Miro per la finestra del vagó i m’imagino Tresdits, Lafàs i Arbre caminant per aquesta muntanya, esbufegant pel sol del migdia. Potser el pardal que passa serviria a Junil per fer alguna ofrena? Però la velocitat del tren és diferent que la dels peus, i aviat arribaré a Vimbodí, el poble on aquest diumenge Joan-Lluís Lluís fa parada entre una presentació i una altra. Anem a un bar de la plaça Major. Començaríem, però al costat nostre hi ha un cotxe aturat que fa soroll. Educat, s’aixeca, no sé ben bé què li diu, i el cotxe se’n va. Parlem, ara sí, de Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor), que ha rebut el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i el Crexells. I del que hi trobem: una tropa de fràgils que engeguen a caminar per ser lliures.

Aquesta conversa forma part de la secció Artesans del temps, feta amb la col·laboració del celler Gramona.

Joan-Lluís Lluís, en un carrer de Vimbodí. Foto: Gemma Ventura.


El menyspreu pot ser un motor? La força que et fa canviar de lloc?

Diria que sí. La caminada que inicien és una fugida, però en realitat és un acte de fe. Ells saben que valen més que el menyspreu que han rebut, i el preu que han de pagar per demostrar-s’ho és marxar. Intento no fer gaires coses amb moral, però qui menysprea acaba sent víctima del menyspreu que professa.

Ovidi va ser desterrat, i pensava que tots ens hem sentit estrangers en algun moment: amb la família, en un lloc, al costat d’algú.

La sensació de no sentir-te al teu lloc la tinc bastant, i és empipadora. Quan de tant en tant dic aquí estic bé, és molt agradable, perquè hi ha una connexió amb mi mateix.

És poc comuna?

Sí.

Per tant, la sensació més normal és sentir-te estranger?

Em sento estranger a tot arreu.

Per què?

No ho sé, tinc la impressió que és normal. De petit recordo que em sentia molt poc integrat a les maneres de fer dels altres, no m’agradava l’esport, ni practicar-lo ni mirar-lo a la televisió, i això era un marcador molt potent d’integració a la normalitat. Em vaig fer vegetarià molt jove i era molt complicat de gestionar: no era fàcil trobar un lloc en què em sentís bé, perquè en cada àpat podia tenir un problema, i llavors havia de ser sol, i ser sol també pot ser un problema. D’adolescent la solitud segurament és necessària, però no sempre agradable. Bé, en general tota la vida pot ser així.

Quina relació tens amb la solitud?

Hi ha aquella famosa cançó de Moustaki, Ma solitude, que diu: “No, mai no estic sol, amb la meva solitud”.

La necessites?

Sí. No sé per què. No estic segur que sigui l’estat més envejable, però veig que la vida em porta cap a moments llargs de solitud.

Pot ser un costum.

Sí, pot ser un refugi, un lloc en què tens el pa i l’aigua que necessites o pot ser tot el contrari: la intempèrie completa en què veus les teves febleses i mancances.

Un mirall?

Sí, i la pregunta és: per què no em puc connectar amb altres? O per què em connecto amb altres en certs moments però no sempre quan voldria? O per què no tinc una relació sentimental estable? És una variació, no sempre són aquestes les preguntes que em faig, però sí.

Hi ha un fragment molt bonic: “Quan m’entra una por nova, una altra ha de sortir, diu en veu baixa mentre camina rere un mul. Ho aconseguiré? El que no pot ser, pensa, és que totes aquestes pors acabin en una gran barreja, perquè llavors no se n’extingirà mai cap”. De què tens por? O quina és la que et domina?

La por a la decrepitud física no la tinc, però la veig a venir. He fet 59 anys, em fa mal dir-ho.

Felicitats.

Gràcies. El cos es comença a cansar més de pressa, estic més encarcarat, com que no soc gens esportiu, potser ho noto més. Una altra cançó francesa: Jacques Brel deia: “Morir? Morir és la cosa més fàcil del món, però envellir, envellir sí que és complicat”.

No t’agrada fer anys?

