L’únic problema que li veig a aquest joc de rol infantil de pirates és que els nanos encara no tenen edat perquè passi els seus personatges per la quilla si s’amotinen a mitja partida. I mira que era un càstig vistós. Tiraven l’amotinat a l’aigua per un cantó del vaixell, lligat amb una corda, i anaven tibant, normalment sense gaire pressa, fins que el treien per l’altre cantó després d’haver-lo fet passar, tot fregant, per sota. O t’hi ofegaves o t’hi deixaves literalment la pell, escorxat pels crustacis tallants incrustats a la panxa de l’embarcació. Terrible. El meu petit (gairebé 5 anys) tindria malsons sis mesos seguits; i potser el gran (gairebé 8), també.
Són molt valents fins que els llances als taurons i —mirant-los als ulls— els expliques que, a vegades, els taurons juguen: no et maten de seguida, et van mutilant, delectant-se amb la sang, i van allargant-te l’agonia, ara una cama, ara una mà, etcètera. El millor d’aquest joc de rol de pirates (8 Tresors, Mai Més i GDM), pensat especialment per als més menuts de casa, és la il·lusió que vaig veure’ls als ulls des que els vaig dir que hi jugaríem. Il·lusió que va transformar-se en eufòria quan finalment vam fer la primera partida, a la cuina de casa: arribats al final, no volien parar. I aquí podria acabar la ressenya d’aquest joc de rol per a grumets creat per David Díaz, amb il·lustracions d’Alba Aragón.
Però això no és una ressenya. És l’eco del moment en què, jugada la primera partida (una de les que proposa el joc: el rescat d’una nena perduda en una illa tropical en plena erupció d’un volcà), vaig imaginar-me la següent: una expedició a un colossal remolí marí anomenat la Fi del Món, amb l’esquer dels vaixells, possiblement carregats de tresors, que s’han quedat encallats a les roques que l’envolten… Seria això (que és un escenari de 8 Tresors), però incloent-hi alguns monstres de La crida de Cthulhu (joc que també tenia per casa, i vaig pensar que per què no), com ara un bunyip, que és una barreja de cocodril i foca de tres metres. Veure’l, o sentir el seu desolador crit de cacera, implica haver de fer i superar una tirada de Seny (per no perdre’l).
I què va passar? Que vaig posar-me a preparar la partida. Portar els nanos a la Fi del Món. Trobar-hi un vaixell pirata embarrancat. Abordar-lo i explorar-lo: planta per planta, cabina per cabina, fins al magatzem inferior i, qui sap, potser també fins a alguna cambra secreta. Que se’ns faci de nit. Que sentin el crit del bunyip… i que la cosa acabi com hagi d’acabar. Amb lluita i brams, horror i aventura.
Què més va passar? Que he rellegit L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson (Quaderns Crema, amb traducció de Joan Sellent), que són, ja ho sabeu, 297 pàgines d’aventura sense concessions: s’abandonen paios en illes desertes, es beuen quantitats ingents de rom, es traeix i es degolla i s’atropella bucaners (sota els cascs de cavalls desbocats), només per no haver de compartir el botí. I es navega a bord de naus mítiques “com el Walrus, el vell barco d’en Flint, que jo he vist xop de sang vermella i a punt d’enfonsar-se pel pes de l’or”. Ideal per ambientar partides de rol en un món de pirates, vaja.
Bones novel·les i jocs de rol: dels millors combustibles per a la imaginació que conec, a qualsevol edat.
“—Home a l’aigua! —va dir el capità—. En fi, senyors… Això ens estalvia la molèstia de posar-li els grillons.”
