Foto: Trina Alexander
Les xarxes socials ho evidencien i ho amplifiquen, però sempre hem fet les coses per poder-les explicar. No és imprescindible que els meus cinc mil amics del Facebook sàpiguen en temps real que estic assaborint un arròs amb gambes, i és un mal negoci que la pressió per ensenyar al món que ens divertim ens impedeixi divertir-nos de debò. Però, per més autosuficients que siguem, per més bandera que fem d’una individualitat a prova de febleses i d’una força que o ens surt de dins o malament rai, fer el que sigui sense poder-ho compartir ens entristeix i ens resta sentit. (Projectar massa expectatives en un mateix és un risc i, sovint, un error. Contra el tòpic de manual d’autoajuda ser-feliç-depèn-de-tu, defenso i reivindico i persegueixo la primera persona del plural.)
“La vida no és el que hem viscut, sinó el que en recordem i com ho expliquem”, deia Gabriel García Márquez. Ell, a sobre, ho explicava amb un valor afegit que li va valer el Nobel. Però sense ambició literària tenim igualment la necessitat gairebé imperiosa de compartir amb les persones que ens importen el que hem fet, el que hem pensat, el que hem llegit, el que ens ha desmuntat. Tant és així que, quan una d’aquestes persones desapareix, el que més ens mata és que ja no li podem explicar res.
Quan Julian Barnes va quedar vidu, un amic que havia passat per la mateixa experiència li va dir que només hi ha una cosa bona de no tenir parella: que pots fer el que vulguis. L’escriptor no hi va saber veure el cantó positiu. El que ell volia fer era estar amb la seva dona, l’agent literària Pat Kavanagh. “I si abans m’agradava fer coses sol, era en part per poder-li explicar a ella que les havia fet”. Barnes s’identifica al cent per cent amb la novel·lista Ivy Compton-Burnett (1884-1969), que continuava parlant en veu alta amb la dona que estimava anys després que fos morta. Quan la van nomenar Dama de l’Imperi Britànic, Compton-Burnett va escriure: “La persona que més trobo a faltar, Margaret Jourdain, va morir fa setze anys i encara tinc coses per dir-li. No sóc una Dama del tot perquè ella no ho sap”.
Vivim per explicar-ho i per compartir-ho. Els altres adequats –l’adjectiu és molt i molt pertinent: les males companyies, ni al Facebook– potser no ens completen, però segur que ens milloren.
2
4
