El pare ja no és el pare

14 fotografies en què un fill mostra com la demència et desdibuixa

Arxivat a: Mark Seymour, Passadís
Mark Seymour
Mark Seymour

“Fer les fotos va ser la part fàcil. La part difícil va venir quan les vaig descarregar i les vaig veure a la pantalla. Va ser en aquest moment que em van caure les llàgrimes, quan m’hi vaig haver d’enfrontar.”

Quan van diagnosticar demència a en Ronnie, el seu fill, el fotògraf Mark Seymour, va pensar que havia de fer alguna cosa i ho va decidir documentar. Amb la seva càmera va retratar els últims anys de vida del seu pare, tant a casa com a l’hospital, tocant l’harmònica i en la relació, encara plena d’amor, amb la seva dona Winnie.


1. Maig de 2011, l’any que li van diagnosticar demència. En Ronnie davant de casa seva a Burnham, Buckinghamshire.

Foto: Mark Seymour



2. 2012. La malaltia començava a fer-se evident.

Foto: Mark Seymour

 


3. Febrer de 2014. “Quan es van casar, la mare i el pare van prendre el compromís de ser-hi en la salut i la malaltia. S’ho prenien seriosament i la mare va dedicar-se a cuidar el pare a casa”.

Foto: Mark Seymour



4. Febrer de 2014. “En Ronnie encara li va poder escriure una targeta d’aniversari a la Winnie.”
(Que tinguis un aniversari meravellós. Tingues feliç “llenyós” perfecte meravellós aniversari. Amb molt d’amor, Ronnie)

Foto: Mark Seymour



5. Abril de 2014. “Quan la salut del pare es va deteriorar i les dificultats associades a la demència es van tornar aclaparadores, la mare i la resta de la família vam acceptar que ingressés a un centre. Mai podré oblidar el dolor i les llàgrimes de la mare el dia que en vam sortir sense en Ronnie.”

Foto: Mark Seymour



6. Maig de 2014. “El pare coneixia els reptes de la malaltia perquè la seva mare l’havia patida abans de morir, així que va buscar tota la informació que va poder sobre les possibles maneres de retardar-ne els efectes: menjar, fer exercici i mantenir el cervell el més actiu possible.”

Foto: Mark Seymour



7. Maig 2014. “En Ronnie toca la seva harmònica a Oak House, la residència assistida on va viure fins que es va morir el març de 2015.”

Foto: Mark Seymour



8. Juny de 2014. “Quan el pare estava ingressat a la clínica la mare el visitava constantment; tenia cura de totes les seves necessitats, li agafava la mà i s’assegurava que se sabia estimat.”

Foto: Mark Seymour



9. Juliol de 2014.

Foto: Mark Seymour



10. Desembre de 2014. “En Ronnie es mira una foto de la seva moto preferida, una Vincent Black Shadow. Ja no recordava els noms de la majoria de membres de la família però era capaç d’anomenar totes les parts de la moto que tant li agradava.”

Foto: Mark Seymour

 


11. Juliol de 2014. La Winnie ajuda en Ronnie a afaitar-se.

Foto: Mark Seymour



12. Finals de 2014. “Perdut en els seus pensaments.”

Foto: Mark Seymour



13. Finals de 2014. “Les imatges del pare i la història que explico en aquest projecte connecten molt endins amb la gent, amb tantes persones que coneixen algú, un amic o un familiar amb una història similar.”

