La vida salvatge

Sóc la Gemma Capdevila i sóc tècnica superior en il·lustració. Vaig estudiar a l’Escola Llotja i a l’Eina, on vaig passar uns anys fantàstics i vaig conèixer persones increïbles. També sóc graduada en Belles Arts. He publicat una desena de llibres i he treballat per diferents empreses de disseny, publicitat, televisió… Però estic especialment orgullosa del Silencia, un àlbum il·lustrat de poesia escrit per una gran amiga, Nina da Lua, publicat per l’editorial PetitFragmenta. I del Camina, un petit somni en forma de poesia il·lustrada, escrit per l’Alguer Miquel. També faig classes de dibuix als més petits i als joves. Són un pou d’imaginació infinita, són directes i no necessiten amagar els defectes.

M’ha cridat sempre molt la idea del bosc i del mar quan és de nit. Perquè la nit s’estén com una manta sobre els arbres, les muntanyes, els oceans i cobreix les vides dels éssers que hi habiten. Penso que l’estima per la natura és un instint que molts han perdut i que no és estrany conservar-lo. Al cap i a la fi, la vida és salvatge, però l’hem volgut domesticar. Un lloc que per a nosaltres és tan hostil i fred, per a ells és una casa.

Són salvatges, tribals, purs i amaguen una tendresa infinita a la vegada. I tot això és invisible als nostres ulls. A vegades, només els veiem com una amenaça, com un tros de carn, que saps que és allà, en un cau en un racó del bosc. Em captiva pensar que tenen vides secretes i no saber-ne res. Que passin com una ombra ràpida sota la lluna, que siguin una remor fugitiva entre les branques, que siguin un reflex fugaç sota la línia que separa el cel del mar. Qualsevol animal amb qualitats extraordinàries em captiva! I ja està. Tota la resta, ho omplo amb el que puc imaginar.

1.