies a la màgia de l’art i la imaginació. Del poder del mag i la creació artística avança cap al desconcert i la paradoxa de les pintures en què les paraules –de títols i pintades– desmenteixen les imatges. O potser és a la inversa? El joc podria ser decidir des de l’estranyesa quina de les dues té més raó. O no, i l’objectiu és deixar-se seduir per la paradoxa i gaudir del sense sentit deliberat.

René Magritte, Temptativa de l’impossible, 1928. Oli sobre tela, 116 x 81,1 cm. Toyota Municipal Museum of Art, Toyota, inv. 142. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte, Temptativa de l’impossible, 1928. Oli sobre tela, 116 x 81,1 cm. Toyota Municipal Museum of Art, Toyota, inv. 142. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.


La confusió facilita un espai de dubte en l’observador. La relació entre títols, imatges i significats en l’obra de Magritte no és mai una línia recta. En aquest zigzagueig semiòtic l’artista es permet invertir forma i fons: els cossos sòlids es converteixen en buits, forats on apareix un paisatge o s’omplen d’aigua, d’aire, de vegetació. Marcs, vidres trencats que en realitat són fragments d’un llenç sòlid, pintures col·locades a dins mateix del que reprodueixen. Per al pintor, el quadre ideal és el que no existeix, el que s’esvaeix en la total transparència del vidre d’una finestra.

René Magritte, La cascada, 1961. Oli sobre tela, 81 x 100 cm. Col·lecció Família Esther Grether. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte, La cascada, 1961. Oli sobre tela, 81 x 100 cm. Col·lecció Família Esther Grether. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.


Un altre dels elements més reconeixibles de l’obra de Magritte és l’ocultació del rostre. Cobreix caps amb robes blanques, amb pomes verdes flotants. Tomba personatges d’esquena i els fa observar la resta del mateix quadre, de manera que l’acció de l’observador extern se n’allunya físicament mentre que hi queda inclòs en una acció concertada i circumstancial. A l’espai que l’exposició dedica a les figures sense cara, al misteri de l’absència d’identitat, es pot veure El principi del plaer (1937), una mostra de la importància de la fotografia per a l’artista. A més de servir com a records de la vida personal, Magritte feia servir fotos com a model. En aquest cas, un retrat d’Edward James que va encarregar a Man Ray.

René Magritte, El principi del plaer, 1937. Oli sobre tela, 73 x 54,5 cm. Col·lecció privada. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte, El principi del plaer, 1937. Oli sobre tela, 73 x 54,5 cm. Col·lecció privada. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.


La imaginària «Màquina universal per fer quadres» hauria sigut especialment activa en les darreres parades del recorregut de l’exposició. Cels ennuvolats, siluetes d’ocells, estampats d’ones, pomes verdes, esferes colossals (cascavells?) i roques apareixen, repetits, tant per similitud com per emancipació. El mimetisme (la tendència d’un organisme a sotmetre’s al seu mitjà i dissoldre-s’hi) i la megalomania (que tendeix a emancipar un cos o objecte respecte del seu entorn) serveixen d’excusa per a imatges surrealistes i oníriques que, malgrat tot, reforcen d’alguna manera el significat dels elements de què es componen. A El sentit de les realitats (1963), una roca immensa flota, indiferent a la força de la gravetat. En pensar, des de l’anticipació, que hauria de caure, la percepció de la pedra és més potent que si ja fos a terra, en la consumació. La identitat de la pedra es torna molt més visible. El somni, l’impossible i la realitat conviuen en un espai imaginari que es dibuixa entre les ganes de joc de l’artista, la metapintura i la necessitat de comprensió directa que sol tenir l’espectador.

René Magritte, El sentit de les realitats, 1963. Oli sobre tela, 172,5 x 116 cm. © Miyazaki Prefectural Art Museum, Miyazaki. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022
René Magritte, El sentit de les realitats, 1963. Oli sobre tela, 172,5 x 116 cm. © Miyazaki Prefectural Art Museum, Miyazaki. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022

La màquina Magritte

Fins al 6 de juny de 2022 al CaixaForum Barcelona.

Una retrospectiva dedicada a l’artista surrealista belga que explora la seva sorprenent i atractiva obra, que es caracteritza per jugar amb la lògica visual i posar en dubte les nostres categories perceptives.

René Magritte, La gran família, 1963. Oli sobre tela, 100 x 81 cm. Utsunomiya Museum of Art, Utsunomiya. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.
René Magritte, La gran família, 1963. Oli sobre tela, 100 x 81 cm. Utsunomiya Museum of Art, Utsunomiya. Cortesia de Ludion Publishers © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022.

Nou comentari

Comparteix