L’arquitecte italià Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976 – Barcelona, 2016), el 2012 va crear la pàgina de Facebook Barcelona desapareguda. Ben aviat tot de gent hi va compartir fotografies que tenien en algun calaix de casa i que mostraven un temps i una ciutat que no tenen res a veure amb la d’avui. Giacomo va patir una leucèmia, i el 2016, poc abans de morir, els seus amics, Angelo Ledda, Umberto de Martini i Cesc Cornet, li van prometre que farien realitat el seu somni: publicar un llibre que recollís aquell arxiu espontani que s’havia bastit a Internet.
El que potser no s’imaginarien és que tot plegat encara aniria més lluny: no només se n’ha fet un volum, sinó que ara n’ha arribat la segona part: Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro II. Publicada per l’Ajuntament de Barcelona, ha estat escrita per Jorge Álvarez, gran amic d’Alessandro, col·leccionista i expert en la fotografia antiga de Barcelona; per Enric Comas, llicenciat en història, investigador i documentalista; i per Víctor Oliva, dissenyador gràfic, editor i coordinador d’aquest llibre i l’anterior.
En aquest nou volum hi trobem de tot: la Barcelona en construcció, els costums d’abans, la mainada, les festes populars, els carros i cavalls. Les fotografies també aporten informació sobre el context cultural i social: hi ha més presència d’homes que de dones, de persones de classe social elevada que no pas de pobres i també hi predominen els barris benestants. Com explica Oriol Oliva en el pròleg, hi trobem un “Material de primera per documentar relacions i també jerarquies o estatus: testimonis que no ens parlen sobre què era Barcelona sinó més aviat del que volia semblar o ser”. A la secció Barcelona Llibres, que fem amb l’Ajuntament de Barcelona, us convidem a fer un viatge en blanc i negre.
1. Plaça de Catalunya, 1960.
L’any 1922, el cap de la unitat muntada de la Guàrdia Urbana, Félix Torrubia, va començar a tenir cura dels pocs coloms del parc, unes vint parelles escapades possiblement dels camps de tir. De seguida, va aconseguir que els barcelonins, sobretot els més petits, es fessin amics d’aquests ocells i els donessin de menjar. Pocs dies després d’inaugurada la reforma de la plaça de Catalunya, a principis de novembre de 1927, l’Ajuntament decideix dividir la colònia de coloms del parc de la Ciutadella. Una part se’ls trasllada a la plaça de Catalunya i per fer-los seguir pels carrers els anaven tirant veces. Va resultar un sonor fracàs, perquè la majoria no s’hi van acabar d’aclimatar i van tornar al parc de la Ciutadella. Semblava clar que s’havia d’instal·lar un colomar en alguna finca veïna per consolidar una colònia de coloms a la plaça. Des del 1931 fins avui es compten amb els dits d’una mà els infants barcelonins que no han alimentat ni jugat mai amb els coloms de la plaça Catalunya. EC / JA
2. Rambla de les Flors, 1900.
Les floristes de la Rambla sempre han estat molt estimades pels barcelonins i forans. L’any 1935, literàriament, aquest amor va arribar al seu punt culminant. El març, Josep Maria de Sagarra estrenava La Rambla de les Floristes al Teatre Poliorama, protagonitzada per Margarida Xirgu, en el paper d’Antònia, la qual recita un bell i poètic elogi de la rambla de les Flors, del qual no ens resistim a citar-ne un fragment: “Hi ha més pelats que rics, més gent guillada / Que gent amb el cervell apuntalat. / I massa fum, neguit i terregada, / I un món una miqueta estomacat / Un fa ballar el despit, l’altra la mona. / Les noies tendres fan ballar-hi el cor. /És la sala de ball de Barcelona, / I el sol ve a fer-hi catifa d’or.” JA / EM
