D’avui només en quedaran els vius

La novel·la que despulles/ com qui desbotona una bruseta de paraules/ i t'abriga

Arxivat a: Poema, Biblioteca

Foto: Erich Ferdinand


D’avui en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que et consola.
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i t’abriga.
El conte robat de nou a nou (festius tancat)
que t’evadeix.
L’obra dedicada per l’autor
ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.
 
D’avui en quedaran pestanyes:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d’atura.
 
D’avui en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula del bar, i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d’altres vides
des d’on llegies tant aquell estiu.
L’escriptori i el vàter de dipòsit alt.
La prestatgeria del menjador
on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d’escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I el llit, que ha vist obert un llibre, l’altre…
Primer amunt: suspès en l’aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.
 
D’avui, només, en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s’han quedat a dintre teu
oberts com la síndria damunt del marbre.
(—Ja l’has llegit?
—Te’l recomano.
—Començo, sí.)
Aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus. 
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Comentaris

    Anònim Abril 23, 2015 6:22 pm
    Moltes gràcies per aquest regal que ens heu fet.
    Anònim Abril 26, 2015 9:57 pm
    És un poema delicat i bell. Com tu, preciosa.
    Carme Romia Juny 28, 2016 7:56 am
    Em fas retrobar amb les paraules o m'ajuden a fer-les més meves Sembla tot tant planer i senzill. És la teva màgia.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...