Josep Maria Huertas intenta el 1997 travessar el carrer de Lisboa enfangat, al barri de la Clota. Fins a la seva mort als 67 anys, quan feia de cronista de la ciutat, Huertas va ser coherent amb la màxima que els periodistes «han de trepitjar carrer» i amb el compromís de conèixer de primera mà la realitat sobre la qual escrivia.


Cròniques del fang, escrit per Jaume Fabre i editat per l’Ajuntament de Barcelona dins la col·lecció Barcelona, ciutats i barris, és un homenatge als periodistes que, entre el 1966 i el 1983, mentre s’ensorrava el franquisme i començava la democràcia, es van atrevir a donar veu a tot allò que s’havia silenciat: des dels problemes d’habitatge i la defensa del català, fins a la denúncia de la corrupció i la lluita per la llibertat d’expressió.

El llibre, prologat pel líder veïnal Andrés Naya, reivindica la figura de Josep Maria Huertas Claveria, i de la colla de col·legues que, ocupant-se de la informació local, van rebre el qualificatiu de huertamaros: Eugeni Madueño, Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugènia Ibáñez, Manel López, Antoni Ribas i Gonzalo Évole, entre d’altres. A més, també és un retrat de les maneres de treballar a les redaccions dels diaris locals. Dins la secció Barcelona Llibres, que fem amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, us servim un tast del llibre en què Fabre explica la manera i el ritme amb què s’exercia aquest ofici.

Foto: Catorze.


Els anys finals del franquisme, el treball periodístic era encara una feina quasi artesanal. No havia començat encara la digitalització ni hi havia l’overbooking actual d’oficines de relacions públiques encarregades d’omplir d’interessades notes de premsa i convocatòries les bústies de correu electrònic dels redactors i de les seccions. Els intermediaris per proporcionar entrevistes –de fet se’n feien poques– actuaven a petició del periodista, com un favor, de manera ben diferent a l’actual, quan sovint són els representants de qui vol ser entrevistat per interessos venals o de projecció pública els que el porten en safata davant del periodista en el que s’assembla més a una transacció comercial que a un servei informatiu sobre fets que cal posar al descobert. L’entrevista és el pitjor dels gèneres periodístics, diu Furio Colombo. És un intercanvi interessat, mai una font informativa. El periodista guanya notorietat si l’entrevistat és famós; aquest aprofita per publicitar el seu darrer llibre o per criticar el seu rival polític.

L’organització i funcionament de les redaccions s’assemblaven encara més a com havien estat les tres dècades anteriors que no pas a com serien en la dècada posterior. La distància entre els tallers i les taules de redacció acostumava a ser molt curta. L’olor del plom fos a les linotípies era present en l’ambient a partir de mitja tarda, quan el torn nocturn composava el diari de l’endemà. Eren habituals les visites escolars i de grups socials interessats a veure com es feia el diari. A El Correo Catalán, la visita acabava a la planta baixa, on hi havia la rotativa. Josep Maria Huertas feia de mestre de cerimònies als visitants, i, en baixar per les estretes escales que conduïen de la redacció als tallers, els aturava a mig camí i els deia: «Si ara al veure la rotativa i sentir l’olor de la tinta algú sent una emoció especial, una sensació d’emplenament pulmonar, és que té fusta de periodista». Un periodista veterà m’ha confessat que ell la va sentir, aquella vibració emotiva.

A les instal·lacions de La Vanguardia del carrer de Pelai –ara hi ha una botiga de roba i un hotel– hi convivien l’administració, la redacció i els tallers de composició. Un pis per sota, amb entrada pel carrer dels Tallers, hi havia dues rotatives, una enorme, capaç d’imprimir fins a 96 pàgines, i una més modesta, utilitzada per imprimir El Mundo Deportivo. A la redacció s’entrava per la coneguda internament com a Avenida Godó, el passadís ample pel qual es podia accedir a totes les seccions del diari. Aquestes estaven delimitades per parets amb grans finestrals que permetien tenir una panoràmica ampla de tot el conjunt, però una certa intimitat dins de cada part.