Quan en Matthew Tree em convida al seu aniversari, sempre li dic: “Però encara tens ganes de celebrar els anys?”. “Sí, perquè celebro que encara soc viu”. Em sembla una molt bona manera d’encarar-ho, però em costa una mica injectar-me optimisme pel fet que encara estigui viu, ja que, segons la meva modesta opinió, hauria de ser bastant normal fins més enllà dels segles dels segles. Com tothom, aspiro a la immortalitat. Per tant, sí, aquesta és una por. Després hi ha la por de fer aquest últim camí de vida, que no sé si em queden deu, quinze, vint, trenta, trenta-cinc anys, sol. I d’arribar en aquest moment en què el físic comença a trair la meva persona, sol. Això em fa por. Però crec que són pors compartides. I després tinc por de no saber escriure més.

Què dius.

Hi ha molts escriptors que a partir d’una certa edat perden capacitat creativa. I això m’espanta, perquè ha esdevingut la part més important de la meva vida. Primer, cal tenir la lucidesa de veure que potser la capacitat de creació minva i adaptar-s’hi.

No me n’havia parlat mai cap escriptor. El que deu ser dur és adonar-te’n.

Corro el risc de fer novel·les inferiors a les precedents. Però això és tothom. Perquè podem tenir un accident, perdre talent, ser avorrits o repetir-nos, però que sigui degut a un fenomen biològic, sí, és dur.

Una cosa és la possibilitat biològica, però d’inseguretat en tens?

Sí, molta, permanent. Encara tinc la síndrome de l’impostor.

Sí?

I l’any que ve farà trenta anys que vaig publicar la meva primera novel·la.

Pot arribar a ser bo?

Pot funcionar com un agulló. Si hi ha una cosa de la qual estic segur és que no hi ha res segur en aquest ofici, i que torno a començar sempre des de zero, com a la vora d’un precipici. Perquè quan comences una novel·la entres en un món molt complex, llarg, són dos o tres anys. No m’hi acostumo. I crec que és bo no acostumar-s’hi.

Quin perill hi hauria si t’hi acostumessis?

La rutina. Ser una mena de novel·lista afuncionariat. Anar fent. Com algú que fa pa, que pot ser molt bo però quan el vas a comprar saps que tindrà el mateix gust que el que havies comprat ahir, fa tres mesos i cinc anys.

I la vanitat? Si et donen premis i reconeixements, pot ser que t’hi acabis acostumant? En el fons tothom ho vol, que li diguin que és el millor, per molt que diguin que no. No sé si crea certa addicció.

Els premis són addictius, és veritat. Tinc la sort d’haver-ne rebut bastants, sobretot a obra publicada, i no me’n cansaria mai. Cada premi és una injecció d’alguna cosa, adrenalina com a mínim, i coses més fortes.

I de narcisisme? Que són aquestes paraules que no queden bé de reconèixer.

Sí, evidentment que funciona així. Em donen premis, a vegades tenen diners, a vegades no. Però els diners són el menys important.

L’ovació?

Sí, et posen en un lloc, et fan fotos, entrevistes, hi ha gent que t’escriu per felicitar-te. Si això no és agradable, no sé gaire què és. Sempre hi ha escriptors que han defugit les fotos, les entrevistes, els premis, és molt legítim, però voler-ne també ho és. I a cada novel·la penso: i si amb aquesta no passa res? No només un premi, eh? Si la crítica és dolenta? Si els lectors no reaccionen bé? Si veig que de mica en mica em posen de costat? Perquè hi ha molts novel·listes a qui a partir d’una certa edat els passa. Això és molt injust.

Que siguis a dalt i que a poc a poc t’esborrin?

No tinc la pretensió de ser a dalt, sinó de provar de pujar sempre. Perquè un replà és un lloc massa confortable: o baixes o puges. Però que a les societats literàries, que inclou periodistes, lectors, crítics, llibreters, agents literaris, es consideri que no passa res si de tant en tant hi ha algun novel·lista que és apartat, mig oblidat, perquè mira, ja fa trenta o quaranta anys que publica, i uf, una altra novel·la seva, quina mandra, ho trobo molt cruel.