Foto: Mark Seymour



14. Febrer de 2015. “El pare unes setmanes abans que es morís.”

Foto: Mark Seymour

Comentaris

    Anònim Juny 5, 2018 8:13 am
    Un treball meravellós e impactant. La meua família va viure el mateix procés. Un procés implacable i devastador, però intens en dolor i en amor. Un treball gràfic excel.lent pel contingut i la qualitat de les fotografies. M'ha commogut.
    Laia123456 Juny 6, 2018 6:07 am
    Relatar el procés de pèrdua de la pròpia consciència d'una persona amb tota la dignitat és una tasca titànica. Els que hem patit a la nostra família una situació similar prou que ho sabem. Sabem que a cada pèrdua, a cada nou estrall de la malaltia només es pot respondre amb amor i acceptació. És com acceptar que cal deixar de lluitar i tanmateix viure-ho com una lluita. M'han emocionat molt aquestes fotografies, tan personals i alhora tan transpuables a qualsevol que pateixi una situació similar! Felicitats al fotògraf Mark Seymour
    Anònim Juny 8, 2018 8:42 am
    Malgrat la vulnerabilitat fisica emocional i vital. El pare segueix sent el pare cada cop que el recordes
    Montserrat Bullich Obiols Juny 8, 2018 2:31 pm
    No sé si sabré expressar el que aquestes fotografies m'han inspirat. Ara tinc 68 anys, dels quals més de 20 vaig dedicar professionalment a tenir cura de gent gran, ingressada en centres assistits. Quan l'estat cognitiu de les persones es deteriora, per qualsevol tipus de demència, tendim a pensar que ja no són el que eren: "La mare, el pare, ja no són ells". Sempre em vaig revelar contra aquestes afirmacions... El que som, ho som sempre, des de la primera inspiració fins el darrer moment que vivim i expirem. En aquests procesos de demència hi ha un retorn al començament de la vida, tornem a esdevenir vulnerables, fràgils, tornem a una dependència total d'uns essers que vetllint, amb amor, per nosaltres. Al final de la meva vida laboral vaig tenir la gran sort de fer una formació que es diu: "Estimulació Basal". Aquesta formació em va confirmar que sempre hi ha possibilitats de comunicacio malgrat les pluripatologies de la persona. El que som en essència és l'Esser i això sempre està present en cada respiració. A tots el cuidadors, familiars o professionals, envio la meva admiració i reconeixement. Gràcies
    Anònim Agost 29, 2018 11:46 pm
    M'he emocionat perque estic passant pel mateix pero amb els dos , pare I mare , ya fa 5 ys el pare I 1 la mare. ya no puc mes es molt du, pero els cuido a casa , ells no volen anar a cap centre . Cuido de casa meva , casa d'ells I treballo No assimilo que el pare tingi aquesta malaltia , un home fort , molt valent , amb molta empenta I ara debil..... no es el meu pare . visc amb unes persones que m'estimo molt I cuido amb amor perque un dia eren els meus pares pero ya no puc compartir res amb ells com abans perque ya no hi son. Es el que sento.i aixo es agotador.
    Maribel Rocafull Agost 30, 2018 12:48 pm
    Encara que no va ser el mateix diagnòstic ni tan ràpid, mon pare va anar deteriorant-se durant dotze anys. Poc a poc es feia més depenent, de la mare sobretot, i als últims mesos de tots. Però el que m'ha emocionat és veure una postura coneguda i un rostre reialment semblant, el de les últimes fotografies, quan perden la profunditat en la mirada, desmanegat. És un tret comú, eixa mirada ausent, eixe no saber on estan. La del títol 'Perdut en els seus pensaments' és el seu viu retrat. M'he emocionat i l'he vist a ell quan li posarem una cinta de maleta a la butaqueta per a que no s'alçara de presa i caiguera de morros i es fera una nova bretxa a la cella. Al menys s'entretenia obrint-la i tancant-la.
    Marta Kirchner Maig 5, 2020 9:57 pm
    He hagut de fer esforços per acabar de llegir l'article sense plorar. El papa està entre la fotografia 12 i la 13. Camina molt lent, quan ho pot fer, encara pinta mandales, tot el dia, però les trassades ja no son a dins el dibuix ni hi tenen res a veure, ja no domina l'esfinter i li costa tallar les coses que menja. Aquesta mirada sense profunditat, aquest posat....son clavats... No sé fins a quin punt ho poden ells arribar a passar malament, però sé que el pitjor s'ho endú la mare... No només vius la mort en vida de la persona que sempre has estimat, sinó la tens q assistir en tot, amb amor, amb paciència, encara que es posi violent, encara que s'enfadi sense motiu. Així segueix ella incansable, invencible, tot i que els seus anys també es van esfotant alhora....ens dona una gran lliçó a tots. GRÀCIES MAMA PER CUIDAR DEL PAPA...

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...