Són les 17.00 i l’espero a l’ombra de la plaça Martí Royo d’Altafulla. Pensava que hi hauria tot de gent tirant petards, però l’únic rastre de Sant Joan que trobaré són dos nanos tirant bombetes. Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) viu amb la seva dona i el seu fill a un poble d’Anglaterra i de tant en tant torna aquí. Amb ell enceto una secció a Catorze que em fa molta il·lusió perquè la faig amb la companyia d’un celler que cuida el que fa, Gramona, i perquè porta per nom el que ells són i el que jo, en aquestes converses sense presses, buscaré, Artesans del temps. Un temps que avui miro amb els ulls del Lluís, que fa 36 anys que puja als escenaris i que es dedica a un ofici basat a “generar felicitat”.
D’on ve aquesta necessitat de desaparèixer a Anglaterra? Pensava: ha passat de representar Catalunya a voler-ne marxar i ser algú nou a un altre lloc.
És això. Hi ha molts motius per fer-ho, i molta gent no ho entén gaire.
El més normal és que et diguin que estàs boig.
Sí, potser és que no hi ha gaire tradició de fer aquests canvis de vida. Ho comparo amb menjar cada dia el mateix plat. Amb la quantitat de llocs fascinants que hi ha al món, viure tota la vida en un mateix lloc és una mica monòton i avorrit. I per altra banda, també és molt còmode.
Si vius sempre en un mateix lloc et vas pansint?
Sí, acabes anant d’inèrcia. I també hi ha aquest personatge que vas creant i que se’t va menjant una mica.
Això m’impressiona: quan ets molt conegut una cosa és el que la gent creu que ets, i una altra, el que tu ets i gairebé ningú sap.
Exacte. En el meu cas hi ha un conflicte bastant gran perquè soc una persona molt diferent de la que puja a l’escenari. No soc gaire sociable, estic molt tancat en mi mateix, necessito el meu espai, estar a casa: soc l’antítesi del prototip del cantant de rock. I no gaudeixo com hauria de gaudir de ser un personatge conegut. No en renego, perquè la conseqüència és que la gent et tracta molt millor del que et mereixes, i això és una trampa, perquè t’acostumes a uns rols una mica perversos: no et cal esforçar-te gaire.
Vas a tot arreu i tothom deu ser supergenerós.
I amable. I arriba un punt en què dius: coi, això no m’està ajudant gaire com a persona. I com a broma, quan vam marxar a Londres, el Lluc [el seu fill] tenia 11 anys i em va dir: “Hòstia, papa, m’has fet una putada perquè jo aquí era el rei del mambo: era el fill del Gavaldà!”. I pensava: veus? Ho hem fet bé. El nen anava a l’escola i posaven el Bon dia per entrar-hi, les senyoretes eren fans dels Pets, i vulguis o no, el malcriaven una mica. És el mateix que passa amb mi: a Anglaterra soc un prejubilat que no coneix ningú, puc anar a tot arreu, badar, mirar la gent, i el no sentir-te observat és una sensació d’alliberament molt gran. És molt curiós perquè quan vinc a Catalunya i em paren les primeres persones, m’he d’ajustar una mica: “Ah, aquí torno a ser el cantant d’Els Pets.”
Que la gent sigui tan amable amb tu no sé si fa que sigui més difícil saber com són de veritat.
No sabria dir-t’ho perquè en general tinc una tendència natural a no relacionar-me. Potser és un efecte col·lateral de ser durant tant de temps un personatge públic. Però d’entrada soc més aviat borde. Admiro molt el Joan Reig: és amic de tothom, xerra amb tothom, i en canvi quan venen a mi agafo una postura defensiva. M’agrada estar amb mi mateix, i els anglesos tenen un tarannà que em va molt bé: són els reis d’ignorar-te, t’ignoren amb tanta educació. Respecten molt el teu espai personal: un anglès està allà i tu, aquí. Si vas a veure un amic, l’has d’avisar amb tres setmanes d’antelació, no pots aparèixer a casa seva sense avisar-lo perquè et tancarà la porta als nassos.
Com dissimules la teva timidesa?