Hi ha l’aposta pel jove.

Sí. Et diria exagerada, però com que ja no soc jove es pot interpretar com una forma d’enveja, que potser hi és. M’hauria agradat publicar les primeres novel·les en temps de xarxes socials, perquè això pot capgirar completament el destí d’una novel·la, i quan no n’hi havia era molt més lent tot.

El pare de la Junil, que no té ni nom, es fa passar per poeta. És fàcil ser considerat escriptor sense saber-ne?

Sí, tingues el teu programa a TV3 o fes-hi alguna intervenció cada setmana i poc importa el llibre que publicaràs, en vendràs 10.000 com a mínim. Això és bastant automàtic. I fot una mica perquè és molt fàcil confondre un llibre amb un altre llibre. Si un escriptor respectat publica una novel·la i al costat algú que, simplement perquè ha sortit a TV3 un temps llarg fent alguna cosa, tant és quina, també en treu un, a les llibreries pot ser que els dos llibres estiguin al mateix nivell. I que el segon es vengui deu vegades més que el primer. És injust perquè no hi ha discriminació entre això és literatura i això, un llibre que explica una cosa. És molt digne i legítim fer llibres que no són literatura, però es barregen en detriment dels que s’hi juguen la pell.

Hi ha alguna altra cosa que et faci arrufar el nas?

En trobaria, però per a mi els aspectes positius són enormement més importants que els negatius. Soc en aquest món literari català des d’un agraïment molt profund, des de sempre. Perquè ningú m’esperava. Cap món literari espera ningú, ets tu que has d’anar allà i aconseguir que un editor arrisqui diners per publicar el que has creat i que ningú demanava que fessis. En el meu cas, amb la dificultat afegida que venint de Catalunya Nord no coneixia ningú a Barcelona. La primera vegada que vaig anar-hi sol per un llibre no sabia ni com anar en metro.

En recordes l’inici?

A tretze anys se’m va despertar la vocació d’escriptor, primer en francès i després en català. Tenia molt clar que les possibilitats de fracassar eren molt altes i el que no volia fer era el ridícul. La literatura té un avantatge gran sobre la música, inclús sobre la pintura: es pot fer amb una discreció extrema. Durant molts anys vaig anar escrivint i absolutament ningú ho sabia, i ho vaig començar a dir dos o tres dies abans que sortís la meva primera novel·la.

A Junil veig molt la direcció, la veu, el focus, la riquesa de les paraules. Quan escrius, què és important per a tu?

Quan concebo una novel·la el primer és la història, la construeixo mentalment. No escric un pla i encara menys escaleta, això no ho he sabut fer mai, ni ho vull fer mai ni ho faré mai. I m’explico la història, en veu alta si cal, i m’ha d’interessar: “M’estic avorrint, què fas, deixar-ho estar”. O: “Ah, mira, i llavors què passa?”. I veig que quan tinc aquesta curiositat és un bon senyal. I quan més o menys ho tinc complet, que sempre hi ha alguns forats, faig algunes proves de dues o tres pàgines. I després ve la part més important, trobar la veu, com l’explico. Per començar: primera persona o tercera? Present o passat? Ja fa cinc o sis novel·les que escric en present, em fa sentir més proper als personatges.

El que m’ha fet més impacte de Junil és quan de sobte la veu del narrador canvia per la d’un bàrbar.

Això ho tenia clar bastant aviat: quan topin amb els primers bàrbars vull donar el seu punt de vista, perquè no és veritat que en un costat hi ha civilització i a l’altre els bàrbars. Però això com es fa? Que no sigui forçat, que sembli natural.

I la idea del bàrbar: tendim a pensar que els dolents sempre són els altres. Però tots som els dolents en la vida d’algú.

