en un manicomi particular.
Giovanni Papini
No sabria precisar amb exactitud el naixement de Gog. Diria que m’ha acompanyat des de sempre, calladament, observant les meves passes. Potser per això resulta difícil dibuixar la frontera entre ell i jo, malgrat les diferències que ens separen. Som éssers independents, amb caràcters i actituds diferents, però alhora amb una profunda connexió interior. Gog Rainer –per als amics només Gog- encarna el millor i el pitjor de mi. És un homenet petit i rabassut, barbut, d’ulleres gruixudes i aire distret. Acostuma a ser curiós i amable però quan convé és àcid i punyent, sensible i profund. Gog és en el fons un reflex de les nostres vides, un mirall que a voltes ens elogia i a voltes ens assenyala.
Les línies que el dibuixen són com ell: senzilles, potser maldestres i imperfectes, però sinceres. També el seu origen és humil. Gog es va personificar per primera vegada als tovallons dels bars de Barcelona per escoltar i aprendre de les converses inacabables amb amics i coneguts. A poc a poc –gairebé sense adonar-me’n- acabà tenint vida pròpia. Gog és part de mi però no és pas jo. Gog és part de tu encara que l’acabis de conèixer. Gog ens coneix millor que nosaltres mateixos. Gog som tots dos però no és ningú. I des que el conec que em pregunto una vegada i una altra sense resposta: qui és realment Gog?
1.
2.
Bernat Puigdollers
3.
Bernat Puigdollers
4.
Bernat Puigdollers
5.
Bernat Puigdollers
6.
Bernat Puigdollers
7.
Bernat Puigdollers
8.
Bernat Puigdollers
Bernat Puigdollers
10.
Bernat Puigdollers
11.
Bernat Puigdollers
12.
Bernat Puigdollers
13.
Bernat Puigdollers
14.
2
2
