Cent tres cartes per a un carter

Només li sap greu que en algun cas no reconeix alguna firma

Joan Canudas amb l'uniforme de carter Foto: cedida
Joan Canudas amb l’uniforme de carter Foto: cedida

El centre de Vic va ser el seu territori des dels vint-i-quatre i fins als seixanta-dos anys, quan es va jubilar. Coneixia tothom i el coneixien a ell perquè cada dia els feia arribar les cartes. Ara fa uns mesos, Joan Canudas va fer noranta anys. Als seus quatre fills se’ls va acudir que un bon regal per al pare, havent estat carter tants anys, seria que fos ell qui rebés almenys noranta cartes, una per cadascun dels seus anys. La crida, gairebé personalitzada, va funcionar prou bé: cent tres cartes que Canudas guarda empaquetades per sectors i que va rellegint. “M’ha fet molta il·lusió.” Hi ha cartes i postals, totes amb el mata-segells preceptiu, que li han arribat amb comptagotes a casa. La majoria el feliciten per l’aniversari, però s’hi ha trobat algunes sorpreses. Al grup de les d’antics companys de feina hi ha trobat un dibuix d’ell i un agraïment per haver-li ensenyat tècniques per aparellar els certificats. A Canudas només li sap greu que en algun cas no reconeix alguna firma, com la de la carta d’un altre company seu que li enviava retalls de diari on es parlava de la seva jubilació.

Noranta anys vol dir que en Joan va néixer abans que comencés la guerra civil, la va viure tot i ser nen i, sobretot, va viure la postguerra en un poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on faltava de tot. Als vuit anys el van fer anar a “guardar vaques” i a partir dels catorze a “llaurar i segar camps”. Recorda una infància difícil, amb quatre germanes i l’enyor per la mare morta de tifus quan ell tenia cinc anys. Espavilar-se sol era l’opció i és el que va fer. Dels disset als vint anys va treballar a la pedrera de guix del poble. Als vespres, va aprendre a llegir, escriure i les quatre regles al costat d’un professor d’origen basc que va veure el seu potencial: “Aquell home veia que a mi m’agradava i m’anava ensenyant més coses.” Canudas va caure malalt i no va poder continuar a la pedrera. Després d’ajudar en la construcció del nou Seminari de Vic, un edifici imponent que un cop acabat poc va servir per formar capellans que era el seu objectiu, va entrar com a interí a Correus.

Se li va assignar la zona del centre. Amb la gorra i la jaqueta, un uniforme “que no m’agradava”, i la cartera de cuir carregada penjada a l’esquena es va organitzar per situar les cartes per ordre de lliurament i fer eficient el recorregut, després d’organitzar-se a l’oficina per pobles i barris. A les cases i pisos no hi havia bústies, així que Canudas portava un xiulet i el feia sonar tantes vegades com pisos hi havia. “Si era el tercer pis, feia tres xiulets, i si hi havia portes diferents i afegia un o dos xiulets ràpids”, explica mentre ho interpreta.

Les cent tres cartes venen de la gent del barri on repartia, d’excompanys de la feina, de l’associació cultural H d’on és ara el soci més gran, de veïns del seu barri, al Remei. A ell li venen al cap, mentre les llegeix, els records, les anècdotes. I és que durant molts anys treballava cada dia i només feia festa per “Nadal i Cap d’Any”. En aquelles dates la feina es triplicava i ni tenia temps de menjar però als bars on portava cartes, alguns ja desapareguts, el cuidaven. “Em donaven un entrepà perquè ni temps tenia per dinar o em deien t’he deixat uns musclos acabats de fer…”. I quan ha tornat al centre de Vic, ja jubilat després de trenta-vuit anys de professió, l’han parat “noies ja grans que eren nenes i es recordaven de mi, o dones encara més grans que em recorden perquè els portava les cartes dels seus xicots o promesos, sobretot quan aquests feien el servei militar”.

En aquella segona meitat del segle XX, els carters també pagaven primer i cobraven girs o reemborsaments i havien de portar els comptes, així com certificats de menys de mig quilo. Estaven tan implicats en la seva zona que, quan Canudas va haver de substituir un carter d’un altre barri per malaltia durant uns dies, va patir una queixa. “Hi havia un home que rebia unes cartes especials que el carter ja reconeixia i els hi donava personalment. Eren de la seva amant. Jo no ho sabia i les vaig deixar com la resta i aquell home es va queixar. No sé com va acabar…”, explica recordant com era la complicitat dels carters amb els destinataris.

Mentre torna a fullejar les cartes recorda com no van poder tenir ni un dia de festa fins als anys setanta, el diumenge, i més endavant “ja només treballàvem un dissabte cada mes i teníem dies de vacances”. Això, però, quan ja havia passat unes oposicions per quedar-se a Correus. “Vaig quedar el número 600 en nota del miler que ens presentàvem, no està malament, oi?”, diu. L’altra sacsejada forta a Correus va ser quan hi van entrar a treballar les dones i com elles “van aconseguir que es canviés la cartera pel carret. Això va ser una conquesta seva que ha quedat”, diu tot i que ell només el va fer servir els dos últims anys de feina.

Canudas pertany a una generació on tot estava per fer. En el seu cas, encara viu al pis que van comprar i ajudar a construir formant part d’una cooperativa de propietaris. Tot per pujar i que poguessin estudiar els seus quatre fills. Vint-i-vuit anys després de jubilar-se, no ha perdut l’amor per la lectura i ara llegeix un llibre sobre la història de Santa Eulàlia “i hi reconec noms de cases i persones”. Al costat del llibre, aquestes cent tres cartes li recorden tota una vida.

Joan Canudas
Joan Canudas amb les cartes que ha rebut pel seu norantè aniversari Foto: Dolors Altarriba

Comentaris

    Josep Ramon Setembre 30, 2021 3:42 pm
    S'ha de perdre la por a ser melancòlic en aquesta vida, els records són l'únic que ens queda quan ens fem grans...

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...