La poètica no permanent de Gonzalez-Torres

El Macba revisa en una exposició l'obra elegant, combativa i íntima de l'artista

«Untitled» (Para Un Hombre En Uniforme), 1991. Marieluise Hessel Collection, Hessel Museum of Art, Center for Curatorial Studies, Bard College, Annandale-on-Hudson, Nova York. © Felix Gonzalez-Torres. Cortesia de la Felix Gonzalez-Torres Foundation.


La sida va arrabassar la vida a Felix Gonzalez-Torres quan només tenia 38 anys. Era el 1996 i el jove artista nascut a Cuba i finalment nacionalitzat i establert als Estats Units, deixava una obra intensa, poètica i elegant, que parlava de temes tant de la vida íntima com d’allò col·lectiu, i que lluitava contra els temps intolerants i dretans de l’era Reagan i visibilitzava els temes queer i la malaltia estigmatitzada que el va matar. Un quart de segle després de la seva mort, en un moment en què l’ombra del feixisme és una amenaça real i una altra pandèmia és la protagonista de les nostres vides, l’obra de Gonzalez-Torres és més vigent que mai.

Ho podeu comprovar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), que del 26 de març al 12 de setembre, exposa una panoràmica de l’obra de Gonzalez-Torres, a través de 38 obres de formats diversos: instal·lacions, objectes i fotografies, bàsicament. Un passeig per temes que s’encavalquen: l’amor, la malaltia, la identitat, el turisme, la mort, el militarisme, l’homosexualitat o la presència vs. l’absència. En aquesta nova revisió de l’obra de l’artista, el Macba ha volgut potenciar els conceptes d’«identitat variable» i de «mutabilitat», crucials en el seu discurs, i contextualitzar-lo en l’àmbit de l’Amèrica Llatina, no només en els Estats Units. No per casualitat, l’artista va suprimir del seu nom i cognoms els accents gràfics per allunyar-se de l’estereotip d’«hispà».

Gonzalez-Torres, molt influenciat per l’estètica minimalista, utilitzava materials pràcticament quotidians per a unes obres que en molts casos conviden a la participació de l’espectador. Són ja gairebé clàssiques pràcticament les seves obres construïdes amb bombetes que pengen d’un fil, com la que porta per subtítol Last light (Darrera llum), de 1993, que es refereix a la malaltia aleshores terminal que patia.
 

«Untitled» Last light, 1993. Bombetes, portabombetes, fil elèctric i transformador. Dimensions variables segons la instal·lació. Cortesia The Felix Gonzalez-Torres Foundation. Fotògraf: Jordi V. Pou. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Dipòsit Brondesbury Holdings Ltd. ©Felix Gonzalez-Torres


Les bombetes són marca de fàbrica de Gonzalez-Torres però també les piles de papers amb missatges diversos i les obres amb caramels, que el públic es pot emportar, i que d’aquesta manera va modificant la peça (Això sí, ara es demana, si us plau, que els caramels es mengin fora del museu per obra i gràcia de la Covid-19). Gonzalez-Torres no tenia por de buscar la bellesa a les seves obres, com afirma la conservadora en cap i comissària de l’exposició Tanya Barson. Una de les instal·lacions més boniques fetes amb caramels de l’artista és la que va subtitular amb el nom de Blue placebo (1991), una catifa de caramels embolicats amb paper blau, color molt freqüent en tota l’obra de l’artista. “Per ell el blau era molt simbòlic –diu Barson. El blau està lligat a la bellesa i a l’amor però també a la por”. L’obra anirà perdent el seu aspecte immaculat a mesura que els caramels desapareguin i està en mans de l’organització del museu decidir si la peça es refà amb més caramels o si deixa que l’obra vagi minvant i canviant de forma. I és que el concepte de mutabilitat i llibertat impregna tota l’obra de l’artista, que pràcticament mai titulava les seves obres, excepte amb un subtítol per distingir-les.
 

«Untitled» (Perfect Lovers), Felix Gonzalez-Torres, 1987-1990. Wadsworth Atheneum Museum of Art, Hartford, CT, Estats Units. Donació de la Peter Norton Family Foundation. © Felix Gonzalez-Torres. Cortesia de la Felix Gonzalez-Torres Foundation.


