Poesia

Els 14 millors poemes catalans

Celebrem el Dia Mundial de la Poesia buscant els versos preferits dels lectors de Catorze

Quin és per a tu el millor poema de la literatura catalana? Ens pots fer arribar el teu candidat a través del Facebook, del Twitter (amb el hashtag #14poemes), amb un comentari aquí sota o enviant-nos un mail a catorzeedicions@gmail.com

Un cop tinguem els 14 poemes finalistes, farem una enquesta en què cadascú triarà el seu poema preferit. Tindrem així els millors poemes catalans segons els lectors de Catorze. Entre els participants sortejarem catorze bosses de Catorze.

Encetem aquesta crida poètica el Dia Mundial de la Poesia, que se celebra cada 21 de març, coincidint amb l’arribada de la primavera.

Foto: Ferran Romeu

Poesia

Quan t’acostes a mi

Sobre la vida

La voz a ti debida

El lloc de Joan Vinyoli

Abans que neixi l’alba

Comentaris

Anònim març 21, 2016 | 00:27

Lletra a Dolors de Miquel Martí i Pol

111

41

Respon
@ebellesb març 21, 2016 | 08:22

Posseït, de G. Ferrater

32

26

Respon
Glòria P març 21, 2016 | 08:40

Les decisions preses no sabem mai si són les encertades. Escollir un camí, és renunciar a l'altre. I aquest camí, qui sap on mena?

51

23

Respon
Anònim març 21, 2016 | 08:48

CUÉNTAME CÓMO VIVES (CÓMO VAS MURIENDO) Cuéntame cómo vives; dime sencillamente cómo pasan tus días, tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres y las confusas olas que te llevan perdido en la cambiante espuma de un blancor imprevisto. Cuéntame cómo vives. Ven a mí, cara a cara; dime tus mentiras (las mías son peores), tus resentimientos (yo también los padezco), y ese estúpido orgullo (puedo comprenderte). Cuéntame cómo mueres. Nada tuyo es secreto: la náusea del vacío (o el placer, es lo mismo); la locura imprevista de algún instante vivo; la esperanza que ahonda tercamente el vacío. Cuéntame cómo mueres, cómo renuncias —sabio—, cómo —frívolo— brillas de puro fugitivo, cómo acabas en nada y me enseñas, es claro, a quedarme tranquilo. Gabriel Celaya! !

24

58

Respon
Sílvia Soler març 21, 2016 | 09:15

CONEIXEMENT Cavar entre les pedres, els terrossos i les arrels que mai no arrencaràs. Però aquest és el preu del que és profund. Cavar és religiós. És una forma de bondat. Cavar de nit. Després agenollar-se i aixecar els ulls a les estrelles sabent que cal buscar-ho tot a terra: com construir una casa, com escriure un poema. I fins i tot des d’on tornar a estimar en aquest temporal de la memòria. Joan Margarit "Des d'on tornar a estimar"

58

24

Respon
Sara Tió març 21, 2016 | 09:25

Ben poca cosa tens: La taula i uns quants llibres, l'enyor d'ella, que és lluny i tampoc no l'oblides, i aquest silenci, dens de paraules no dites. Si ara escrius, a recer de tanta melangia, et perdràs pels camins d'una tristor benigna, la veu se't tornarà poruga i malaltissa i a cada mot creuràs que perds un tros de vida. Deixa-ho tot. Al carrer fa una tarda tranquil·la. Camina. Hi ha gent per fer-te companyia. No et refusis a cap dels horitzons que et criden. Quan tornis, tot serà més assenyat i digne. No hauràs oblidat res –no és més lliure qui oblida–, però duràs les mans plenes de llum fresquíssima.

76

26

Respon
Elisenda març 21, 2016 | 09:44

Mare si fos mariner.

57

30

Respon
rojaipastanaga març 21, 2016 | 09:55

Els amants, de Vicent Andrés Estellés.

60

23

Respon
earmengol març 21, 2016 | 10:07

Res no et serà pres de Maria-Mercė Marçal

51

31

Respon
FinaIglesias març 21, 2016 | 10:16

El poema de la rosa als llavis

33

23

Respon
P. J. març 21, 2016 | 10:31

"Vinc" de Carles Duarte

15

23

Respon
Marc p. març 21, 2016 | 10:41

"Si visqués sota el pis de casa teva, et faria cada nit el sopar; un cop a la setmana la bugada; i, algun diumenge, el dinar. Si visqués sota el pis de casa teva, m'ompliria el balcó de flors, perquè et pugessin les abelles, a omplir-te de mel els pots. Si visqués sota el pis de casa teva, posaria a la gàbia la cadernera, per fer-te arribar abans la primavera. Si visqués sota el pis de casa teva.. llavors sí que ens podríem estimar!"