Soc un tímid exhibicionista. Soc tímid amb la gent del carrer però m’agrada fer-me notar. Qualsevol persona que puja a un escenari té un component narcisista. L’escenari és una espècie de finestra que obres, fas una glopada de socialibilitat, i la tornes a tancar. Per això una de les coses que més em costen de fer són les trobades postconcert. Ara es porta molt, fins i tot des de management em diuen: “Si quan acabessis un concert sortissis on venen les samarretes i signessis, vendríeu quatre vegades més”. I ho vaig intentar, però va ser un suplici. Perquè quan acabo un concert estic absolutament buit, necessito pair el que m’ha passat, i em converteixo en la persona més avorrida del món. Hi ha molta gent que té molta mania de venir-te a veure en acabar, però no saben la putada que em fan. Tots aquests regidors, filles de regidors…
Voler agradar crea addicció?
I tant. Molta. El voler agradar és el que fa que Paul McCartney o Mick Jagger amb 80 anys i carregats de quartos encara facin gires, quan les gires no són gens agradables: són hotels, aeroports, pavellons, proves de so i estar tancat en una habitació. Però en les dues hores de directe vius una sensació molt bèstia: veus com generes felicitat en temps real.
Amb això de voler agradar, quan has estat a dalt de tot sempre vols estar a dalt de tot? Perquè pots veure que ara triomfa molt un altre i dir-te: jo era aquell, vull seguir sent aquell!
Això deu passar. Si et dediques a fer música popular, rock o pop, si no ets una mica obtús, ets molt conscient que la vida d’un grup de pop és molt efímera. Un grup té 5 o 6 anys bons com a molt i després hi ha una cadència de públic. Si el que vols és estar sempre a dalt de tot, busca una altra feina.
Perquè si no és una tortura.
Sí, i et vas creant pressió, pressió i al final petes. També arriba un moment en què ser l’artista del moment és molt feixuc.
Per què?
Perquè t’impedeix fer una vida normal. És allò tan típic que diuen “des que ets famós que no ets el mateix”, però per norma general qui canvia no ets tu, sinó com la gent et tracta a tu.
Deu ser curiós veure com desconeguts, amics i familiars transformen la relació que tenen cap a tu.
I de cop tens més cosins i més antics companys d’escola. Em diuen: “Vaig estar amb el teu cosí!”, i no era el meu cosí. O: “Vaig conèixer un tio que anava a la teva classe”, i no. I això distorsiona la realitat, i fa que tinguis aquest punt de recel cap als desconeguts que se t’apropen.
També té el perill que et creguis que ets l’hòstia.
Aquest és el perill número u. Si t’agafa amb 18 o 19 anys, et fa malbé per sempre. A nosaltres ens va agafar una mica grans, però no vol dir que no ens tornéssim gilipolles.
T’hi vas tornar?
Ui sí, a l’època del Tarragona m’esborrona, del S’ha acabat, del rock català al Palau Sant Jordi, era insuportable, anava de rockstar. Vam tenir una segona tanda que va ser la del Bon dia, que va ser un pic una mica més alt, però ja tenia 30 i pico d’anys i no ens va afectar tant. Però la popularitat mai et fa millor persona, et torna més tonto del que ets. Perquè la gent t’ho deixa fer tot, t’ho tolera tot.
Potser dius una bestiesa i tothom te l’aplaudeix.
Tots els acudits fan molta gràcia, i l’únic que et salva és una parella que et posi els peus a terra.
Te’ls posa?
I tant, la sort que tinc és la Núria, que sempre m’ha fet aterrar de manera brusca i molt ben argumentada. Vaig llegir que al cantant de Led Zeppelin quan tornava de gira dels Estats Units, la seva dona no el deixava venir a casa, el col·locava en un hotel durant una setmana perquè li anés baixant l’estrellitis.
I a tu com t’abaixa l’estrellitis la Núria?
El primer dia ja em diu: s’ha de fer el rentavaixelles, has d’anar allà, fa tres dies que s’ha de fer això.
Davant de què ets fràgil?
Anímicament sempre he sigut bastant fràgil. Soc bastant inestable psíquicament parlant.
Què vol dir això?