3. Barri de la Mercè, 1914.
El 14 i 15 de gener de 1914 una copiosa nevada, de fins a 24 centímetres de gruix, va caure sobre la ciutat. Els terrats de Barcelona, majoritàriament, són de coberta plana, per la qual cosa la neu s’acumula amb el consegüent perill d’esfondrament: per aquesta raó, cal treure-la al més aviat possible, amb pales o el que es tingui més a mà. JA
4. Camp d’en Grassot i Gràcia Nova des de la Sagrada Família, 1920.
Aquesta panoràmica des de la Sagrada Família confirma que aquesta zona encara estava a mig construir. Alguns edificis i carrers preexistents al pla Cerdà, en executar-se, van quedar atrapats a l’interior de les illes, com ara el passatge de Conradí, a la part baixa de la imatge, format per una renglera de cases humils, avui parcialment desaparegut. Darrere podem observar el camp de futbol del patronat de la Sagrada Família i el seu frontó. Segons l’expert en la història dels orígens del futbol a Barcelona Albert Benet, en aquesta instal·lació hi va jugar el modest club C. D. Verdaguer, després Cèltic Verdaguer. JA
5. Passeig de Gràcia, 35, 1907.
El pla Cerdà va respectar el preexistent passeig de Gràcia, inaugurat el 1827. Com que no s’hi podien aixecar edificis per motius militars i va esdevenir un concorregut passeig fora muralles, es va veure poblat per jardins, com el Jardí del Tívoli, que s’estenia entre els futurs carrers de Consell de Cent i València. Quan es va posar en marxa l’Eixample, la idea de Cerdà era convertir el passeig de Gràcia en una avinguda aristocràtica plena de petits palauets enjardinats. Van començar a construir-se però poc després ja es van començar a edificar cases de pisos, com la casa Rocamora el 1864. L’any 1902, Francesca Morera Ortiz, la seva propietària, presenta la proposta a l’Ajuntament d’enderrocar-ne la façana i de construir-ne una d’artística, segons el projecte de Lluís Domènech i Montaner, en què destaquen les tribunes del principal i sobretot les dues bellíssimes estàtues de l’entresol, obres del mestre de l’escultura aplicada a l’arquitectura Eusebi Arnau. JA
6. Barceloneta, 1900.
Les primeres sèries de tramvies elèctrics fabricades entre el 1898 i el 1901 s’anomenaven cadeners pel fre de mà de cadena que feien servir. JA
7. Escola del Mar, 1930.
Platja de la Barceloneta al costat dels Baños Orientales.
L’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés, estava destinada a nenes i nens amb una salut delicada que necessitaven els beneficis de l’aire lliure i el contacte amb el mar. Josep Goday va dissenyar aquest pavelló desmuntable de fusta pintada, que no desentonava amb les cases de banys dels voltants. Inaugurat el 26 de gener de 1922 per iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona, fou destruït per un incendi produït per un bombardeig de l’aviació italiana el 7 de gener de 1938. JA / VO
8. Capitell de la columna del monument a Colom, 1888.
La foneria d’Alexandre Wohlguemuth, responsable de la fosa en ferro dels populars lleons i la resta de la columna, va construir també el capitell d’orde compost de bronze de la columna del monument, segons el disseny dels germans Leonci i Jaume Serra. Pesa uns trenta mil quilos i hi destaquen quatre fames mitològiques en relleu, com la que s’observa a la fotografia, que representen al·legòricament Amèrica, Àsia, Àfrica i Europa. L’espectacular bastida, obra de l’arquitecte Joan Torras i Guardiola, va rebre tants o més elogis que el mateix monument. JA
9. Passeig de la Font de la Mulassa, 20, estiu de 1912
Casa Francisco Bousquet.
