L'amor fora de mapa

Us oferim un fragment de L’amor fora de mapa, la darrera novel·la de l’escriptor Roc Casagran, que ha editat Sembra Llibres. L’amor fora de mapa és una obra sobre la bellesa, l’angoixa, l’atracció i la prohibició. La Clàudia, una activista social, s’ha d’enfrontar als seus traumes, mentre que en Llull, després de trencar una relació, busca refugi en la poesia.

Foto: Gerardo Diego Ontiveros

Tu eres el cel, Clàudia.

Diria que em vas acabar d’enamorar quan et vas implicar en la campanya ciutadana a favor de la construcció d’una llar per a persones amb mobilitat reduïda. L’Ajuntament havia arribat a un acord amb el Mercadona perquè allà on hi havia hagut una fàbrica s’hi construís una plaça, un bloc d’oficines i un supermercat. I una part dels veïns no ho veien clar. Entre aquests veïns, hi havia la Mar i l’Ona, i t’hi van engrescar. Jo m’ho mirava des d’una distància prudencial, però tu anaves a totes les assemblees, me’n parlaves quan tornaves a casa, t’exaltaves amb el seguiment de les negociacions. Estaves plena de vida, i això encara et feia més bonica. Vau recollir signatures, vau aparèixer a la premsa local, vau omplir els carrers de pintades i, els balcons, de cartells i banderoles. I tu n’eres la cap visible, sovint acompanyada d’un parell de nois que anaven en cadira de rodes, i que acabaven de farcir d’arguments aquella reivindicació.

M’agradaves lluitadora.

El rebombori va espantar els amos del Mercadona, que van fer-se enrere, i l’Ajuntament va preferir cedir, també. I al final, podríem dir que vau guanyar, perquè la llar per a persones amb mobilitat reduïda es va començar a projectar, i va entrar als pressupostos municipals i tota la pesca.

Suposem que un dia o altre es farà.

I vas arribar a casa tan feliç, el dia de la notícia, que no sabia ni què dir-te. Sobre això hi reflexionava sovint l’Eldar: quan estem tristos, plorem; però quan estem contents, què fem? Deu ser que hi ha cops que no sabem expressar l’alegria. I aquell vespre la nostra forma d’afrontar-la va ser sortint a sopar, i s’hi va afegir l’Eldar, que va venir amb l’Oriolet perquè aquell cap de setmana li tocava a ell. I amb l’Oriolet a tu et queia la bava, que t’encantava ser tieta, em deies somrient. I l’agafaves a coll. I li deies noms de flors, malgrat que ell encara no parlés, i el banyaves de magarrufes i carantoines i moixaines i manyagues i carícies, com jo ara us banyo de sinònims innecessaris.

Potser la presència de l’Oriolet va fer que a poc a poc vosaltres dos, Clàudia i Eldar, flotadors meus en els pitjors naufragis, comencéssiu a establir un vincle més intens, lluny d’aquelles reticències inicials.

I jo us mirava i sabia que us estimava. Molt.

Us vaig estimar molt, també, el dia en què va néixer l’Oriolet. Tu, Eldar, quan vam entrar a l’habitació, tenies la criatura a coll, i encara que desprenies una certa fortor corporal després de no sé quantes hores allí engabiat, tenies la mirada satisfeta i un tarannà d’orgull de pare amb el qual no t’hauria imaginat mai. A mi em feia cosa agafar el nounat, tan petitó, tan desprotegit, tan indefens, però tu, Clàudia, no vas trigar a fer el pas, i asseguda a la cadira, agomboiant l’Oriolet, eres la viva imatge de la llum mentre murmuraves onomatopeies dolces al nadó. De fons, l’Eldar ens explicava com havia anat tot: el patiment, els crits, les llàgrimes, les suors… mentre la mare dormia al llit, exhausta.

—I vosaltres, què? —vas deixar anar, Eldar.

Crec que era la primera vegada que algú ens feia aquella pregunta, i no seria, ni molt menys, la darrera. A una certa edat, la urgència social es dispara, com si corregués la llegenda urbana que l’ésser humà està en un seriosíssim perill de desaparèixer, com si tota la responsabilitat recaigués, de cop i volta, sobre les personetes que ronden la trentena, i si estan aparellades, millor que millor. I nosaltres complíem l’estereotip, i per tant érem dignes de ser inquirits, que a veure què esperàvem, que ves que a la Clàudia no se li passi l’arròs, que ser pares és una experiència fantàstica. I a mi sols em venien al cap les paraules que tu, Eldar, ens havies dit en aquella habitació d’hospital: patiment, crits, llàgrimes, suors. I a mesura que anessin passant els dies i les setmanes, encara hi sumaríem bolquers, caques, pixums i insomni.