Sí, i hauria de ser important trobar fins i tot en el teu pitjor enemic el punt de respectabilitat humana, que en principi tothom té. I si acceptem que compartim més coses que les que ens separen… ara sembla que parli com Gandhi, em sap greu, però sempre m’he negat a insultar els que m’insulten, que no vol dir ser sotmès, quan insultes algú hi ha una part de l’escopinada que et cau a sobre.

Et deia que el menyspreu els fa moure, però també la imaginació. Perquè al final la Junil es munta una pel·lícula amb Ovidi: l’idealitza, el veu com la salvació quan només l’ha llegit. De fet, tots caminen per la vida que s’imaginen que tindran.

Sí, el cervell és una màquina de pensar, però també d’imaginar. Els humans ens movem en bona part pel que imaginem que pot ser l’endemà, cosa que no sabem perquè el que vivim sovint contradiu el que pensàvem que viuríem. Bastant sovint això passa. No cada dia, perquè seria complicat si cada dia fos un daltabaix, però tots tenim sorpreses majúscules de tant en tant. I la gent que canvia de país per tenir una vida millor ho fa perquè és capaç de projectar-se en una vida millor. Si no ets capaç d’imaginar-te viure millor, et quedes allà on ets.

Dominar les paraules et dona un poder, perquè pots portar l’atenció de l’altre on vols.

Les paraules tenen un poder enorme. Hitler no hauria estat Hitler sense el seu do de la paraula.

I veient Lafàs, pensava: llegir t’ensenya a mentir?

Segurament. La mentida és un poder que tothom té: els psicòlegs han estudiat que tothom en diu cada dia. Dono sempre l’exemple de “Com estàs?” “Molt bé”, quan estàs malament. I la literatura és la mentida amb què crees un món que pot ser més atractiu, potent, seductor que el real.

Quan t’agrada un llibre, et sents seduït. Un bon escriptor és un bon seductor?

Sí. Hi ha nivells diferents: no et seduirà igual Pere Calders que Marcel Proust, has d’estar preparat. La literatura oral, que és una mica menystiguda, ja té aquest poder. De fet, la literatura va néixer a la vora del foc en un lloc indeterminat del món, probablement a Àfrica, i em sento un descendent humil dels primers narradors. L’escriptura et permet la precisió, l’estil, un munt de coses que oralment són més vagues, però no deixen de ser dues modalitats del mateix ofici.

Hi ha una paraula que dius molt: humilitat. És per recordar-t’ho?

Suposo que sí. La humilitat és molt necessària, no per quedar enrere sinó per saber que tot és millorable, i si és millorable et pots esforçar. Si et penses que ja ho tens tot, què faràs demà? La gent humil la trobo més interessant que la creguda, prepotent. Em costa bastant conviure amb els qui són de categoria alfa, mascle o femella, per això en les meves novel·les no n’hi ha.

El que sí que hi ha és la força dels marginats.

Sí, perquè podem fer coses meravelloses des de llocs insospitats.

Des de la fragilitat?

La fragilitat pot ser una força molt gran, et pot permetre trobar camins que la gent molt forta, molt segura, prepotent, o simplement estable, no veu, perquè no li cal. En canvi, quan ets fràgil necessites escletxes per on passar. I poden ser doloroses, però emocionants.

L’única autoritat acceptable és la que neix d’una competència personal”. Per què és important per a tu aquesta frase?

És d’un pensador anarquista francès del sXIX, Pierre-Joseph Proudhon. La vaig llegir quan era postadolescent i em va convèncer que el que no neix del saber és una estafa. Puc creure algú si sé que en sap, però no perquè hagi estat elegit o nomenat és millor o em pot donar ordres. M’hi he trobat. Tinc una feina, no visc d’escriptor, i hi ha una jerarquia, i a vegades hi ha coses que són imbècils i les he de fer. I trobo que és una pèrdua de temps, d’energia i d’intel·ligència molt gran. Ara per sort em passa menys. Però hi ha gent a qui els passa cada dia.

Que hi ha inútils que els estan manant, i només per tenir tal títol representa que està per sobre teu?

Sí, que la societat funcioni tant d’aquesta manera ho trobo molt greu.

