Vivim en una era marcada pels canvis, l’acceleració, els esdeveniments globals, les necessitats socials… ¿Com ho afronten els museus? ¿Quines accions fan per convertir-se en elements de transformació? Enguany, la Nit dels Museus i el Dia Internacional dels Museus, que se celebra el dissabte 1, té com a lema El futur dels museus en comunitats en canvi constant. Una bona forma d’entendre en què es tradueix seria veure com l’apliquen diferents museus catalans. Concretament, el Museu d’Història de Catalunya, el Museu Terra, el Museu d’Art Medieval de Vic i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.
El Museu d’Història de Catalunya està fent esforços per obrir-se a noves comunitats amb una exposició sobre els refugiats que han inaugurat recentment o amb la reforma de la seva exposició permanent, que encara està en curs i es concretarà, entre d’altres coses, en una audioguia LGTBI. Per a aquest any, també podem esperar una petita intervenció en la permanent sobre manifestacions LGTBI dels anys setanta. Un dels seus plats forts és la mostra sobre el poble gitano a Catalunya en què actualment estan treballant. Tindrà mil metres quadrats i recorrerà tota la història del poble gitano des del seu èxode de l’Índia fins al present. Els està comportant molt de treball de camp: “Portem 123 entrevistes per tot Catalunya i, la setmana que ve, entrevistarem les comunitats de gitanos de Perpinyà”, comenta Raquel Castellà, cap de premsa del museu. Col·laboren amb altres museus pròxims a través de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya i de la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya, i tenen la voluntat d’arribar a un públic que no només sigui barceloní sinó d’arreu de Catalunya. Per això, a les exposicions miren de visibilitzar la totalitat del territori.
El Museu Terra es concep com un espai cultural viu però també com un espai educatiu, entenent que l’educació té lloc al llarg de la vida. La seva primera seu va ser a l’Espluga de Francolí i, fa un any, van obrir una sala a Barcelona, al Poblenou. La seva intenció de connectar amb la comunitat que el rodeja ja es pot veure en la primera exposició de la Sala Barcelona, Peus a terra, en què abordaven el passat rural del barri. “No pot ser que el museu sigui un espai tancat. On sigui que està ubicat, ha de dialogar constantment i fer-se les mateixes preguntes que les persones que hi viuen, experimentar les mateixes necessitats”, diu la Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, que se n’encarrega. En el marc de l’exposició que presenten ara, Plàstic, han treballat amb la gent gran del Poblenou per saber com van viure l’arribada del plàstic, com els va canviar la vida. També s’han apropat als adolescents i joves i els han demanat que creïn una nova peça que s’incorporarà a la mostra.
Un altre dels seus projectes actuals tracta el tema de la soledat no desitjada a través d’un espai de creació artística que acabarà a l’octubre amb una exposició fotogràfica a la façana. Es proposen que el museu surti de les seves pròpies parets per conèixer el barri que l’envolta: “Per exemple, l’altre dia pensàvem que estem a dos carrers de la Rambla del Poblenou i, no obstant això, quan acabes de recórrer la Rambla, no tens la tendència de girar a mà esquerra... ¿I si dibuixem amb guix a terra un camí? Hem de ser creatius perquè la gent senti que l’estem esperant i que, si no venen ells, hi anirem nosaltres.”
El Museu d’Art Medieval de Vic, anteriorment conegut com Museu Episcopal de Vic, nom del que manté l’acrònim (MEV), té una col·lecció d’art medieval reconeguda internacionalment, i que no només consisteix en pintura i escultura sinó també en teixit, orfebreria o forja. Ara bé: el marc temporal de la seva col·lecció en general transcorre des de la prehistòria fins al segle XIX.
Tenen clar que la seva missió és doble: conservar el patrimoni i convidar a la reflexió. Per exemple, en la propera exposició que faran, Instruments de l’ànima, volen relacionar l’espiritualitat medieval amb la del segle XXI. Han fet una sèrie de trobades amb comunitats religioses de l’entorn i també es pregunten per la necessitat de transcendència en el món laic. La darrera mostra que han albergat, d’altra banda, es titula Bèsties i té com a punt de partida els animals presents a la seva col·lecció medieval, a través del seu simbolisme.
Quan ideen exposicions i activitats, tenen en compte el públic potencial. Per exemple, han disposat una sala immersiva que està pensada, sobretot, per al visitant més de pas i el turista. A l’hora d’organitzar un cicle d’exposicions sobre la llar i la taula medievals, també han pensat en els públics específics: per a la gent jove, han ofert concerts o tastos amb vi i formatge; per a les famílies, van idear un taller amb la Pilarín Bayés que va resultar tot un èxit. La Carme Comas, responsable del Dia Internacional dels Museus al MEV, també ens informa d’un sector de públic cada cop més important: “La generació boomer és bastant fidel. És un públic que està creixent molt en els museus: persones actives, amb un nivell sociocultural mitjà i alt, amb molts interessos i ganes de socialitzar.”
En darrer lloc, trobem l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que va néixer el 1987 i, ja des d’un principi, no va ser un museu tradicional. S’escampava per diversos equipaments i una casa central, la Casa Gassia, per mostrar i recuperar la memòria de la vida tradicional del territori. La mateixa Casa Gassia és representativa de les formes de vida ramaderes i agràries d’entre finals del segle XVIII i inicis del XX. Hi fan visites guiades i tant tenen una part d’exposició permanent com una segona planta per a temporals (l’actual està dedicada a la bruixeria a les terres de Lleida). Reivindiquen la vida quotidiana i el seu patrimoni, que sol passar desapercebut al costat d’una visió del gran patrimoni més elitista, culte o artístic.
El director actual de l’Ecomuseu, en Jordi Abella, assegura que el futur de les institucions museístiques passa per convertir-se en museus socials, “cosa que suposa treball amb la comunitat local, amb institucions i entitats i també el treball en xarxa, que és una de les reivindicacions dels últims anys. En cert moment es va intentar que els museus esdevinguessin un producte exclusivament turístic, però ja s’ha demostrat que aquest model és un fracàs. Es tracta d’entendre el patrimoni com un recurs de desenvolupament local a través del que s’activen processos econòmics.” Per il·lustrar-ho, ens n’ofereix un exemple: a l’Ecomuseu han posat el focus en la recuperació de l’artesania local, perquè és la forma que els artesans puguin viure amb qualitat al territori i els museus hi poden jugar un paper important.
Col·laboren amb altres museus pròxims (a tota la zona del Pirineu, a una xarxa vinculada a les terres de Lleida i Aran i a la Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya), però també amb equipaments més distants: en aquest sentit, formen part de la xarxa PATRIM, que els permet compartir experiències, projectes i bones pràctiques en clau europea, amb socis francesos, aragonesos i bascos.
El Dia Internacional i la Nit dels Museus és una bona ocasió per preguntar-nos pel sentit d’aquestes institucions que, a vegades, històricament, han viscut més aïllades del que seria desitjable. El Museu d’Història de Catalunya, el Museu Terra, el Museu d’Art Medieval de Vic i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu són la prova que una altra forma de fer i ser és possible, adaptant-se a l’entorn, transformant-lo i intervenint-hi, fent pinya a nivell individual i també institucional.