Que soc molt obsessiu, tinc problemes de sobrepensar les coses, mai desconnecto mentalment, tinc insomni crònic, em prenc les coses molt a pit, soc molt ansiós, i això em crea de tant en tant uns daltabaixos anímics bastant forts. Tinc certa tendència a la depressió, als atacs d’ansietat. Soc un festival.
Tot això que has dit són tabús.
Vaig tenir un brot depressiu i d’ansietat aguda molt gran, i vam haver d’ajornar una gira. La companyia de management em va plantejar si ho volíem disfressar d’una pedra al ronyó o d’un menisc trencat. Però jo no volia fer veure que anava coix. El que tinc no és cap vergonya. I ho vam fer palès, va sortir al telenotícies, es va disparar el telèfon i vaig flipar de la quantitat de gent i de músics que em deien: a mi també em passa. És la malaltia d’aquesta societat tan ansiosa i apressada en què vivim.
Què és el que et sobrepassa?
L’autoresponsabilitat barrejada amb el perfeccionisme. He hagut d’aprendre a relativitzar la meva feina. A adonar-me que el que estic fent és un disc i que el 98% de la població ni l’escoltarà mai a la vida ni li importa la música que faig o que deixi de fer. Per tant, se suposa que el que he de fer m’ha de fer feliç. Si no, no cal. I que si pares, no passa res: el món segueix, no hi ha cap manifestació al carrer demanant una nova cançó de Lluís Gavaldà, la gent continua fent la seva vida.
Això potser és un efecte de la pressió.
Sí: he de fer un disc que sigui com a mínim igual de bo que l’anterior. I sobretot en l’època d’enregistrar: soc el que porta la majoria de les cançons, el que estic a l’estudi cada dia, el que no troba res bé, el que té un problema greu perquè, com a músic molt mediocre que soc, a l’estudi encara m’adono més de la meva medioritat, m’enfado amb mi perquè hauria d’assajar més a casa…
Et matxaques molt.
Sí, no dormo. Quan em vam aturar la gira, que va ser just després del penúltim disc, vaig estar dos anys bastant fotut, no va ser una cosa de quinze dies. Però em va anar molt bé perquè és allò tan típic que realment aprens més de quan caus que de quan arribes el primer. I mai he estat tan feliç ni tan relaxat gravant com en l’últim disc, Som. Si no arriba a ser per l’hòstia, mai hauria après a gaudir-ho.
Com reps les opinions dels altres?
En un punt extrem, dono molta importància al que la gent diu de mi: per lo bo i per lo dolent. Em poden ensorrar en un dia i em poden aixecar en un dia. Fins i tot, quan acabo de fer una cançó, si a la persona que li ensenyo em diu que no li agrada a mi ja no m’agrada.
A mi em passa amb els textos: els llenço i me n’oblido per sempre.
I en canvi hi ha gent que encara que els diguin “això que fas no m’agrada”, responen “a mi, sí”.
Fins i tot pot ser que et diguin que sí i desconfiïs del sí.
La clau és buscar una persona que tingui criteri però que també t’estimi, perquè no sigui ni brutalment cruel ni falsament hipòcrita.
Diuen: “Amb els anys ja no m’importa tant el que diguin de mi”, i jo n’he fet trenta i encara segueixo igual.
Sí. Al Twitter no hi soc. Hi ha molta professionals del troll, gent que s’hi dedica i ho sap fer molt bé. I si entres al seu joc, estàs perdut. Però sí, també penso que amb els anys m’hauria d’afectar menys el que la gent digui de mi.
Haurem d’esperar vint anys més.
A mi ja m’agafarà gran, eh?
En el món de la cultura, si arribes a molta gent ets dolent, i si arribes a poca ets la crème de la crème. Fins i tot sembla que com a més gent arribes, més ignorant ets.
En el món musical encara és més així. No hi ha res que agradi més a un fan que conèixer un grup que no coneix ningú, que sigui d’ell sol: són com nens amb una joguina, en el moment que veuen que també és dels altres, la seva reacció natural és desprestigiar la joguina: ja no són tan bons com abans. I no és això: és que ara agraden a més gent i a tu et fa malícia. Aquest elitisme infantil em fa molta gràcia perquè existeix moltíssim. Un altre efecte que et vagin bé les coses és la típica persona que et diu: abans sí que eres autèntic. Sempre hi haurà algú que et dirà: al principi éreu interessants.
