Redacció
Foto: Gerard Van der Leun
Vaig al banc amb la meva bossa de penics i els aboco a una màquina perquè els compti. Una caixera em demana que endevini l’import dels penics que porto. Aventuro uns 3 dòlars. No l’encerto. N’hi ha 4,24. Però, com que només m’he equivocat d’1,99 dòlars de la quantitat correcta, opto a un premi. Al banc, molta gent que tinc a prop em felicita amb amabilitat. Puc triar entre diversos premis.
Quan descarto el primer i el segon, i diries que estic a punt de descartar l’altre, la caixera, neguitosa, m’obre una caixa forta de seguretat i me n’ensenya tot el catàleg, entre ells una guardiola de plàstic grossa d’aquelles de porquet, un llibre i colors per pintar i una piloteta de goma. Al final, per no defraudar-la, trio el que em sembla el millor de tots: un disc volador molt bonic, amb funda inclosa.
(somni)
La novel·la dolenta
Aquesta novel·la insípida i difícil que m’he endut per a aquest viatge... Mira que faig esforços per llegir-la. He tornat a començar-la tantes vegades, amb por cada cop que m’hi poso i sense que em sembli mai millor que abans, que a hores d’ara s’ha tornat una mena d’amiga de tota la vida. L’amiga de sempre: la novel·la dolenta.
Relats inclosos en el llibre Ni puc ni vull
@Lydia Davis
@d'aquesta edició: Edicions de 1984
@de la traducció: Yannick Garcia
