La nit abans del cap d'any del 2024, Marc Larré (Barcelona, 1978) es va plantar al passatge de les Manufactures amb una escombra i un cubell de 30 litres de làtex. Durant onze hores, va empastifar l'escala de vint-i-vuit esglaons que uneix els carrers Trafalgar i Sant Pere més alt amb capes i més capes d'aquest líquid lletós de color blanc. Quan es va solidificar, el va extreure com si desenganxés un adhesiu i va aplanar completament la grada de quatre metres, un desnivell que és propi del subsol de la capital catalana. Se’l coneix com el graó de Barcelona, una falla que divideix la ciutat en dos plans: en l'alt s'hi va construir la ciutat burgesa, en el baix, l'obrera.
Graó de Barcelona (escales del passeig de les Manufactures) és l'obra resultant d'aquesta acció: una catifa que desafia una idea d'escultura predominant al llarg de la història de l'art, fins i tot després que les avantguardes indiquessin altres camins possibles. La fàl·lica, rotunda, pesant, encarregada o promoguda pel poder, concebuda per ser reverenciada, per homenatjar personatges i fets dits importants. Una idea d'escultura grandiloqüent, feta per perdurar, situada en els llocs més privilegiats de l'espai públic o en els museus de capçalera.
L'escultura de Marc Larré és arran de terra. Si és que no baixa a sota, com va fer per gestar 2 braços, 3 genolls, 5 mans i 12 peus, la peça que va presentar al Premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024, i que va guanyar. Gairebé amb la mateixa actitud juganera de la mainada que s'enterra a la sorra de la platja, va petrificar, amb el guix d'aglutinant, els forats que deixaven parts del seu cos enfonsades en l’arena.
És, doncs, de buits i d’absències del que es nodreix el treball escultòric de Larré, a qui la Fundació Vila Casas dedica una exposició al museu Can Framis, Escultura i poder (fins al 26 d'octubre). L'obra guanyadora de la primera convocatòria del premi, resolta després de la mort d'Antoni Vila Casas, llueix en companyia d'altres projectes d'aquest escultor que mereixeria més atenció del món de l’art. Radical i delicat alhora, amb els motlles dels seus dits esgarrapant la sorra o amb els duplicats de fulles que decideix immortalitzar just en l'instant que cauen de l’arbre. Dota de transcendència allò que és aparentment insignificant. Allò que suposadament no ha de deixar cap rastre perquè no mereix ser recordat ni commemorat. Allò que el cànon de la història ha deixat al marge, com els barcelonins que no van néixer a l'Eixample sinó a la perifèria.
Posem-hi també el Raval, d'on Larré ha fet una còpia (una més) d'un bol·lard en forma d’esfera, qui sap si un dels tants elements de l'urbanisme hostil que es prodiguen en els barris pobres de la ciutat. Com les reixes que l'escultor Jaume Plensa va crear per blindar el Liceu de personatges que incomoden la Barcelona benestant. Oh, i tant que l'escultura no és neutra ni innocent. I que en l'estètica sovint s'amaguen misèries ètiques. Potser sense pretendre-ho, Larré aconsegueix trobar bellesa allà on no en veiem. Mentre feia un vídeo (que també es projecta a la mostra, i és una meravella) amb la càmera capgirada dins del mar, va observar una minúscula bombolla aferrada a la seva ungla. La va dibuixar, li va posar de nom Cometa i la va traslladar a escultura, també de làtex. És la peça de més volum de l'exposició, però desinflada no ocupa res. Tota l'exposició –ens diu Larré– cap en una maleta. Mai ha tingut estudi. Tot ho crea a la intempèrie. Sense eines. A tot estirar, una escombra i un cubell. I té un repertori de materials molt limitat, escollits a consciència: làtex i guix, sostenibles i biodegradables.
Eines i material, el làtex, que també va fer servir per realitzar el calc d'un menhir. A Can Framis, s'exhibeix de cap per avall, penjat del sostre, com el bol·lard del Raval. Com els objectes que suren de la superfície al fons del mar en el vídeo Línia de flotació. Invertir el monument. Subvertir els dictats del que és art i el que no. Posar al centre de la nostra mirada allò esquifit, imperceptible i fràgil. I, per què no, desactivar amb ironia l'opulència dels que utilitzen l'escultura per erigir-se en herois.
La pintura que ve, i que bé
Simultàniament, Can Framis ha obert la temporada amb una mostra dels 29 finalistes del Premi Antoni Vila Casas de Pintura 2025, presidida pel quadre guanyador, Nocturnes, de Sara Bonache Ríos (Barcelona, 1991). El jurat ja es va fixar en ella en l'anterior convocatòria, arrel de la qual la galeria Marc Domènech la va fitxar per al festival Art Nou, aparador de l'escena emergent. Bonache no és indiferent a la tradició (forçada i infravalorada) de les dones artistes de pintars flors, però fuig de la realitat amb colors al·lucinògens i formes que es disputen els límits entre el món vegetal i el cos femení.
El jurat, format per Bernat Daviu, Claudia Elies, Mariana Draper, Bernat Puigdollers i Montserrat Pascual, també ha concedit un accèssit al catalanoargentí Gonzalo Elvira (1971) per Los sueños de derrumbe, un fil més dels que habitualment estira aquest autor de les mateixes entortolligades de la història, sent l'exili i els seus traumàtics oblits un dels camps d'investigació principals. Elvira no tenia fins ara cap obra a la Col·lecció Antoni Vila Casas. Era just i necessari que hi tingués presència.
Can Framis és el feu del fons de pintura que va reunir Vila Casas, i que els continuadors de la seva tasca volen ara renovar en una nova presentació. Sota el lideratge de Bernat Puigdollers, director artístic de la fundació, a finals d'octubre s'estrenarà un recorregut que vol ser més imaginatiu i suggerent amb les narratives de les obres per deixar enrere la visió acumulativa que tenia el seu fundador. A propòsit d'aquesta reformulació s'inaugurarà un espai introductori permanent al museu que explicarà la trajectòria de Vila Casas i la seva contribució a l'art català des d'un mecenatge pur i autèntic.