Potser pensen en qui eren ells llavors.
Sí, és això. És com quan treus un disc nou i sempre hi ha la típica persona que et diu: l’anterior m’agradava més. Val, no passa res. Però te la trobes al següent disc i et diu: l’anterior sí que era xulo. Però si és el que no et va agradar! A vegades la gent necessita una mica de temps per assimilar el que vas fent i per aquest motiu has d’anar molt al tanto de no fer una cançó perquè a la gent li agradi de manera immediata.
Perquè tu no saps d’on neix l’opinió de l’altre, potser és de la frustració.
I a més a més, si t’agrada a tu el pots defensar, però si el fas perquè agradi i no agrada, et quedes sense res: perquè ni t’agrada a tu ni agrada a l’altre.
Un altre tema tabú és l’enveja, que et puguin tenir a tu o que tu puguis tenir cap als altres.
Crec que no soc envejós, però sí que reconec que soc molt competitiu. Que un artista faci un disc que trobo extraordinari o millor del que faig jo, fa de motor perquè em vulgui superar en el següent disc. Gràcies a discos d’Umpah-pah, dels Utòpics, de Manel, de Mishima, he pensat: vull fer una cosa així.
I què has fet quan has detectat que algú et té enveja?
No pots fer-hi gaire. En el fons ell se la menja i ell l’evacuarà quan la tingui païda. L’he notada amb el tema de la popularitat. Els Pets és molt normal que generin enveja, perquè és un fenomen una mica atípic: tants anys, tan seguits i a més tres tios que tampoc és que siguin grans instrumentistes… si ets un tio que s’ha passat deu anys estudiant, que tens molt de talent, ha de fer una mica de ràbia que aquests tres faci tants anys que viuen d’això. Fins a cert punt ho entenc.
Has pensat alguna vegada en plegar d’Els Pets?
Moltíssimes. Pensa que és un matrimoni de tres. Quants amics tens que faci 35 anys que els veus contínuament? Nosaltres des que teníem 5 anys que som amics. No hi ha dues persones més oposades al planeta Terra que el Joan i jo. Ens enganxem contínuament, amb el Falín no tant, perquè tapa forats, però també hi ha moments en què l’escanyaries, i ells a mi no sé com m’aguanten, perquè soc un agonies, sempre estic patint, apretant-los, rondinant: com és que heu arribat tard, com és que això no ho heu fet. Tinc dues germanes i tinc dos germans: ells. I amb ells ho hem viscut tot: noviatges, matrimonis, separacions, addiccions, depressions, morts de familiars. Hem crescut junts. I quan ens passa alguna cosa greu som els primers que ens truquem.
Et feien entrevistes en què deies “m’estic fent vell!”, i jo pensava: si en fa broma és que potser no ho porta bé.
Ho porto molt bé, però històricament ho he portat fatal. Crec que tinc el rècord de més cançons que parlen de fer-se gran: Massa jove per fer-se gran, Gent gran, Gran. Tinc un peterpanisme superelefantiàsic, però se m’ha domesticat molt amb els anys. A partir dels 40 i pico em vaig calmar.
No et fa por?
Al contrari, estic molt a gust amb l’edat que tinc. Ja no tinc aquestes obligacions de sortir tant, de socialitzar. Físicament estàs més feixuc. D’aquí dos anys en faré 60 i ho penso i em foto a riure. Ahir el Joan em deia: “Quan érem petits una persona de 58 anys…” i jo li deia: “…era un iaio! Som tres iaiets!”.
Què et fa por?
Que els meus pares tenen 90 anys i els costa tirar en el dia a dia.
La mort t’espanta?
La meva no, però la dels meus, sí. La meva germana Neus va morir fa poc d’un càncer, i va ser molt traumàtic. La que tinc més present ara és la dels meus pares perquè la veig bastant inevitable. Soc conscient que soc un privilegiat perquè encara són vius, però també sé que no durarà gaire.
L’exemple més gran de bondat on l’has trobat?
En la Neus: tenia un volum de bondat inabastable. Soc el germà mitjà, ella tenia dos anys més, i sempre em va fer de germana gran, sempre em va agafar de la mà. Va morir amb 58 anys i no ens vam barallar mai, i per no barallar-te mai amb el Lluís Gavaldà has de ser molt bona persona.
