La llum i la foscor, el somni i l’insomni, la consciència i la inconsciència són cares d’una mateixa moneda: la nit, que és també la protagonista de la nova exposició de la Fabra i Coats. Comissariada per la seva directora, Joana Hurtado Matheu, i que es pot visitar fins al 22 de maig.
A la temporada que enceten hi ha cinc exposicions que, directa o indirectament, reflexionen sobre el cinema. A més, hi trobem programes de cultura, educació i territori, d’investigació i performance i espais radiofònics que també giren al voltant de l’acció, el cinema i l’espectador. Perifèria de la nit és, doncs, la forma més adequada de donar el tret de sortida a una temporada ben cohesionada temàticament.
Es tracta de la primera exposició a l’estat espanyol dedicada a l’artista tailandès Apichatpong Weerasethakul, conegut sobretot per les seves pel·lícules experimentals que desenvolupa paral·lelament a les seves obres en el camp de les arts visuals. Weerasethakul considera que el cinema és una màquina del temps que captura una realitat que, a través de les mirades dels espectadors, està en constant variació. Per això, diu que la imatge en moviment és una extensió de la nostra ànima. Aquesta connexió amb el món espiritual justifica la presència freqüent de símbols que representen esperits que ens volen comunicar alguna cosa.
Les pel·lícules de Weerasethakul estan protagonitzades pels seus actors predilectes i les imatges sempre parteixen de la seva experiència. A més, sovint hi apareixen la nit, el foc i certs animals. A partir d’aquests rodatges, que poden ser premeditats o no, ens mostra que el temps no és lineal i que la imatge no és una superfície plana. I, copsant allò que l’ull humà mai podrà captar, aconsegueix convertir la pantalla de cinema en un espai d’interacció i no en un mur.
Weerasethakul creu que el llenguatge artístic, en aquest cas el cinematogràfic, és universal i que és el públic qui, veient-lo, el fa evolucionar. Totes les seves obres són reflexions sobre realitats que muten a partir de l’observació de l’espectador. Les vint-i-cinc obres de l’exposició estan distribuïdes en tres plantes i ens brinden l’oportunitat d’immergir-nos en diferents curts, llargmetratges i el que l’artista anomena “vídeo-diaris”, petites filmacions de moments quotidians.
Perifèria de la nit és una exposició de recorregut lliure on cap element indica un ordre concret, tot i que a la primera i l’última planta les ambienta una llum vermella que marca un inici i un final contundents. No hi ha cap text explicatiu i la manca d’indicacions a vegades pot fer que el visitant es perdi alguna obra. Però aquesta absència no és tan notable perquè les peces parlen per si soles.
És tot un repte organitzar una exposició de projeccions en un espai tan diàfan i lluminós com la Fabra i Coats, però diuen que dels defectes se n’ha de fer bandera, i aquí l’equip de producció ha aprofitat l’amplitud de l’espai per crear sales ben diverses convertint les columnes en un element més i transformant la llum que entra pels grans finestrals: a la primera planta hi ha una cambra fosca que s’acosta al model de qualsevol sala de cinema, contraposada a una projecció de llum blanca damunt d’una pantalla de vidre, que trenca amb la idea convencional del cinema.
El so i els silencis també hi juguen una part molt important. De vegades el so d’una obra s’encavalca amb la visió d’una altra, però no suposa un impediment per gaudir-ne plenament. Tots aquests aspectes converteixen aquest centre d’art en un cinema entès, des del pensament de Weerasethakul, en un espai de trobada i d’intercanvi de realitats, reflexions i interpretacions.
Val a dir que és una exposició que exigeix anar-hi amb temps i amb la predisposició d’endinsar-se en un cinema experimental que fins i tot fa dubtar de la quarta paret. Totes les obres són d’una bellesa espectacular i sempre amaguen un contrapunt que inquieta l’espectador, perquè l’art de Weerasethakul també és art polític i cada peça és una declaració d’intencions. Tenint en compte que és la primera vegada que a casa nostra podem endinsar-nos en les profunditats de l’obra d’aquest creador, és gairebé obligatori anar a la Fabra i Coats a gaudir de l’experiència. Qui sap quan se’ns tornarà a presentar una oportunitat similar.