Al llibre no hi ha cap líder, fins i tot en l’amor no hi ha possessió. Quina idea de llibertat tens?

La meva primera llibertat és desconnectar-me del món quan vull. Vaig apagar la ràdio fa una quinzena d’anys i no l’he tornat a escoltar mai més, vaig regalar el meu televisor fa una dotzena d’anys, en fa molts que no compro cap diari i de tant en tant faig purgues d’internet. Em quedo un, dos mesos sense mirar res del que passa al món.

Com són els esclaus d’avui?

Els immigrants: els africans que a l’estiu venen a collir fruita i que dormen a Lleida al carrer.

I veus altres maneres d’esclavatge?

Potser la paraula és una mica massa forta, però gent condemnada a fer tota la vida la mateixa feina que no li agrada, que és mal pagada. Vinc d’una família pobra, i encara que n’hagi sortit, marca, perquè veus l’angoixa dels pares, el cansament. I la meva primera empatia a la vida va cap a gent que són com eren els meus pares. Les dones que fan la neteja a hotels que tenen tres-centes habitacions i n’han de fer tantes a l’hora i si en fan menys tenen problemes.

Si la primera llibertat és poder apagar televisors i internets, quina em diries que és la segona?

La de poder dedicar temps no només a l’escriptura sinó a passejar-me amb el llibre i a veure gent. Quan vaig guanyar el premi Sant Jordi el 2017, em vaig comprar un any de temps. Vaig pagar per tenir un any sabàtic, una excedència. I ara, des de fa deu mesos, he aconseguit tenir una vida seminòmada, faig entre una, dues i cinc presentacions cada setmana.

La versió cotxe de la Junil.

Sí. Ho puc fer perquè em vaig treure d’una puta vegada la timidesa de sobre. Encara en tinc romanalles, però negocio amb elles.

Com és aquesta negociació?

És acceptar que hi ha coses molt simples que no m’atreveixo a fer. Estic sol en una ciutat i hauria de dinar, i no m’atreveixo a entrar a cap restaurant perquè dic ai, no veig la carta, soc vegetarià, he de preguntar si tenen alguna cosa abans de seure. I a més, estic sol, menjar sol és un aprenentatge, m’ha costat anys poder menjar sol en un restaurant.

És curiós el contrast: que siguis tímid i alhora t’agradi parlar davant de gent. Potser perquè un grup és una massa i es perd la singularitat.

Si soc al públic assegut escoltant i diuen: “Algú vol fer preguntes?”, em costarà, perquè tot d’una ningú t’espera i tothom t’escolta, i això encara em resulta una mica violent.

La diferència és que en una presentació ja saps que ets volgut, i en un altre lloc hi ha el risc que potser no.

Sí. Que pensin: aquesta pregunta no era interessant, o ai, no em sentiran la veu. Els tímids tenim un catàleg que portem sempre amb nosaltres, que són les excuses per no fer les coses. Per això tenim aquesta manera de caminar tan lenta i feixuga, perquè portem aquest catàleg tan enorme, on totes les excuses del món hi són, i pesa molt perquè no n’hi ha versió digital, és de paper.

La timidesa és una por al rebuig?

Sí, és una forma de narcisisme. Perquè quan ets tímid, tens la impressió que tothom t’està observant, que ets el melic del món. Curar-me de la timidesa ha estat adonar-me que és una collonada immensa pensar que si m’aixeco per anar a un lloc, la gent em mirarà i pensarà què estic fent. Fins i tot abans d’entrar a un escenari soc molt callat, necessito silenci, a la gent que s’apropa els dic: més tard, si us plau. No soc comunicatiu, però quan pujo em diuen que és com si s’obrís una closca i sortís de dins.

Per què és tan important per a tu el silenci?

Perquè així puc escoltar el que penso. El silenci és una de les coses més importants que pot tenir un ésser humà a condició de saber-hi conviure.

Normalment és parlar, parlar, parlar.

Parlar, parlar. Arribar a casa i encendre la televisió sense mirar-la, només perquè hi hagi soroll. Cal conviure amb el sienci, i fins i tot en alguns casos ensinistrar-lo.