Què et fa il·lusió ara?
Els concerts, són la font de felicitat més gran que he tingut i tinc. Els gaudeixo deu vegades més que quan tenia vint anys.
Això vol dir que hi estaràs anys i anys: no vols abandonar les coses que et fan feliç.
Els grups no pleguen perquè siguin infeliços, sinó perquè ningú els va a veure o perquè ja no se suporten entre ells. En el nostre cas tenim la sort que la gent encara ve, però hi haurà un dia que no vindrà. Fa quinze anys que penso que aquest any serà l’últim.
Però això té la part bona: la sorpresa.
Si et prepares pel pitjor tot és una bona notícia. Sempre he tingut molt de complex de músic dolent, perquè toco la guitarra d’una forma pèssima, no tinc paciència ni la practico, però tenia el repte de sortir sol, i fa dos anys que amb el Joan-Pau Chaves, perquè sol no ho hauria fet mai, i perquè ell coneix les meves neures, ho hem fet i m’ho he passat tan bé…
Mira que és absurda la inseguretat, perquè si em diguessis “vull tocar sol”, pensaria “li anirà molt bé”.
Però jo penso: tocaré la guitarra i m’equivocaré amb els acords. Abans d’un concert, si pogués pagar i marxar, marxaria, del pànic escènic que tinc.
I com el vius?
No vull estar allà, tinc una por irracional.
I has arribat a dir: no surto?
No. Hi ha hagut èpoques que he fet concerts en què estava molt malament, però he sortit. És com una religió. En el món de la música a l’escenari només pots deixar de pujar-hi per una causa molt major, The show must go on, que diuen. Pots tenir un queixal que et rebenta o un atac d’ansietat molt gran, però tu puges, i quan puges, et passa tot. L’escenari t’ho cura tot: he tocat amb hèrnies, enganxat de l’esquena, amb ferides, i et prometo que mentre he fet el concert no les he notat. I després et diuen: ets un valent! No, tio, és que no em feia mal. El pare sempre em deia de broma: “És que a l’escenari no ets tu, perquè se’t veu tan feliç”. I jo li deia: “Què vol dir això?” I ell: “A veure si m’entens…”. I: “Clar pare, perquè a l’escenari jo sé el que he de fer: ara ve aquesta cançó, després l’altra, hi ha un guió i el guió em tranquil·litza. En canvi la vida és una incertesa i no convisc bé amb les incerteses”.
Aquesta secció es diu Artesans del temps. A tu què t’agrada cuidar?
A Anglaterra he descobert la jardineria. El gardening és una religió allà, sempre me n’he enfotut molt perquè tenen uns muntatges de flors, colors. Amb el confinament, com que m’avorria, en comptes de fer cançons, vaig decidir fer una mica de jardí a casa.
Què has plantat?
De tot, però amb molt mal resultat. El procés a nivell mental és molt relaxant: tocar la terra, cansar-te, fer una mica de pagès, quan surt la planta, quan floreix, podar-la, anar a comprar fertilitzant. Veure que et surten les maduixes que has plantat: hòstia, que bones són. I en veritat no ho són tant, però les has plantat tu.
Amb quina cançó acabarem?
Tu saps que és una putada dir-li això a un tio que es passa la vida obsessionat amb la música?
La primera que et vingui.
God Only Knows, de The Beach Boys. És la primera cançó que té la paraula Déu al títol. La primera frase diu: “Pot ser que no t’estimi sempre”: és un principi de cançó collonut. El compositor, Brian Wilson, era molt competitiu i neuròtic com jo, i estava obsessionat en superar els Beatles. I els Beatles, quan van sentir aquesta cançó, van dir: “Hem de fer un disc millor que els Beach Boys”, i van fer el Sargent Peppers. El Brian Wilson el va escoltar i va dir: “En faré un de millor”, i en el procés es va tornar boig i no el va acabar mai.
Parlant de Deu, en què creus?
En què és més enriquidor estimar que ser estimat.
O sigui, donar més que rebre.
Sí. I que d’alguna manera tot el que dones al final t’acaba tornant, o almenys m’agradaria pensar això.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