Un panorama molt engrescador.

I sí, sabeu que aquí us menteixo perquè en el fons, a mi, això de ser pare, fa temps que em ve de gust. Però prefereixo agafar el sarcasme i posar-me’l d’armadura, que és molt com sóc jo i com em coneixeu vosaltres, i avall que fa baixada. «El sarcasme ens fa invencibles». Te’n recordes, Eldar, que ho tenies escrit a l’agenda de l’últim any a l’institut? Recordes la bronca que et va clavar ta mare quan va veure que en lloc d’apuntar-t’hi els deures i els exàmens hi escrivies eslògans?

—Jo no seré mai mare, Llull.

M’ho vas dir tot just sortir de l’hospital, asseguda al seient del copilot del cotxe, mentre jo buscava un cedé per posar. Eren aquells atacs de transcendència que t’agafaven de vegades. Veníem d’una estona plàcida al costat del meu amic de l’ànima, acabàvem de conèixer l’Oriolet, tu havies estat tendríssima amb la criatura… Tot semblava que anava bé, i que potser era el moment de xerrar animosament, de cantar a tot pulmó una cançoneta estúpida, de saludar qualsevol vianant per comprovar la seva reacció i riure una mica… I no.

Vaig aturar la cerca del cedé, vaig recolzar l’esquena a la finestra del cotxe, et vaig mirar i vas entendre que et deixava parlar, que havia comprès que aleshores necessitaves buidar-te, dir el que et rondava pel cap, el que fos, i que em tenies allà, per a escoltar-te.

Feia sis mesos que sortíem i encara no m’havies volgut parlar dels teus pares. Només sabia que eren morts i que t’havia criat l’àvia, la que enterràveu el dia que ens vam conèixer. Era un tema tabú, un terreny on l’entrada m’era vedada. I t’ho respectava, que cadascú se sap les seves coses. Però dins del cotxe, sense música, cadascú amb l’esquena contra la seva finestra respectiva, cara a cara, em vas dir el que segurament hauries hagut de dir ja feia molt de temps, i que ni mestres, ni psicòlegs, ni amigues t’havien pogut arrencar. Que recordaves la tarda feliç amb la família al zoo de Barcelona, els pares, la teva germana, tu, mirant micos tocant-se el cul, dofins fent de bufons a canvi d’una sardina, i els entrepans del dinar, i les fotografies per a immortalitzar el moment, aquelles que mai no vas revelar i que no ha arribat a veure ningú. Jo tampoc, és clar.

Recordaves la pluja del capvespre, i com vau córrer fins al cotxe, i a la ràdio hi feien futbol, i des de llavors que l’has odiat, aquest esport-espectacle, i la mare que deia «és per aquí» i el pare «per allà hi haurà menys trànsit», i ta germana que tenia gana, i tu que estaves contenta perquè l’endemà, a l’escola, podries explicar que les girafes tenen el coll alt per a arribar a les fulles de més amunt, que la natura és ben sàvia.

I recordaves l’espetec i un semàfor que algú s’havia saltat, i no saber on eres, i sirenes, i el Puyal cantant un gol del Barça, i que et feia mal aquí, i allà, i sang, i gent, i més sirenes, i soroll, i que t’adormies sense remei.

I recordaves despertar-te uns dies més tard, a l’hospital. I l’àvia vora el llit. I «no parlis, filla meva, ara has de descansar». I et deia «filla meva». I l’endemà va venir-te a veure la teva germana, que era massa petita per a entendre res, i tu la vas abraçar, i li preguntaves pels pares, i l’àvia insistia en el descans, a no parlar, que no et cansis, sobretot que no et cansis, que encara estàs dèbil, que a poc a poc i bona lletra.

No vau tornar a casa vostra. El pis que fins llavors us havia estat llar va ser venut al millor postor, que rima amb voltor. Des d’aquell dia, vau passar a viure amb l’àvia, que era vídua de feia temps, i que mai no va deixar de dir-te «filla meva».