Ah sí? Com?

Per disciplina, o bé acostumant-s’hi. Adonar-se que el silenci és el que en fem, i que si pot ser hostil també pot ser molt amistós.

Però fixa’t que difícil és compartir el silenci amb algú.

Això és veritat, cal molta confiança. A vegades hi ha parelles que estan en silenci perquè ja no saben què dir-se, i és una convivència per inèrcia. Però sí, és molt bonic el silenci amb algú quan hi ha una confiança mútua. No ens diem res perquè no cal. La societat de consum no ho afavoreix, quan hi ha un bar sense música: oh, que gros. Però que la gent no és capaç de parlar tranquil·lament? Necessitem que hi hagi sempre sorolls? No soc gens de viure com un ermità, però la realitat de la meva vida ho és bastant.

La tercera llibertat seria això que has dit, d’evitar estar amb algú per inèrcia?

A la meva vida privada, si és que hi hem d’entrar una mica, el meu ideal seria trobar algú amb qui no conviure. El que s’anomena de forma més vulgar, una relació a distància, però que fos una relació de confiança, de compartir, d’amor, de totes les coses boniques que van amb la paraula relació, provant de treure el màxim de coses no tan boniques que van amb la paraula relació.

Al llibre, quan trobava alguna paraula en català que desconeixia, tenia la sensació de desembolicar un caramel.

Ai, que bé. M’encanta descobrir-ne. Consulto el diccionari entre cinc i deu vegades cada dia, i fins i tot a l’ordinador tinc un fitxer on apunto les que vaig descobrint. Si vols te’n dic una d’avui.

Vinga.

Això [assenyala la part baixa d’un arbre de la plaça] és un escocell: el forat que envolta un arbre en un lloc públic, i serveix per retenir l’aigua. L’ignorava. Estic molt content.

És fer existir.

Sí, quantes coses ens envolten i tenen nom i no els coneixem. A les novel·les utilitzo els diccionaris, sobretot els de sinònims. De tant en tant també hi poso algunes paraules que són específiques del valencià o del mallorquí o del rossellonès.

En diries una altra?

M’encanta el verb eixir, que no és exclusiu del valencià, en certs casos en rossellonès també es diu. Hi ha correctors que me’l canviarien per sortir, i m’hi nego, perquè els dono un matís: per mi eixir és sortir però amb més entusiasme o més de pressa.

I per aquesta autoestima tan fluixa del català què podríem fer?

Una psicoteràpia de grup, perquè és un problema psicològic.

Molta gent passa al castellà per no ser maleducat.

Si els quebequesos han salvat el francès, i els flamencs el flamenc, en part és perquè s’han atrevit a ser maleducats. Han considerat que l’educació l’havien de tenir cap a la seva llengua. La base de la psicologia de qualsevol teràpia és: primer respecta’t a tu mateix, sense això no pots anar pel món. I la llengua forma part de nosaltres. Si no respectes la teva llengua, és que no et respectes a tu.

També hi ha la por de no m’entendrà. Però és com si ara anés a Galícia i em parlessin en gallec: seria la forma d’aprendre’l.

Hi ha molts immigrants que ho diuen: parleu-me en català, perquè si no, no n’aprendré mai. Ho desitgen. I són els catalans, que veuen algú que té un color de pell diferent i li parlen en espanyol com si per art de màgia algú que ve d’Àfrica sabés parlar espanyol i no català. He viscut la mort del català a la Catalunya Nord, i hi ha dues coses que maten una llengua: la falta de transmissió familiar, “Al meu fill li prefereixo parlar en castellà i el català ja l’aprendrà a l’escola”, i “No conec la persona, per tant, m’hi adreço en castellà”. Això vol dir que el català no serveix absolutament de res. Perquè si fem així acabarem que només parlarem català a la gent que ja sabem que el parla, i cada vegada que arribarà una persona nova introduirem el castellà. Per tant, el nombre de persones s’anirà reduint i això és mortífer.

