Només tinc un pensament fluctuant, però el tinc. No acostumo a desatendre aquest tipus de pensaments: per difusos que em puguin semblar, sovint acaben funcionant com les molles de pa que assenyalen un camí. Parlo del meu convenciment que passar estona dins d’un museu cura. Val a dir que l’excés d’ús del concepte “cura” (les cures) ha erosionat la seva excepcionalitat implícita. Ja ho fem, això, els humans. Desvirtuem algunes coses magnífiques a cop de reiterar-les fins arribar a un desgast no només estètic, sinó també cultural. Una mica com la cançó de l’estiu. Tot són cures, ara, i malgrat que està bé que les haguem col·locat en un lloc central en el discurs de tantes coses, sento cert esgotament per sobreexposició. Haurem de buscar alternatives a la paraula. “Museu” en podria ser una.
El pensament fluctuant que deia, que no se m’escapi. Hi ha aquest llibre petit i deliciós de la Jessica Au, Prou fred perquè nevi (2022), en què una mare i una filla que fa temps que no es veuen viatgen per trobar-se a Tòquio. En un capítol de la novel·la visiten un museu i, un cop dins, es mouen per les sales per separat. La filla comença per una exposició de teles i teixits d’un artista famós. El terra del museu és irregular i cruix, i al sostre hi ha unes grans bigues de fusta. La filla s’endinsa en el relat de les teles, que li recorden “les estacions de l’any i, amb els seus fils nus i a la vista, alguna cosa bonica i sincera que havia quedat oblidada, una cosa que es podia mirar però no pas viure. Em vaig sentir alhora captivada per la seva bellesa i entristida per aquesta idea vaga”. Quan es retroba amb la mare, la filla li pregunta si ha vist les teles, i la mare contesta que sí però que només una mica, que estava cansada. La filla voldria seguir parlant del seu entusiasme per tot allò que ha sentit, però, empesa pel desànim de la mare, no ho fa, i en comptes d’això li diu: “Potser està bé, vaig comentar, aturar-se de vegades i reflexionar sobre les coses que han passat, potser pensar en la tristesa pot acabar fent-te feliç”.
Fa dècades que el sector de la cultura i el de la salut fan programes de col·laboració a escala internacional. L’Organització Mundial de la Salut té evidències científiques que demostren que, ser espectador o espectadora d’una experiència artística, i/o participar-hi millora el benestar emocional i la salut mental. De fet, potser caldria recordar que l’OMS defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència de la malaltia o discapacitat”, arrelant-la així dins la societat i la cultura. En aquest sentit, la mateixa OMS va publicar l’informe "Health evidence network synthesis report. What is the evidence on the role of the arts in improving health and well-being? A scoping review", en què, entre d’altres moltes coses interessants, demostra que la manera com tractem, vivim i entenem la salut no és universal i objectiva, sinó que depèn en gran mesura dels valors i les pràctiques d’una cultura determinada. L’informe també posa l’accent en el fet d’estar bé, tant des d’una perspectiva individual com social. Els beneficis de l’art en la salut els coneixen bé molts museus i institucions culturals de casa nostra, que d’un temps ençà fan programes i iniciatives en què la cultura tant ajuda a prevenir malalties com a curar-les.
