Grettel Holsemmann, la noia de Berlín de l’est que es va fer estakhonovista per fer moltíssima feina i demostrar que els d’aquella banda, si volien, també se’n podien sortir i fer que tot rutllés. La noia a qui un representant oficial li havia clavat una medalla daurada a la banda esquerra de la brusa perquè era un exemple a seguir; que parlava de música, de pintura, de doctrines socials; que se sabia El Capital de memòria i que s’havia llegit Mein Kampf mentre se’n feia un gran tip de riure. La Grettel, la noia a qui també li agradaven les bruses de seda, les mitges fines, el perfum francès i les flors d’hivernacle, es va oblidar de l’estakhonovisme i, enamorada, es va casar amb l’Eduard, un ja no gaire jove industrial català en pràctiques a Berlín, per acabar aterrant amb ell a Aiguadal, que tantes similituds tenia amb la Igualada real. Aquesta Grettel, meravellosa, alta i del color de xampany, era com una flor d’un altre món que no s’aclimatava a la claustrofòbica ciutat provinciana del seu marit i que, potser per la pudor de les pells descarnades pels blanquers que hi treballaven, o pel color vermell de l’aigua tèrbola del riu, o per les fàbriques de pell i la seua gent, va acabar tan malament.
Aigua tèrbola és un llibre que parla d’aquesta jove berlinesa que es troba immersa en un món caduc, ensopit i hipòcrita, on ella és la metàfora d’una llibertat encara impossible a les darreries dels seixanta en un estat com ho era l’espanyol del moment. Parla també d’un món, petit i sufocant, protagonitzat per una família burgesa que s’enriqueix sense escrúpols i que viu de cara a la galeria amb dos motius vitals: la religiositat i el que diran. Parla d’uns burgesos que es creuen ser gent com cal, amb principis i que mai han malparlat de ningú i que, per mantenir aquesta situació, estrenyen cotilles i castren desitjos. Descriu una burgesia que anomena “genteta” als que no són com ells i que els fan caritat perquè “Sembla mentida com es pot viure d’aquesta manera, oi?, sembla mentida! (…) Potser Déu ja ho fa d’aquesta manera perquè hi hagi de tot: pobres, rics, de tot!” Una burgesia que fa simbiosi amb el règim del dictador que els possibilita fer negocis tan tèrbols com l’aigua del riu que, dia rere dia, embruten amb les deixalles de les seues fàbriques. Una burgesia que té la consciència que és més difícil manar que obeir i que l’obediència és fer exactament el que et manen sense posar-hi ni llevar-hi res de manera submisa i sense qüestionar ni el paper dels qui emeten les ordres ni dels qui les han de creure. I parla també de com aquest model es veu qüestionat, des de dintre, per algun dels descendents d’aquestes riques famílies que s’apunten a la dissidència, còmoda dissidència, de les revolucions quasi sempre de saló.
L’autora d’aquesta novel·la, Concepció G. Maluquer, és una escriptora que deixa d’escriure a principis de la dècada de mil nou-cents setanta per la tristor d’haver perdut una filla. Acompanyada d’Aurora Bertrana i de Folch i Camarasa i vestida de dol de cap a peus, l’any 1967 la presenta a la llibreria Catalònia i sembla que la seua carrera és ja imparable. El dolor, però, li resulta tan insuportable que ho deixa córrer tot malgrat que des dels anys cinquanta s’ha consolidat com una veu literària ascendent. “Amb aquell patiment tan fort a dins, tot el que abans m’il·lusionava, com és ara escriure, ja no tenia cap sentit”. Natural del Pallars Jussà (Salàs de Pallars), té una sòlida formació a l’Escola de Mestres de la Generalitat de Catalunya dels temps de la República. Premi Ciutat de Barcelona (1959) amb La creu dels vents, publica també el poemari La ciutat i les hores (1960), és Premi Joan Santamaria amb Dues cases (1960) i autora de dues novel·les, publicades per Joan Sales, Gent del Sud (1964) i Gent del nord (1971). Després, silenci i reclusió. Però ara com ara, malgrat el temps que ha passat, la seua obra resulta ben actual perquè tant Aigua tèrbola com les altres dues publicades amb el Club dels novel·listes tracten temes encara vigents. L’emigració a Gent del sud, el turisme a Gent del nord i la burgesia catalana –la classe que sempre juga a allò que toca i que va a totes per aconseguir-ho– a Aigua tèrbola.
La Maluquer, com abans ha fet la Víctor Català –que deia que només narrava el que li explicaven els pagesos del seu mas de l’Escala–, afirma que amb la seua escriptura no pretén denunciar res, ni tampoc fer novel·la social ni molt menys compromesa amb cap ideologia i que “Simplement escric el que passa, el que ha passat o el que pot passar”. Tot i això, el retrat que fa de la petita burgesia enriquida a l’ombra del règim i d’una societat que es prepara per al canvi, tot i no canviar d’actors, és tan diàfan que, per caricaturesc, esdevé demolidor. I enmig de la radiografia dibuixa una llum, la de la Grettel Holsemmann, que, per contrast, esdevé neta i cristal·lina i suposa el veritable focus perquè nosaltres, els lectors, puguem copsar com de dura és l’autora amb la podridura d’un món que ho embruta tot.
De Concepció González Maluquer.
La primera edició d’Aigua tèrbola va ser publicada per Ediciones Alfaguara el 1967.
1a edició a Editorial Fonoll: juny de 2021.
© del text: Hereus de Concepció González Maluquer.
© del pròleg: Maria Barbal.
© de les característiques d’aquesta edició: Editorial Fonoll.