Les lleugeres cortines blaves que cobreixen part dels grans finestrals de l’edifici del Macba porten per subtítol Loverboy, on es posa de manifest la vulnerabilitat que una malaltia com la sida provocava però que també és una declaració d’amor més a la seva parella, Ross Laycock, mort cinc anys abans que l’artista i que està present directament i indirecta a moltes de les seves obres. Una peça crucial de l’artista és la subtitulada Perfect Lovers, dos rellotges de paret idèntics que, en principi se sincronitzen per marcar la mateixa hora idènticament, però que de ben segur, per culpa de les piles o per un funcionament diferent, en algun moment o altre, i sense poder-ho controlar, es dessincronitzaran. És una mena de poema visual extraordinari sobre com els camins dels companys de vida acaben dividint-se i separant-se.

Els rellotges de Perfect Lovers marquen l’hora en la sala que el Macba ha dedicat als aspectes més polítics de l’obra de Gonzalez-Torres, i amb un pany de paret que mostra el lema “És només qüestió de temps”, frase que al·ludeix a l’amenaça del feixisme però que pot tenir altres significats i més en un moment com aquest. La frase s’ha instal·lat també a algunes tanques publicitàries de la perifèria de Barcelona, així com en una pancarta a l’exterior de l’Auditori. De la mateixa manera la mostra s’expandeix també per la rambla del Raval, on s’han instal·lat bombetes, així com al Pavelló Mies van der Rohe que llueix les cortines blaves de Loverboy.
 

Vista de l’exposició «Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació» Foto: Miquel Coll


I seguint amb no permanència, una de les obrés més mutables de Gonzalez-Torres és “Untitled” (Portrait of Andrea Rosen), una peça textual que segueix com un fris el passadís de la segona planta del museu amb noms i dates de personatges i esdeveniments significatius. Cada cop que aquesta peça s’instal·la, sigui en un museu o galeria o fins i tot en una col·lecció privada, pot tenir un text diferent, adaptat al context o als desitjos del propietari o comissari de torn. En aquest cas, Tanya Barson ha decidit el contingut de l’obra. El factor sorpresa és present també a l’obra “Untitled” (Go-Go Dancing Platform), que només s’activarà un cop al dia sense cap anunci previ i en la qual un gogó balla sobre una tarima però només per a ell, a partir de la música dels seus auriculars i sense interactuar amb el públic.

L’exposició pot canviar tant al llarg dels pròxims mesos que el seu catàleg no es publicarà fins que la mostra tanqui, perquè es puguin incloure els canvis que hi tinguin lloc, tant els provocats pels mateixos visitants com per la comissària de la mostra, que assegura que no descarta fer aparèixer i desaparèixer obres del recorregut.
 

«Untitled» (Go-Go Dancing Platform), 1991. Fusta, bombetes, pintura acrílica i un ballarí go-go amb un banyador lamé platejat, sabatilles esportives i un dispositiu d’escolta personal. Les dimensions generals varien segons la instal·lació; plataforma: 54,6 x 182,9 x 182,9 cm (21 1/2 x 72 x 72 polzades). Vista d’instal·lació: Felix Gonzalez-Torres. David Zwirner Gallery, Nova York, Nova York. 27 d’abril – 14 de juliol de 2017. Fotògraf: EPW Studio / Maris Hutchinson. Cortesia de la Felix Gonzalez-Torres Foundation. ©Felix Gonzalez-Torres



Exposició Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació.

Del 26 de març al 12 de setembre de 2021.

El Macba presenta una gran retrospectiva de l’obra de l’artista americà Felix Gonzalez-Torres, (Cuba, 1957 – Miami, 1996).
 

Vista de l’exposició «Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació» Foto: Miquel Coll

Comentaris

    Marià Hispano Març 26, 2021 7:10 pm
    Quin gran poeta i creador. Intermitents per a poder estimar en els marges-tot

Nou comentari

Foto: Monestir de Pedralbes
Concert de Nadal al Monestir
Sortegem 2 entrades dobles per gaudir el concert de l'orquestra Verpres d'Arnadí
One
Més entrades...