És curiós com està d’interioritzada aquesta manera de fer, perquè he vist independentistes que visca Catalunya i a l’hora de la pràctica passen al castellà.

Anem a prendre una cervesa, tots són independentistes, per parlar de què cal fer per la llengua catalana. Arriba el cambrer sud-americà i tots se li adrecen en castellà. I dic: “Veieu el que esteu fent?” I em diuen: “Ai, sí”, amb aire de dir ens ha enxampat. És molt trist. En realitat la solució és parlar català sempre, a tot arreu, amb tothom.

I que és bo: és una llengua, i aprendre una llengua no és pas dolent.

Si no parlem mai català al pakistanès, no s’integrarà mai a Catalunya. No se sentirà mai català, per tant, se sentirà oposat als catalans. I tampoc li donem el dret de ser president de la Generalitat. La gent que diu: “Ai, pobres, pateixen tant, no els vull afegir el patiment d’haver de parlar el català”. Però és que no és un patiment, és un regal que li dones. Vine, t’ajudo parlant la meva llengua, que és la que t’ajudarà que un bon dia potser tinguis feines més ben pagades i que et sentis més bé aquí. I és Espanya que injecta aquest complex d’inferioritat per acabar matant el català.

I ser aliat d’això.

Algú que canvia al castellà és víctima i aliat. No dic que sigui fàcil sortir-ne. Potser caldria fer feines pràctiques: primer, apuntar en una llibreta cada vegada que en una setmana parles castellà: una, dues, tres-centes? I la setmana següent reduir-ho un deu per cent, i al cap d’un mes, un trenta.

La quarta llibertat tindria a veure amb la llengua?

Sí, fa trenta-cinc anys vaig decidir que a Catalunya no parlaria cap altra llengua que el català. Ho he mantingut, i a vegades he tingut converses bilingües. Sé que com que no visc aquí és més fàcil. No he d’anar al CAP i ves a saber amb quin metge em trobaré. Però en trenta-cinc anys mai ningú m’ha insultat o menyspreat. Pot passar que algun dia algú m’insulti, d’acord, però m’és igual.

Acabem amb Ovidi?

A les presentacions sempre cito els cinc útims versos de les Metamorfosis: “I jo, famós tots els segles, mentre resulti cert el poètic presagi, viuré”. I no sé si era superbiós o extremadament lúcid, però fa dos mil anys que demostra que tenia raó, que és immortal.

El que és bonic d’això és que el que escrius pot transcendir el temps. Ho llegeixes, i és igual si té cent anys o dos o un mes, és ara amb tu.

Umberto Eco parlava d’això, deia que no calia inventar màquines de viatjar en el temps. Voleu anar a veure la guerra de Troia? Llegiu la Ilíada i hi sereu.

Potser un dia no hi seràs i algú et llegirà.

Ah, millor no pensar-hi gaire en aquestes coses, perquè tot és absolutament incontrolable.

L’èxit seria això?

Sí. Si algú em digués: “Et puc demostrar que d’aquí mil anys llegiran Junil“, home, sí, clar, seria buf. Però pot passar de tot. Hi ha autors que sobreviuen de seguida, n’hi ha que s’enfonsen de seguida, n’hi ha que s’enfonsen i tornen a sorgir i n’hi ha que no tornen a sorgir mai, independentment de l’èxit que tenien en vida.

Tens alguna mena d’aspiració?

Ser feliç i ser creatiu. Les dues coses. Però no sempre són complementàries, a vegades per ser creatiu cal renunciar a una certa part de felicitat, perquè crear sempre és angoixant. Però la felicitat, ni que sigui a intervals regulars, la desitjo.

Joan-Lluís Lluís en un carrer de Vimbodí. Foto: Gemma Ventura.


Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.

Junil a les terres dels bàrbars

© 2021, Joan-Lluís Lluís
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U.

Pots comprar Junil a les terres dels bàrbars a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Més notícies

Quan parlo als meus personatges (i ells em responen)

Comparteix
"Junil a les terres dels bàrbars" neix, també, d'aquestes converses
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa