Oscar Tusquets Blanca (Barcelona, 1941) és conegut com a arquitecte i dissenyador amb obres tan emblemàtiques com la reforma del Palau de la Música o la productora de disseny BD Barcelona Design, però des de ben jovenet sempre ha pintat. Explica que ja assistia a classes de pintura a Sant Lluc amb només 12 anys i que es va formar com a pintor fins als 19 anys però finalment va cedir a la por del seu pare que l’art l’aboqués a la inseguretat econòmica i va estudiar arquitectura. La pintura és, doncs, la primera vocació de Tusquets i mai l’ha abandonat, com es pot veure a Cossos, ciutats, interiors, la primera exposició antològica sobre la seva obra pictòrica, que abraça just mig segle d’activitat i que es pot veure fins al 15 de gener als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
Amb una volguda i gairebé reivindicativa aposta per la figuració, Tusquets ha plasmat sempre la gent i tot allò que ha estimat a les seves pintures. Retrats de familiars i amics, autoretrats, el cos femení, l’erotisme, objectes de la vida quotidiana, paisatges urbans –Barcelona, Benidorm–, natures vives –flors o jardins–, i arquitectures admirades com la del Panteó de Roma, les de Borromini i Bernini o la Sagrada Família. Un univers pictòric que és gairebé una autobiografia de la seva faceta més privada, des dels aspectes més plaents i feliços fins als més dramàtics. Com diu, ha estat arquitecte de formació, assagista per explicar coses als amics i pintor per vocació. Als seus 81 anys, continua sent el personatge vital i sorneguer de sempre. “Així és com soc jo”, diu.
Diu que la figuració és divertida i l’abstracció, no. De veritat que no hi ha cap artista abstracte que no l’hagi emocionat ni una mica? Ni els més espirituals com Mark Rothko, per exemple?
No! Emocionar-me amb l’abstracció seria el súmmum! No. Mai m’ha emocionat cap artista abstracte. En el meu darrer llibre publicat Sin figuración, poca diversión (Tusquets) ho explico, tot això. Mai he tingut temptacions de pintar abstracció, la trobo decorativa. No explica res del que m’interessa de debò a la vida. I no em crec l’espiritualitat en un quadre de Rohtko, simplement em sembla un pintor de bon gust i ja està.
Segurament el retrat i l’autoretrat siguin els gèneres que més ha cultivat. Per què?
No ho sé, de fet no crec que sigui un gran retratista perquè soc poc fisonomista, però al final tots aquests retrats són com la descripció d’una determinada societat barcelonina, del meus amics. I això m’agrada molt.
Quina relació estableix amb els models?
Intento no molestar-los. Quan vaig començar només tenia una màquina Polaroid en blanc i negre com a referència per pintar-los i, per tant, passava bastantes hores amb el model. Però quan la tècnica fotogràfica va millorar, ja vaig començar a treballar no només amb una sinó amb diverses fotografies, i així no dono la llauna al retratat.
Ha retratat molt per encàrrec?
Només un parell de cops. Sempre ho proposo jo. Són gent que m’interessa i crec que soc amable amb tots els retratats, és com jo els veig i jo crec que els veig amb bons ulls. No soc gens Goya pintant la família reial, me’ls estimo, tots els retratats. Hi ha un amor per a tots ells i per a tot el que pinto. Pels paisatges, per les ciutats, per les flors, pels gossos… No soc gens crític a través de la meva pintura. Quan escric, de vegades sí que faig crítica, però en la pintura, mai.
Fa anys assegurava que una reproducció d’una pintura seva era tan vàlida com un original. Per què?
Sí, tinc un capítol en un dels meus llibres que es titula “El fetitxisme de l’obra original”. A veure, en el cas de La Gioconda al Museu del Louvre, per exemple, de veritat que per arribar-hi val la pena fer una cua com les del control de l’aeroport i després tenir 20 segons per veure-la darrere de tres vidres antibales, amb un munt de gent al voltant? Doncs prefereixo tenir una bona reproducció i mirar-me-la amb un whisky a casa meva. Defenso absolutament la còpia. De fet, tota l’escultura grega, per exemple, la valorem a través de còpies romanes. I ara amb les tècniques digitals, les còpies són impressionants. El que em sembla més absurd de tot és el fetitxisme en l’obra fotogràfica quan la fotografia és bàsicament un art reproduïble, ja ho deia el Walter Benjamin. O quan algú et diu que té una cadira Thonet original… però si no s’ha deixat de produir mai! Què vol dir original? Que la reixeta deu estar totalment deformada, potser? (Riu) El mateix passa amb un moble de Le Corbusier.
Com s’ha relacionat la pintura amb el seu ofici d’arquitecte i dissenyador al llarg d’aquest mig segle?
Durant anys vaig dir que jo era un pintor de diumenges perquè aleshores tenia molta feina i només pintava els caps de setmana. Tres quadres a l’any com a màxim. Però quan ha anat baixant la feina, m’hi he anat dedicant cada cop més i ara m’hi sento més implicat. I m’ho passo igual de bé pintant que escrivint o projectant. Però per projectar necessito un client respectuós a qui li agradi el que faig. Per escriure i pintar no necessito res més. Quan va arribar la pandèmia, vaig escriure el llibre autobiogràfic Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama) i vaig pintar algunes de les obres que ara són a l’exposició.
També pinta arquitectures i jardins, de tota manera.
Sempre m’han encantat els jardins. Més que la natura salvatge, prefereixo la natura planificada. I no puc pintar mai un paisatge espatllat. Si pinto un gratacel de Benidorm, és que perquè m’agrada.
Si ara comencés a fer d’arquitecte, com s’enfrontaria a reptes tan actuals com la sostenibilitat, per exemple?
És curiós, no veig diferències amb el passat perquè l’arquitectura bona sempre ha estat respectuosa amb el medi ambient. Un exemple: l’arquitectura popular eivissenca sempre ha estat cent per cent ecològica. El problema és l’arquitectura dolenta, a mi què m’expliqueu de l’arquitectura dolenta! Jo mai he fet edificis de vidre per al nostre clima. És clar, vaig aprendre amb el Josep Antoni Coderch, ell sempre obria les finestres mirant al sud i feia grans porxos per fer ombra a l’estiu. La bona arquitectura és per se ecològica.
A l’exposició ha pintat la Sagrada Família, Benidorm, que no tenen gaire bona fama…
Sí, per la Sagrada Família em criticaran segur. A mi una aristòcrata catalana m’ha arribat a dir: “Només una persona amb el mal gust que tens tu pot defensar la Sagrada Família” (Riu) Però tot això, als meus 81 anys, m’és igual. Jo només vull que m’estimin una mica més unes quantes persones i ja està. No faig res per agradar als altres i la comercialitat tant se me’n dona.
I per què li agrada tant Benidorm? Defensi’m Benidorm.
He estat a Benidorm a l’agost, a l’hivern, a la primavera… I sempre ha estat fantàstic. És mentida que no s’hi càpiga, a la platja. Quan hi he anat amb la família, s’ho passa tothom molt bé. Tinc un fan a Benidorm que col·lecciona els meus quadres. És una ciutat amable, on la gent sempre està de bon humor, on es pot caminar amb tranquil·litat pel carrer. Per anar-se a morir és perfecte. Hi ha un munt de gent gran que es beneficia d’un microclima molt bo. Té una condició geogràfica excepcional: és la primera platja des de Marsella que mira estrictament cap al sud, perquè en tot el Llevant les platges miren cap a l’est. M’agrada.
Es considera un pintor hiperrealista?
Jo no faig hiperrealisme, com tampoc en fa l’Antonio López, tal com ell ha dit tants cops. Soc figuratiu, que vol dir que tot el que pinto figura alguna cosa.
Figura el seu estat d’ànim també?
L’Àlex Susanna diu que sí, i segurament té raó.
L’exposició es clou amb un episodi molt dolorós, els retrats de la seva segona Anna Bohigas, que va morir d’un tumor cerebral el 1984. Fins i tot va pintar el procés de la malaltia. Quina va ser la seva complicitat en aquesta decisió?
Absoluta. Els dibuixos on se la veu intubada, per exemple, pertanyen a la primera operació de les quatre o cinc que va tenir. En aquell moment, jo encara tenia la força de pintar-la. Igualment, quan la vaig pintar amb el cap sense cabell pel tractament. Tenia un cap meravellós.
Sembla la Nefertiti.
Sí, una vegada la vaig fer davant d’un relleu egipci i sí que té alguna cosa de Nefertiti.
En l’art contemporani en general, no està gaire ben vista la bellesa. Però està clar que en la seva pintura la busca expressament, oi?
Absolutament, sí. Lucian Freud va començar a pintar d’una manera molt alemanya, amb molt de detall, molt estil Dürer, amb uns quadres molt detallats i molt ben acabats, amb molt poc relleu. Eren molt macos i li van fer un cas relatiu. En el moment que va començar a pintar molta matèria i de manera més lletja, aleshores se li va començar a fer cas. En el món contemporani, la bellesa no interessa. Però intento que tot el que pinto sigui maco, des d’un pal de fregar fins a quan faig pipí al matí.
I l’arquitectura, l’ha abandonat?
No, no. Faig projectes concrets quan m’ho demanen. Aquí estic.
Oscar Tusquets Blanca – Cossos, ciutats, interiors
Fins al 15 de gener de 2023 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
Exposició per conèixer en profunditat l’ampli ventall de motius de l’obra pictòrica d’Oscar Tusquets, que ens mostra la vigència de la figuració, dialoga fecundament amb la tradició i recrea la vida en tota la seva fonda superficialitat.