Tota la teoria que generen els debats entorn del potencial de l’art en la salut i tota la feina que es fa amb rigor i entusiasme al voltant de la mateixa idea, per a mi queda resumida en aquesta escena de la mare i la filla que viatgen per Tòquio. En un moment en què ens domina l'autoexigència exhaustiva del rendiment constant, en aquesta societat que honra el cansament i la pressa, aturar-se i percebre alguna cosa més, encara que sigui una sensació, encara que sigui tan sols una contradicció, és una manera de cuidar-se, i, en alguns casos, de curar-se. Ens oblidem sovint que dins un museu podem ser simplement nosaltres mateixos i que no cal basar-ho tot en el coneixement. És més, faríem bé d’ignorar una mica el context i deixar-nos portar, simplement sentir l’art. En un pla personal i menys teòric, m’ha passat moltes vegades que la manera per recuperar la serenitat o la sensació de serenitat i d’ordre a la meva vida ha estat apropant-me a les creacions dels altres —cine, literatura, art, música—, i assimilar, a partir de les seves experiències, que estic viva i que estem junts en aquest paisatge de cicatrius emocionals i físiques. Olivia Laing, en el seu espatarrant assaig The Lonely City: Adventures in the Art of Being Alone(2017), en què explora la soledat a través de l’art, escriu: “Són moltes les coses que l’art no pot fer. No pot tornar els morts a la vida, no pot reparar les baralles entre amics, curar la sida o detenir l’avançament del canvi climàtic. I no obstant, té funcions extraordinàries, una estranya capacitat de negociació entre les persones, inclús amb aquelles que mai hem arribat a conèixer i, malgrat tot, s’infiltren a les vides dels altres i les enriqueixen. Té la capacitat de crear intimitat; té la seva manera de curar les ferides i, millor encara, de mostrar que no totes les ferides necessiten curar-se i no totes les cicatrius són lletges”.
Fa només uns anys, just abans de la pandèmia, passejava sola pel parc d’escultures i arquitectura del Centre d’Arts Art Omi, unes cinquanta hectàrees situades en ple pulmó del Hudson Valley, a unes dues hores en tren de Nova York. Havia nevat i el silenci era imponent. Sentia com el fred em calava els meus peus mediterranis per la sola de les botes, però jo era feliç de ser ben lluny de tot allò que em feia infeliç en aquell moment, que no era poc. Caminava per aquell parc amb un aire semblant al de la filla del llibre de Jessica Au, entre la tristesa i la bellesa, més confosa que no pas amb el cap clar, però segura de voler ser just on era. De cop i volta, vaig trobar-me davant d’un monument, una pedra de granit enorme i altíssima amb l’aspecte d’un monument commemoratiu vertical, molt similar a una estela funerària amb la seva forma rectangular. I tanmateix, el contingut gravat amb la tipografia clàssica de les esteles, trencava completament amb l’expectativa: hi havia escrita una llista de la compra que creava una contradicció extraordinària. El que era mundà es barrejava amb el que era èpic i em va sacsejar de dalt a baix. Es tractava de l’obra MEMORIALde l’artista britànic David Shrigley, que homenatja un dels actes més ordinaris: la redacció d’una llista de la compra. Si graves la llista efímera del que has de comprar –recordo que hi havia des de cafè a espinacs o xampú i un collar pel gos– sobre una llosa sòlida de granit, un material omnipresent en el llenguatge dels monuments, estàs subvertint amb humor tant la rutina diària com el paper grandiloqüent dels monuments més clàssics. Per un moment, em vaig pensar que era el fred tallant el que em feia plorar els ulls, però aviat vaig reconèixer que eren llàgrimes que sortien de la celebració d’una activitat comuna i anònima, i de l’absurd i de la impressió que m’havia fet l’estela abans de llegir el contingut de la llista de la compra. Era una petita oda a la humanitat, a les coses mínimes que fem cada dia i que acaben conformant la vida. I en un moment molt baix, vaig entendre la necessitat d’agafar-se a la petitesa i fugir de la solemnitat d’algunes convencions socials imposades que sovint encara ensorren més.
Els altres i traslladar-nos al món dels altres, traslladar-nos a un altre món. ¿No és aquest, al capdavall, el propòsit de l’art? He divagat força i el pensament fluctuant que m’havia encès les ganes d’escriure sobre com els museus són un refugi per l’ànima s’ha extraviat una mica, però diria que té la seva lògica. La teoria i les conclusions sovint desdibuixen el que és més important: no ens correspon a tots analitzar l’art i desxifrar-lo, gairebé sempre, i per a tots nosaltres, és molt millor i més eficient deixar-nos travessar per l’art. L’art parla quan la ment calla, quan es fa el silenci dins nostre. I és un silenci revelador i sempre reparador. Així doncs, sempre, deixeu que els museus i en especial els museus d’art, s’acostin a mi.
* El 17 de maig podreu gaudir de la Nit dels Museus.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
