I ens abocarem, potser, a paraules ja escrites

Ha caigut un avió i la primavera s'ha fet de nit. Però esclataran els brots del pati de la casa nova

Arxivat a: Rebedor

Foto: Horia Varlan


Tractem de posar paraules al dolor i no ens en sortim: les paraules no surten. Encara no. D’aquí a uns dies potser trobarem la manera de consolar els qui han perdut persones estimades. Ara, ni això. Ara la tristesa ens amara i el gest exacte se’ns encalla a la gola, a la punta dels dits. Ara només podem dir que no sabem què dir.

Quan els morts passen a tenir noms i cognoms, quan en coneixes els marits, les dones, els fills, ens engoleix el mateix silenci que se’ls ha endut per sempre. Tot ens sembla absurd i inútil i inoportú. Demà passat, o l’altre, la vida començarà a empènyer de nou. Però encara no.

Fa un any, aquest magazín literari naixia, i la Marta –que en formava part des del minut menys zero– va trobar el gest exacte: em va enviar un ram de flors a casa, amb una nota preciosa: “Catorze es farà molt gran. Gràcies per obrir-me una finestra al món”. Avui a ella se li ha tancat una finestra de cop i les flors fan olor de mai més.

La Marta em diu que no pot dormir ni pensar. Els seus fills dormen. Ha caigut un avió i la primavera s’ha fet de nit. Però esclataran els brots del pati de la casa nova. Els nens tornaran a riure. Conviuran l’amor i l’enyor i aquest dolor impossible.

I ens abocarem, potser, a paraules ja escrites.

 
És amarg aquest no acabar
de comprendre
i, immòbil davant d’aquells que estimes,
no saber què dir.
 
Hi ha clares referències a la mort
en cada acte, en el fluctuar
indefugible dels anys
 
I és quan no hi són
que ens hi reconeixem.
 
(Montserrat Abelló)

Comentaris

    Anna Montmany Març 26, 2015 11:58 pm
    Consternada pels esdeveniments succeïts, mai hagués imaginat que pogués passar una tragèdia d'aquestes descomunals dimesions a algú tant proper. Ha estat una notícia punyent, colpidora, que ensorra tot castell enlairat; però que no privarà d'aixecar-ne de nous, amb uns ciments més sòlids i esperançadors que aportaran la llum que ara manca. Un petó molt gran per tu Marta i per tots els que t'envolten. Anna
    Helena Dalmau Març 25, 2015 7:53 pm
    Ànim Marta, el sol tornarà a sortir. "No tornaràs mai més,però perdures En les coses i en mi de tal manera Que em costa imaginar-te absent per sempre." Miquel Martí i Pol Una abraçada per tu,per l'Ignasi i l'Oriol. Helena.

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...