Ser periodista en aquell diari i en aquella època era un privilegi que mai més cap periodista no podrà gaudir i menys imaginar. Significava arribar a la redacció després de dinar –qui volia podia fer-ho gratuïtament en alguns dels restaurants del barri amb què l’empresa tenia acords econòmics–, llegir-se els diaris, mirar els teletips de les agències –que uns educats bidells distribuïen per les seccions a mida que anaven arribant a la sala de teletips i fotos– i, abans de començar a decidir què enviar al taller, fer-la petar amb els companys sobre temes d’actualitat. Preferentment futbol, toros i tafaneries sobre assumptes interns de faldilles i desamors. Abans de començar a definir els titulars de les informacions i depenent del bon rotllo o idiosincràsia de cada secció, algú s’aixecava i s’oferia a anar a buscar alguna cosa per picar. El bar, amb eficaços i ben mudats cambrers, estava al final de l’Avenida Godó, paret per paret amb la sala de teletips. Les berenades eren copioses i envejables. Bons vins, millors formatges, magnífics embotits. I glaçons per als que, més entrats en graduació, preferien enviar a l’ajudant de redacció a comprar una ampolla de whisky irlandès a la botiga d’ultramarins que hi havia –ara venen torró– a la cantonada del carrer dels Tallers amb la ronda de Sant Antoni. Val a dir que, quan es van desmuntar els compartiments –«peixeres», en argot intern– de les seccions per a fer-la totalment diàfana, van aparèixer un parell d’armaris vells replets d’ampolles buides sàviament arxivades perquè passessin desapercebudes.

Les condicions de treball a La Vanguardia —com el seu compte d’explotació— contrastaven amb les de la resta de diaris de la ciutat. Només compartien el fet que la professió era quasi exclusivament masculina i a les redaccions dominava el masclisme. La migradesa dels salaris i les grans limitacions existents a la llibertat informativa feia que la major part dels periodistes compatibilitzessin el seu treball a la redacció amb feines reals o fictícies en l’empresa privada i sobretot en l’Administració pública. Moltes vegades eren feines que els proporcionaven a canvi de retornar el sou en forma de favors periodístics en els mitjans on poguessin exercir capacitat de decisió o influència.

De processadors de textos, no en veien ni en somnis: no van començar a entrar a les redaccions fins a la meitat dels anys vuitanta. Es feien servir màquines d’escriure. Al costat del bo i millor de la modernitat que eren les Studio 44 d’Olivetti subsistien encara les M40, també d’Olivetti, i les Underwood número 3 que havien sobreviscut a la guerra. No n’hi havia per a tothom i calia compartir-les. Els teletips s’enganxaven amb engrut sobre quartilles que s’enviaven directament al taller, on el redactor de platines compaginava el plom segons el seu personal criteri.

No hi havia un control massa estricte de les entrades i sortides, tant dels periodistes com d’una fauna variada de visitants, sovint excèntrics, que pul·lulaven lliurement per la redacció en hores de treball parlant amb un i altre. Fins que alguns diaris van començar a aixecar el vol i a patir atemptats de l’extrema dreta no es van posar controls estrictes d’entrada. No era gens excepcional el cas d’un redactor que va estar a punt de ser bastonejat un parell d’ocasions, una a principis i l’altra a finals dels setanta, per furibunds personatges dels que n’havia explicat alguna malifeta a les pàgines del diari. Ho puc acreditar personalment.


Un grup de periodistes entrevisten Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla, que apareix a la finestra de la presó Model de Barcelona, el 13 d’abril de 1984. El famós delinqüent liderava un motí amb ostatges per demanar heroïna, parlar amb el jutge i explicar la seva situació per la ràdio. El motí va acabar quan, aconseguida la dosi de droga, va alliberar els retinguts (Pepe Encinas).
Manifestació veïnal contra els barracons escolars, davant l’Ajuntament, el 2 de setembre de 1973 (Pérez de Rozas – AFB).
El 6 de març de 1972 una explosió que se suposa de gas natural va ensorrar deu pisos d’un edifici del carrer del Capità Arenas i va causar la mort de 18 persones. Set mesos més tard, el 30 d’octubre, n’hi va haver una altra al carrer dels Rajolers, amb 14 morts i 17 ferits, i l’11 de gener següent una altra al carrer dels Consorts Sans Bernet, amb un mort i set ferits, un d’ells un infant molt petit (Pérez de Rozas – AFB).
La periodista Tònia Etxarri (en primer pla, a la dreta) cobrint la informació per a Tele/eXpres d’una manifestació al barri de la Trinitat, el mes de maig de l’any 1977 (Pepe Encinas).

Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris

© Jaume Fabre.
© Editat per l’Ajuntament de Barcelona.

El llibre compta amb aportacions de Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Pepe Encinas, Maria Favà, María Eugenia Ibáñez, Manel López, Eugeni Madueño, Amparo Moreno, Andrés Naya i Antoni Ribas. Podeu passejar per totes les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona en aquest enllaç.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa