Foto: Netflix
Foto: Netflix

Jo no vaig començar a llegir fins que no vaig començar a jugar a rol. Abans ja en sabia, és clar: en sabia, però no llegia. No vaig començar a devorar llibres (un darrere l’altre, per evadir-me, però també per descobrir coses) fins als 13 anys. I va ser gràcies al rol. Perquè volia saber-ho tot dels universos fantàstics que havien creat dos autors que havien inspirat dos dels jocs a què jugava.

Primer va ser El hòbbit, de J. R. R. Tolkien. Vaig endur-me’l de vacances a Tírvia amb mons pares. Els paisatges del Pallars Sobirà van quedar lligats per sempre a les aventures d’aquell grup de nans guerrers capitanejats per en Bilbo i en Gàndalf (jugant a rol sempre he tingut predilecció pels mags, així que tot el que fes el Pelegrí Gris m’interessava moltíssim).

Després d’El hòbbit, vaig atacar la trilogia d’El Senyor dels Anells, i tot seguit vaig llançar-me de cap a H. P. Lovecraft (a qui ja vaig dedicar una columna). Primer van ser, doncs, Tolkien i Lovecraft, i després, tota la resta, començant per Bukowski: “Fantasia, terror i realisme brut” seria un bon lema de la meva adolescència. Potser no vaig ser gaire original. Però en qualsevol cas sempre he llegit quan (i el que) m’ha vingut de gust. I una cosa m’ha portat a una altra, i a una altra, i a una altra… I encara no he parat.

*

Hi ha un moment, a la tercera temporada de la sèrie Stranger things, que el Mike li diu al Will:

—Què et pensaves, que ens passaríem tota la vida jugant a rol a casa meva?

I ja veus que els nanos s’estan fent grans. Que de cop s’adonen que no en tenen prou jugant, que la vida és ampla i no tot ha de ser fantasiejar emparats pels amics, uns daus i uns personatges que ens fem a mida. Que cal arriscar-se a viure. Que cal arriscar-se a patir.

Però alhora també et venen ganes de contestar-li:

—No, Mike. Ja ho sabem que no. Però ben mirat, per què no? No hauríem de deixar de jugar mai.

*

Al còmic Rick and Morty vs. Dungeons & Dragons, de Patrick Rothfuss i Jim Zub, el narrador (tradueixo de l’anglès) afirma que “a vegades està bé jugar una estona a ser algú altre. Està bé, de tant en tant, descansar d’un mateix”.

D’això es tracta quan juguem a rol: de narrar, en grup, una història de la qual tots en som protagonistes. Asseguts a taula, encarnant uns personatges, amb daus, paper i llapis. No calen ni disfresses, ni escenari, ni guió, només la imaginació i voler passar una bona estona, hores i hores de diversió, que deien Gary Gygax i Dave Arneson, creadors del primer joc de rol: Dungeons & Dragons (1974).

Guió no, però sí un univers on emmarcar les aventures que anirem vivint (Tolkien, Lovecraft, Weis i Hickman…). I unes regles per dirimir què és possible i què no (per a això hi ha els manuals). I daus (de vint cares, de dotze, de deu, de vuit, de sis —els de tota la vida— i de quatre) per afegir-hi una mica d’atzar. I les aventures que han preparat (escrit) els creadors del joc, que són la base sobre la qual els jugadors (PJs) decidim què fem o deixem de fer.

Jugar a rol és com mirar una pel·lícula o llegir junts una novel·la d’aventures o de misteri o de terror, però fent avançar la trama entre tots. Comptant sempre amb un director de joc (el master), que també és un de nosaltres i és l’encarregat de narrar i marcar el ritme de la història, d’aplicar les normes i d’interpretar els monstres i els personatges no jugadors (PNJs) que van sortint. I n’hi ha de tota mena, de jocs de rol. Pot pesar-hi més la investigació, o els combats, o la interpretació. N’hi ha de realistes, de terror, d’humor, d’època, fantàstics…

*

Jo ara hi jugo amb els meus nanos, que potser encara són un pèl petits (5 i 7), però faig el que puc i ens ho passem pipa. Vam començar amb 8 tresors, i ara em trobo traduint-los aventures de D&D dels vuitanta (afegint-hi narració per poder llegir-les abans d’anar a dormir) i també adaptant-les al taulell i a les regles del HeroQuest. Al final tot és “jugar a Dungeons”. Als matins, amb els cereals, parlem de monstres, portes secretes, arcs i espases màgiques.

*

Un altre dels efectes secundaris de jugar a rol és que qualsevol bona escena d’una sèrie o d’una pel·li que veus o d’una novel·la que llegeixes pot encendre’t una llumeta: això podria sortir en una partida.

Em va passar, per exemple, llegint El nom del vent, de Patrick Rothfuss (Rosa dels Vents, trad. Neus Nueno), quan en Kvothe i el Cronista es troben per primera vegada, al bosc, de nit: “Era una foguera que flamejava a les ruïnes d’una casa vella, poc més que dos murs de pedra mig enderrocats. (…) Feia pudor de cabells cremats i de flors podrides.”

També ens passava llegint les Cròniques de la Dragonlance, de Margaret Weis i Tracy Hickman, que ara reediten a Minotauro i que alimenten l’imaginari de D&D, el joc que Stranger things ha posat de nou sobre la taula… Tot torna. Estem nostàlgics. O viceversa.

*

—Potser no tota la vida, Mike. Però potser sí una mica més.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Marta Luna Garcia a juny 13, 2022 | 16:55
    Marta Luna Garcia juny 13, 2022 | 16:55
    Jo vaig jugar poc a rol, però m'encantava. Les Cròniques de la Dragonlance... ara lu he deixat al meu fill gran i les ha devorat. Que preciosa és la lectura que ens porta a llocs màgics i fantàstics.
  2. Icona del comentari de: Kim Dorca a juny 13, 2022 | 23:25
    Kim Dorca juny 13, 2022 | 23:25
    Hem de portar el nen per fora. Jugar. Jugar sempre. 😉
  3. Icona del comentari de: Sandro Llopart a juny 14, 2022 | 10:45
    Sandro Llopart juny 14, 2022 | 10:45
    Sí senyor, comparteixo fil per randa el que expliques. Fa molta gràcia veure que els que ens vam iniciar al rol a finals dels anys 80 hem tingut quasi bé vides paral·leles. En el meu cas crec que cada cop que faig una partida de rol amb les meves filles i amics seus, busco tornar a viure a través d'ells, aquella màgia inexplicable de les primeres partides. Crec que els que ho veu viure durant l'adolescència entendreu aquesta sensació. Seguim jugant i no perdem el nen que tots tenim a dins!
  4. Icona del comentari de: Maurici a juny 14, 2022 | 11:28
    Maurici juny 14, 2022 | 11:28
    Tinc Dragonlances a cals pares, i històries d’en Taz el Minotaure o en Drizzt d’Ourden…com ara torni a per elles, em fan fora de casa!!! Vaig ser poc de rol, suposo que en part perquè em costava fer amics. Espero que els meus Padawans (ara 7 ella i 3 ell) puguin gaudir d’aquesta faceta que a mi em va passar per alt.

Nou comentari

Comparteix