70

20

Respon
Roser Quesada i Santamaria març 21, 2016 | 11:04

En Miquel Martí i Pol és el meu poeta de capçalera. El millor poema sempre és el que en un moment determinat és capaç d'expressar el que sents i com et sents. Aquest, però, és un dels meus preferits perquè penso que és un apunt de vida d'una claretat extrema.

33

23

Respon
mariona4cm març 21, 2016 | 11:13

De Miquel Martí i Pol, "Cançó" del llibre L'arrel i l'escorça.

26

26

Respon
Miquel Martí i Pol març 21, 2016 | 11:29

Una preciosa elegia

14

25

Respon
Alba R. març 21, 2016 | 12:07

Són certes les paraules que vam dir-nos, certa la primavera del teu cos i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres. Suau plovia sobre el bosc tendríssim de pins i diminutes margarides. Sols el silenci, sols nosaltres sols. D'aquí a molts anys potser recordaràs que algú, algun dia, et va estimar moltíssim. I et pujarà a la gola una dolçor com una immensa mel, com una música. La mateixa dolçor que ara jo sento recordant-te en la meva soledat. Res no val tant com un instant d'amor.

113

21

Respon
Elissa març 21, 2016 | 12:20

I on et veig, cec als dies que s’escolen sense donar-nos treva, en el tauler marcat de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

16

14

Respon
Pilar Muntane març 21, 2016 | 12:27

Poema del poeta priorato Salvador Estem i Fa.

18

17

Respon
R. Ll. març 21, 2016 | 12:35

Els amants (Vicent Andrés Estellés - Popular valenciana) No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobta encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles. Es desperta, de sobta, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

35

15

Respon
mayte març 21, 2016 | 12:43

"És quan dormo..." Foix.

19

11

Respon
Natàlia març 21, 2016 | 12:57

I BEG YOUR PARDON Salvador Espriu :)

12

15

Respon
Montse g.llaberia març 21, 2016 | 12:57

Quslsevol d.ell podria ser. Pero aquest mem fa trontollar el mes profund de l'ànima.

7

17

Respon
Tere Delgado març 21, 2016 | 12:59

Simplement, sublim.

9

15

Respon
Anònim març 21, 2016 | 13:06

No som sinó l’absurd contra les evidències més clares El desconcert, que ens sobta, ens afebleix el pensament. I la por ens tanca, en cercles concèntrics dels quals voldríem fugir. Sortosament, però, els ulls se’ns omplen de colors eixits del més profund de l’inconscient que amb els seus diversos matisos, en foragiten tot dubte. I ens il·luminen la vida.

19

20

Respon
Atipep ed Adiell març 21, 2016 | 14:52

gracies per parlar de poesia ,ens fa falta per sobreviure

28

9

Respon
Pere Torres març 21, 2016 | 15:31

Com un arbre rabent, arrelat dins el vent...

102

16

Respon
Maria Botam març 21, 2016 | 16:05

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fan el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—. Màrius Torres

14

49

Respon
Anònim març 21, 2016 | 16:11

- "VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE..." J.V.Foix - "Lletra a Dolors", Miquel Martí i Pol - "No era ni lluny ni difícil" Joan Margarit - XLVI, La Pell de Brau, Salvador Espriu - IV, Cementiri de Sinera, Salvador Espriu: IV Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes pels rials de Sinera! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius. Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir. I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra.

10

8

Respon
Joan Salvat Papasseit març 21, 2016 | 16:38

MESTER D'AMOR A Enric Casanoves Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. No besis, no, com l'esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada. Deixa't besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.

18

8

Respon
Rosa Maria (Begues) març 21, 2016 | 16:41

És quan dormo que hi veig clar És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina. JV Foix Abril 1939

19

9

Respon
Victor Verges març 21, 2016 | 17:39

Aquest poema del llibre Long play per a una ànima trista, del poeta Gerard Vergés, és gairebe un himne per tots els ebrencs. PARLO D'UN RIU MÍTIC I REMORÓS Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d'aigua. Parlo de la verdor d'un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l'íntim rosa d'un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l'aire com la pedra llançada per la fona, de l'anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l'aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d'un riu entre canyars, domèstic; parlo -Virgili amic- de l'horta ufana, dels tarongers florits i l'api tendre, de l'aixada i la falç, del gos a l'era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.) Parlo d'un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d'ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d'un lent crepuscle que posava or tremolós a l'aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l'aigua en el record.

52

5

Respon
Encarna Roselló març 21, 2016 | 18:40

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tan mateix, la remor persisteix.

18

22

Respon
Marta Cullell març 21, 2016 | 20:00

L'única teoria vàlida a la vida és l'amor. Es el que sempre ens acompanyarà fins i tot en el dolor.