Situat al barri d’Horta, a prop de la Font d’en Fargues, aquesta casa, molt probablement d’estiueig, va ser un encàrrec del seu propietari al mestre d’obres Josep Graner el 1909. JA
10. Moll nou, 1917.
Fins l’any 1955, a part de l’aturada a l’escullera de Llevant, les Golondrinas també paraven al moll nou, davant dels banys de Sant Sebastià. Els nens de la fotografia no poden estar-se de fer servir la popular embarcació com a trampolí on exhibir les seves habilitats com a saltadors davant dels passatgers. Una pràctica d’alguns passatgers, que avui ens sembla inconcebible, era el llançament de monedes a l’aigua perquè els nens del barri saltessin i es capbussessin per mirar d’atrapar-les i quedar-se-les. EM / JA
11. Passeig de Gràcia. Camps Elisis, 1860.
Abans de l’enderrocament de les muralles i en anys posteriors fins a la seva urbanització, el passeig de Gràcia estava flanquejat per un seguit de jardins d’esbarjo, on els barcelonins anaven a distreure’s i a fugir de l’ofec de la ciutat. D’entre tots, va despuntar per la seva grandària i elegància els Camps Elisis. Destacaven les seves imponents muntanyes russes, que es van enllestir mesos abans de la inauguració oficial dels jardins, el diumenge 10 d’abril de 1853. Estaven distribuïdes de tal manera que formaven un circ al mig, a l’arena del que podrien fer-se novillades i exercicis eqüestres i gimnàstics. Fou l’atracció més concorreguda tant durant els dies de preinauguració com el dia mateix de la inauguració. Els cotxes, una vegada havien arribat a baix per gravetat, s’havien de pujar el pes de braços fins al punt de partida. JA
12. Santa Àgata des de la Catedral, 1864.
Estem davant d’una de les fotografies panoràmiques més antigues conservades. Feta des de la catedral, s’observa en primer terme la capella, avui encara dempeus, de Santa Àgata, i a la dreta, ben recte, el carrer de la Princesa. Al fons, intacta amb els seus baluards i fossars, s’albira la totalitat de la Ciutadella. JA
13. Plaça de Catalunya / Rambla de Catalunya, 1920.
El Dijous Sant del 1900, com de costum, s’instal·lava la ja tradicional fira de palmes, palmons i rams de llorer imprescindibles per a la celebració del Diumenge de Rams tres dies després. Com la fira de Sant Tomàs d’aviram, havia començat a celebrar-se a la Rambla, i a partir del 1889 havia pujat cap a la rambla de Catalunya, que en aquells temps començava tot just després de la rambla de Canaletes, on avui comença la plaça de Catalunya. EC
14. Rambla de les Flors, 1905.
El pla de la Boqueria era just davant d’una de les portes d’entrada a la muralla des de la via d’arribada a la ciutat més important ja des de l’època romana. Aquests espais es caracteritzaven per una intensa activitat humana i comercial. A diferència de la resta del passeig, però, s’hi podia trobar molta gent quieta i inactiva. Per aquesta raó, se l’anomenava el Pla de l’Os. Tenir l’os bertran o un os al ventre significa ser molt peresós. En aquest sentit, abundaven els representants de dos tipus d’ofici: els camàlics o mossos de corda i els emblanquinadors, que vagarosos hi mataven el temps mentre esperaven que se’ls acostés la clientela. Els camàlics vestien bata blanca amb un distintiu, pantalons de pana i barretina, calçaven espardenyes, i duien la seva inseparable corda, que els servia per la seva feina de transportistes i també lligada a un fanal a la manera de seient per descansar. Als emblanquinadors se’ls distingia fàcilment per la seva brusa blanca i sobretot pel seu instrument de treball: la canya o pal llarg amb una brotxa a la punta. Tampoc no hi faltaven altres personatges com ara baladrers, xarlatans, venedors de diaris, o lladregots que desplomaven els despistats pagesos que s’allotjaven als hostals del voltant. JA / DB. Frederic Juandó.
Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro II
© de l’edició: l’Ajuntament de Barcelona.
La secció Barcelona Llibres està feta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona.
4
