Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera
Falta un quart d’hora per a l’inici de l’espectacle i una gentada envolta la Pedrera. Les expectatives m’augmenten, els encorbatats i les senyores que han anat a la perruqueria s’impacienten, què deu ser això que barreja poesia, música i fotografia?
M’endinso per la baixada de cargol fins a la sala on hi haurà l’activitat. En diuen activitat paral·lela a l’exposició, però de seguida es converteix en una reunió d’amics. “Ei! Us presento”. “Si, és gairebé com si ja ens coneguéssim!”, diuen les noies del meu costat. Sota una llum càlida, s’entreveuen quatre cadires de fusta que simulen una trobada íntima i amena, una improvisació d’un local modest. Si no fos pel piano de cua que presideix l’escenari o perquè sé que els protagonistes de l’acte no ens deixaran indiferents, diria que l’escena m’és d’allò més familiar.
És com si fóssim al costat fosc d’una natura morta en blanc i negre, i allà dalt de l’escenari hi hagués l’únic fil de llum que la dibuixa. M’hi sento a gust i m’acomodo al seient mentre el nin eivissenc d’en Catany, projectat al fons de tot, m’hipnotitza, s’apodera de mi: és pulcre, és el punt amb més blanc de la sala, és el mateix fotògraf que ens convida a retre-li homenatge i comença la funció.
“Toni Catany viu i veu el món, i de l’impacte quotidià dels fets del dia, dels gustos, de les nits, de les melangies o dels gaudis, expressa amb el llenguatge de les imatges allò que sent i veuen els seus ulls. Tot passa per ell”, diu Pepa López en veu de Manuel Forcano com si m’hagués llegit el pensament. L’actriu ens passeja per les etapes vitals del fotògraf i a la pantalla desfilen acompanyant-la les natures mortes, els cossos nus en moviment, l’origen, Mallorca, els viatges, la Mediterrània i l’Orient encapsulats, els colors del Marroc i les fruites esclatants. Ens descobreix el Tirant d’Etiòpia, crec que és el millor reflex de l’entusiasme de Catany per la seva feina i penso que sabia capturar la bellesa multicolor i imperfecta del món.
Al racó, esperen el seu torn de rapsòdia els tres poetes convidats, els mallorquins Arnau Pons, Miquel Bezares i Biel Mesquida, que posen mots a les imatges. Amb ells descobreixo que no sóc l’única que se n’ha impregnat i començo a tenir clar que Toni Catany no era artista d’un sol art, sinó que se servia i encomanava passió per la vida.
D’enmig la foscor se senten repicar talons i entra a escena Maria del Mar Bonet. La mallorquina, melancòlica, recorda els anys de joventut amb el seu amic Toni i en memòria seva canta Rosselló-Pòrcel. Entre tant d’ambient illenc apareix l’home-orquestra Dani Espasa, sempre amb aquell posat alhora invisible alhora imprescindible dels acompanyaments musicals.
Ella no es pot estar de compartir amb nosaltres abans de cada cançó el que li evoquen les lletres. Com la pera que penja d’una mà anònima a la pantalla de la sala, s’entrega a l’atzar. Agafa el guitarró, se’l penja i es despentina una mica. Encara ho fa més al ritme de veus de to aràbic mig flamenc. Sembla que cobrin vida els viatges del fotògraf.
Si m’hi fixo, sento que diu una pedra, al mig, posa argents/ i ploms en lluita/ i damunt tot,/ vellut negre de palmeres/ mai no agitades per cap vent i la meva consciència ho representa en imatges. Hi interpreto clarament el perfil de les fotografies que fa hora i mitja que decoren l’auditori. Per fi entenc què fem tots plegats allà reunits. Toni Catany és el fotògraf de l’universal, és en cadascun dels seus companys de drecera vital i així ho contagien, fent art, com ell.
Les noies del meu costat busquen un dia per veure plegades l’exposició. “Em sembla que hi és fins al 17 de juliol, encara tenim temps!”. “Crec que cap al juny obren el seu estudi, podríem anar-hi”. La veritat és que les entrades del 3 de juny per visitar-lo ja s’han exhaurit, però no m’atreveixo a treure’ls la il·lusió, ningú vol perdre’s la biblioteca on Toni Catany llegia el món.