15

12

Respon
Magda Perich Salleras març 21, 2016 | 20:05

Per mí, el més bell poema escrit mai en la nostra llemgua.

10

9

Respon
anna sorribas cervantes març 21, 2016 | 21:25

Un recull magnífic i atemporal Hi llegeixo menuts, adults a grans amb el plaer de les petites coses qualsevol dels poemes: és un món infinit.

11

10

Respon
Sabina març 21, 2016 | 21:33

Un cant a la vida

16

14

Respon
Lola Torrent març 21, 2016 | 22:50

Malgrat tot, la capacitat de meravellar-nos de la bellesa que ens ofereix el món... Extraordinari!

10

10

Respon
M. Josep Mira març 21, 2016 | 22:51

No puc dir dir-ne un. He escollit aquest perquè, a més de ser preciós, és molt especial per a mi.

14

12

Respon
Rosa Maria Fdez Pi març 21, 2016 | 23:13

No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. Però podria dir-te del rossinyol la meravella i el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma. o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort. Rosa Leveroni

14

7

Respon
Imma C. març 22, 2016 | 01:15

CANIGÓ és un poema èpic de 1886. Descripció geogràfica dels Pirineus catalans. Reinaxença catalana.

12

75

Respon
Anònim març 22, 2016 | 09:50

Si hagués de triar el millor poeta català, em debatria entre Miquel Martí i Pol i Gabriel Ferrater. Com que del primer ja n'han parlat molts, em decanto pel segon. I si m'he de quedar amb un poema dels seus, em quedo amb El distret. Potser no és tècnicament el més excels (no tant, com, per exemple, Cambra de tardor), però el seu missatge voldria tatuar-me'l per no oblidar-lo mai, per no ser jo també la distreta.

9

9

Respon
Anònim març 22, 2016 | 12:56

http://www.goear.com/listen/5dca110/si-menamore-tu-diari-antoni-martinez-i-bonet-locucio-nuria-henrich

11

9

Respon
Sílvia Ramos Bayé març 22, 2016 | 14:05

Per a mi, el més bonic.

15

10

Respon
Fletcher Anderson març 22, 2016 | 19:58

Ara que ja m'he fet vell, només puc besar-te l'ànima, mentre el jove et petoneja la pell. Ara que em fugí tot el pel, enyoro pentinar-te les trenes, com l'amant que t´acarona el cabell. Ara que fugí tot lo teu, no puc fer-te l'Amor com de joves, Només recordar que fou bell.

16

14

Respon
Montse Riu Piqué març 23, 2016 | 15:52

d'Olga Xirinacs Extret del poemari; Llavis que dansen Premi Carles Riba 1987 No és mort encara el temps de les cireres ni el de les dames amb la rosa ala pit; l’estol de corbs traspassa les fronteres i la llum, fastuosa, els ha vestit. Les roses llanguiran les voreres, la fruita caurà a terra sense crits, l’ocell perdrà el se vol entre fogueres, I les paraules se’m fondran als dits.

9

32

Respon
Judit M V març 24, 2016 | 17:15

No són pas els cabells, ni les ferides obertes dels teus llavis, ni tan sols les fredes llums del bar als tornassols dels teus ulls en fogueres convertides, que m’han fet dòcil a les envestides del cec galop que ens mena, per revolts ardents, enllà del fum i els alcohols, a caure on jo m’oblido i tu t’oblides: ha estat la música la fetillera, i és la seva ànima que ha fet esclaus els cossos d’un desig que els allibera. provo de dir-t’ho, però me’n sostraus l’ocasió amb un gest. ¿No tens espera? Ja la llengua se’m perd als teus palaus.

11

12

Respon
Joan Salvat Papasseit març 25, 2016 | 18:37

Res no és mesquí ni cap hora...

19

16

Respon
Sr març 31, 2016 | 10:59

Res no val tant com un instant d'amor.

41

11

Respon
Toni Marceló Pi abril 13, 2016 | 18:47

Un poema sublim i dramàtic de Martí Pol

10

10

Respon
Anònim abril 08, 2018 | 17:00

Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país fóra casa teva, i diries "sí" en un altra llengua. T'hauries criat d'una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega... Tindries amics i jocs d'una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries ....podries... Per tot això pensa que importa tenir LES MANS BEN OBERTES i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d'ell podria ser teva.

60

11

Respon
Anònim maig 05, 2018 | 11:35

Molt emotiu i encertat

5

11

Respon
Flàvia maig 18, 2018 | 19:14

L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. La gent se l’estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l’escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l’Elionor no hauria pas sabut dir d’on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.

11

5

Respon
ª setembre 06, 2021 | 13:38

si

Respon
caderneres catalan maig 02, 2022 | 06:19

Eres un genio... Muchas gracias, Un saludo https://libromundo.es/el-vol-dels-caderneres/

Respon