COSMOS, de Mayte Vieta
COSMOS, de Mayte Vieta

Agnès Varda deia que si obríssim les persones, trobaríem paisatges. A Cosmos. Mirar en la foscor entre les estrelles, Mayte Vieta presenta quatre instal·lacions que sorgeixen d’una observació de la terra, la natura i el mateix espai expositiu, el Castell de Vila-Seca. La mostra, que es pot visitar fins al 13 de novembre, se situa en la intersecció entre instal·lació, fotografia i escultura, i culmina una etapa marcada per la mort del seu pare i una crisi de què fuig, i a la que s’enfronta, aixecant la vista al cel.

Els éssers humans hem explicat el món a partir dels moviments de les estrelles, inventant l’espai i el temps per ordenar-los, mirant enfora, per entendre’ns. Però aquests conceptes, que donen sentit a les trajectòries (les seves, les nostres), no són més que una construcció mental, categories que vàrem inventar per donar sentit al viure i que, irònicament, s’han engrossit i ara ens escanyen.

Entre deux mondes, 2022. Instal·lació 4 miralls oxidats intervinguts i retroil·luminats. 120 cm Ø.
Entre deux mondes, 2022. Instal·lació 4 miralls oxidats intervinguts i retroil·luminats. 120 cm Ø.

A la primera sala, Entredeuxmondes, pengen 4 miralls intervinguts i retroil·luminats que, en la foscor, em retornen la meva imatge esquitxada d’estels, com si mirés alhora endins i enfora, endavant i amunt, oberts com finestres a un univers tan material com simbòlic, ofereixen la possibilitat d’un altre espai i un altre temps, i el silenci per imaginar-ho. L’habitació enceta una poètica de desdoblament que recorre tota la mostra i situa l’espectador en un espai incòmode i absolutament desemparat. L’artista conjuga aquí una meditació sobre el fet mateix d’existir i el vertigen que comporta posar en dubte certs principis, com la possibilitat que la nostra percepció, existència i durada coincideixi amb la dels altres.

Com que l’exposició no té un recorregut establert, vagarejo per un parell d’estances del castell. El Cosmos de Vieta no permet un trànsit tranquil cap a un espai reeixit i lluminós, sinó que planteja un procés que cadascú ha de recórrer de manera individual.

A la sala de la torre les finestres, obertes de bat a bat, banyen amb llum natural una arqueologia de la memòria on Vieta combina obres prèvies i de nova creació. Al centre de l’estança, un Bambi de bronze sobre un mirall ovalat convoca totes les pèrdues, les coses que ens cauen de les mans, els desnivells. Créixer, la fragilitat d’un ecosistema.

Bambi, Animals del temps, 2011. Mirall ovalat bisellat amb suport de fusta i escultura d’un cérvol en bronze. 20 x 66 x 68 cm (cérvol), 120 cm de dm (mirall). Col·lecció d’Art Banc Sabadell.
Bambi, Animals del temps, 2011. Mirall ovalat bisellat amb suport de fusta i escultura d’un cérvol en bronze. 20 x 66 x 68 cm (cérvol), 120 cm de dm (mirall). Col·lecció d’Art Banc Sabadell.

Miro aquella peça, espio la nostàlgia des de fora i recordo una trucada: la Laura havia vist una entrevista on Paul Preciado deia que la vulnerabilitat ens fa lliures i travessava una nevada i vuit fusos horaris per dir-me que cal valentia per acceptar la indefensió que comporta la condició humana.

Només sortir trobo una sala fosca on 13 fotografies impreses en caixes de llum retroil·luminades i penjades a la paret són l’únic punt de claror, tan hipnòtiques com inquietants. Vieta entén la imatge com una pausa en moviment i evoca aquí el record d’un matí compartit amb el seu pare com una impossibilitat: la de copsar un instant sense perdre’l. La instal·lació pren el seu títol, Nada es más negro, d’un vers de Paul Celan. D’ell s’ha dit que, en un dels seus poemes, planteja el dolor, per impossible que sembli, com a element creador. El patiment crea i ocupa espai i fa la terra habitable, perquè engendra, crea i mobilitza. Assumint que tota presència és, ja sempre, una absència, que fins i tot quan som presents estem esdevenint passat, Vieta treballa amb la imatge per sortir-ne, per travessar-la. Lluny de convocar una presència, l’artista fa present l’absència.

Nada es más negro, 2022. Instal·lació de 13 fotografies impreses sobre tèxtil en caixes de llum retroil·luminades. Mides variables.
Nada es más negro, 2022. Instal·lació de 13 fotografies impreses sobre tèxtil en caixes de llum retroil·luminades. Mides variables.

A l’última sala, 3 fotografies retroil·luminades: una imatge lunar, bales de joguina que prenen l’aparença de planetes i la bombolla d’oxigen que crea un element en caure dins la superfície marina. Es tracta d’un joc entre l’escala macroscòpica i microscòpica que l’artista fa servir per parlar-nos de la posició humana. Al llarg de l’exposició, recorre als miralls i al desdoblament perquè no oblidem la nostra figura: existim, som aquí, en diàleg amb un cosmos que nosaltres hem anomenat. Vieta ens convida a fer-nos càrrec de la inconsistència i la fragilitat d’allò que ens envolta, a assumir una posició: vulnerable, responsable, compromesa, nebulosa, essencialment humana.

Oxigen, 2022. Instal·lació de 3 fotografies impreses sobre metacrilat retroil·luminades. 112 x 162 x 7 cm c/u.
Oxigen, 2022. Instal·lació de 3 fotografies impreses sobre metacrilat retroil·luminades. 112 x 162 x 7 cm c/u.

COSMOS. Mirar en la foscor entre les estrelles

Fins al 13 de novembre de 2022 al Castell de Vila-Seca, en el marc de la col·laboració de l’Ajuntament de Vila-Seca i la Fundació Vila Casas.

Una proposta inèdita on l’artista Mayte Vieta ha desenvolupat diferents instal·lacions per ser exposades als espais de l’equipament. L’artista travessa el mar i els núvols, la terra i la lluna en un viatge iniciàtic que se’ns revela del tot emancipador.

Las nubes en el cielo tejiendo sueños I, 2021. Fotografia impressió directa sobre tèxtil muntada en caixa de llum retroil·luminada. 52 x 40 x 7 cm.
Las nubes en el cielo tejiendo sueños I, 2021. Fotografia impressió directa sobre tèxtil muntada en caixa de llum retroil·luminada. 52 x 40 x 7 cm.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa