Alexander Supertramp és el nom de guerra que va posar-se Chris McCandless quan, la primavera del 1992, amb 24 anys, va decidir endinsar-se tot sol als boscos, després de llegir amb fervor Jack London, Dickens, Twain, Thoreau, Pasternak i Tolstoi, entre d’altres —sobretot l’autor de Guerra i pau, a qui admirava especialment per haver renunciat als seus privilegis per vagarejar entre els indigents. Feia un any que McCandless havia deixat enrere casa seva (a Atlanta) i la carrera (graduat en Història i Antropologia), amics i família, i havia regalat els seus estalvis per llançar-se a la carretera amb un cotxe de segona mà. Fins que, al peu de la serralada del Mont McKinley, el sostre dels EUA, va cremar els pocs bitllets que duia a la butxaca i va enfilar, definitivament, Cap a terres salvatges.
Així es titula el llibre en què Jon Krakauer narra la seva història, que jo he llegit publicada per Símbol Editors (2000) amb traducció de Roser Vilagrassa. “He decidit que em deixaré arrossegar pel corrent de la vida durant un temps. La llibertat i la bellesa senzilla de la vida són coses massa valuoses per desaprofitar-les”, va escriure el jove a un amic. “Les seves intencions eren bones, però tenia el cap ple de pardals —va dir-li a Krakauer una de les persones que va conèixer McCandless en el seu periple—. Parlava d’anar-se’n a viure a Alaska. Potser esperava trobar-hi el que buscava, fos el que fos.”
Un grup de caçadors d’ants va trobar el seu cadàver uns mesos més tard. Isolat, mort de gana i desesperat, havia menjat les herbes equivocades. Un viatge romàntic i tràgic que Sean Penn, seguint el llibre de Krakauer, va convertir en la pel·lícula Into the wild (2007).
Japhy Ryder és el jove poeta i alpinista zen protagonista de la novel·la Els pòtols místics, de Jack Kerouac, publicada per Proa (1967) amb traducció de Manuel de Pedrolo, que ara reedita Kalandraka (per a mi, la millor novel·la de l’autor d’A la carretera). Ryder és un personatge inspirat en Gary Snyder, que sempre ha dit que aquell no era ell, sinó tan sols —que no és poca cosa— la visió mitificada que el seu amic Kerouac tenia d’ell. Ryder i el narrador d’Els pòtols místics són dos joves sensibles i salvatges, amb una motxilla a l’esquena i tots els camins del món al davant, profetes de la revolució de les motxilles: “Pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la producció i, per tant, que calgui treballar per gaudir del privilegi de consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors, cotxes. Milions de xicots americans vagabundejant amb les seves motxilles”.
Japhy Ryder mostra la volada que pot agafar una ficció inspirada en una persona real. Alexander Supertramp encarna fins on pot arribar algú embegut de certes lectures i ideals. Són dues possibilitats de la vida en camí. En una entrevista del 2011 a El País, Snyder diu que McCandless era “un pobre nano” amb problemes psicològics. I quan els periodistes li pregunten si ell i la resta de la famosa Generació Beat no van ser els responsables, als anys 60, que les carreteres s’omplissin de joves amb motxilles, contesta que “és possible” però que, en tot cas, el retorn a la natura i a una vida austera no ha de significar “tornar a les arrels fins a morir”, perquè aquest és un “missatge alienant”.
Jo me’ls estimo tots dos, l’Alexander Supertramp i el Japhy Ryder. Per això Tots els focs totes les pistoles (Lleonard Muntaner) està dedicat als meus dos fills i també a aquests dos personatges. Tràgic l’un, mític l’altre: tots dos fascinants. La llibertat que, de tan pura, pot arribar a destruir-te, i l’aventura meravellosa d’endinsar-se a la natura i poder tornar per explicar-ho en un mite modern.
Cap a terres salvatges
© Jon Krakauer.
© de la traducció: Roser Vilagrassa.
© d’aquesta edició: Símbol Editors, 2020.
© Jack Kerouac.
© de la traducció: Manuel de Pedrolo (revisió de Tina Vallès).
© d’aquesta edició:
Pots comprar Els pòtols místics a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
