La història de Jordi Sabater i Pi (1922-2009) sembla una novel·la, però és ben real. Se’n va anar a l’Àfrica amb disset anys i va tornar a Barcelona trenta anys després convertit en un dels primatòlegs més reputats del món. Pioner en l’estudi científic de goril·les i ximpanzés, va fer aportacions amb què va reformular la concepció d’humanitat que imperava en els cercles acadèmics. La seva trajectòria està marcada per la curiositat i la tenacitat, el respecte per la natura, la passió pel coneixement, una voluntat de ferro i també un gust romàntic per l’exploració científica a la manera dels naturalistes del segle XIX com Humboldt i Darwin, dels quals es considerava hereu.
Al llibre Jordi Sabater Pi. L’últim naturalista, editat per l’Ajuntament de Barcelona i Edicions de la Universitat de Barcelona, Toni Pou escriu la vida de Sabater a partir de les cartes que va rebre i enviar durant els prop de trenta anys que va viure a l’Àfrica. A Barcelona Llibres, la secció que fem amb l’Ajuntament de Barcelona, us convidem a tastar-ne dos fragments triats per Pou: “El primer mostra un dels moments més importants de la seva vida com a naturalista: la primera vegada que va observar un goril·la salvatge en el seu hàbitat. És una cosa que desitjava fer, i que era molt difícil d’aconseguir. Va ser un impacte, perquè observant els goril·les va començar a descobrir coses que no se sabien, com per exemple, que eren més socials i pacífics del que es pensaven.” “I el segon text és una reflexió que faig sobre què li va suposar haver vist aquests goril·les. És un fragment que dona una idea clara de com funciona aquest llibre.”
Goril·les sense boira
Del garbuix de fulles en va emergir una forma negra i compacta que a poc a poc es va concretar en un cap i mig cos de goril· la. A Sabater li va costar contenir l’emoció. Amb prudència, l’animal, un enorme mascle de llom platejat, va sortir del fullam i va començar a desplaçar-se per la clariana recolzant els artells de les mans a l’herba. Aquell goril·la devia fer prop d’1,75 metres d’alçada i devia pesar uns 180 quilos. Amb els braços tensos, de tant en tant s’aturava i mirava al seu voltant fins que va arribar a un grup de bananers que hi havia a la riba del rierol. Allà va seure a terra. Aleshores, d’entre la vegetació van sortir cinc goril·les més. Eren mascles joves i femelles, més petits que el primer, i es movien amb més decisió, també cap als bananers. Mentrestant, el mascle dominant havia estellat una de les tiges i en mastegava la medul·la amb fruïció. La resta del grup es va afegir al tiberi i l’ambient es va omplir de xarrups i esclafits. Mentre durava el banquet, un dels goril·les joves es va separar de la resta i es va apropar a l’amagatall des d’on els observaven Eyama, Lassaletta i Sabater. Mentre l’animal arrencava els fruits vermells, àcids i sucosos d’un bisson, es van arraulir perquè no els detectés. De sobte, però, el mascle d’esquena platejada es va acostar bruscament cap a l’amagatall. Estava nerviós i tenia els pèls del clatell de punta. Probablement, d’una manera més instintiva que racional, sabia que hi havia alguna cosa que no encaixava. Els tres observadors van iniciar, aleshores, una maniobra de retirada que només va servir perquè el goril·la confirmés les seves sospites. En veure’ls, va bramar amb totes les seves forces. Va fer un crit que recordava l’esgüell d’un porc enfurismat però que el superava en gravetat i volum. Després de l’alarit, que havia durat tres o quatre segons, es va girar i se’n va anar trotant de quatre grapes, recolzant de nou els artells de les mans a terra i donant cops amb mans i peus a tots els arbustos que va trobar. A mig camí va proferir un nou bramul. En un tres i no res, tot el grup va desaparèixer en la vegetació de la qual havia sortit feia escassos minuts. Es va sentir un tercer i últim crit en la llunyania i es va fer el silenci. Va passar un estol de lloros. Els grills van començar la seva serenata. Es va fer de nit. L’espectacle s’havia acabat.
La mirada del goril·la
Veure un goril·la en el seu hàbitat natural impressiona qualsevol. Es tracta d’un animal imponent: una massa compacta de múscul que pot aixecar sense problemes una tona de pes i esclafar un crani humà d’una plantofada. Però no és només per això que impressiona. Els elefants també són gegantins i forçuts i veure’n no impacta tant. El que commou dels goril·les és que tota aquesta potència està governada per una mirada en què reconeixem alguna cosa molt propera. Una mirada que Sabater qualificaria més endavant de dolça, intensa i penetrant. El fotògraf sud-africà Steve Bloom sosté que si mires un goril·la als ulls, canviaràs per sempre. Ho diu perquè en la mirada d’aquest simi s’hi poden detectar la timidesa, la por, l’alegria, la compassió, la tristesa, l’esperança i, en definitiva, una certa vivència del món transformada en un ventall d’emocions amb les quals ens podem identificar. I aquesta proximitat a una bèstia que històricament s’ha qualificat de monstre assedegat de sang humana i que, certament, té un poder objectiu de destrucció física que no fa servir mai si no és en defensa pròpia, genera un contrast colpidor. Si tots els habitants del planeta dediquessin uns minuts a mirar un goril·la als ulls, potser el món aniria d’una altra manera.
Si la mirada del goril·la té aquesta capacitat de transformar qualsevol persona avui, és fàcil imaginar l’impacte que va causar sobre algú amb la sensibilitat de Sabater aquell 4 de maig de 1956. Aleshores les imatges dels goril·les no estaven tan difoses com ara; internet ni tan sols era un somni. Poquíssims occidentals n’havien vist. Encara eren menys els que n’havien fotografiat. Per tant, d’entrada, observar un goril·la era una cosa nova sobre la qual no hi havia l’excés d’expectatives que el món digital genera respecte de qualsevol activitat. Era una sorpresa genuïna. A tot això, s’hi ha d’afegir la passió per la natura i, sobretot, pels animals que Sabater atresorava des de les seves excursions infantils a les aigües tumultuoses del cap de Creus i els aiguamolls dels Graus. Com a conseqüència d’aquesta combinació d’elements, la primera visió dels goril·les salvatges va deixar en Sabater una petjada indeleble. Tota la vida recordaria aquella trobada amb nostàlgia. Veuria goril·les moltes vegades més, però cap tornaria a ser tan emocionant. Aquell encontre havia actuat com una mena de màquina del temps, com si en un tancar i obrir d’ulls hagués viatjat a un passat distant des del qual pogués establir contacte per primera vegada amb uns parents llunyans i desconeguts fins aleshores. A més, en va tenir prou amb pocs minuts per tenir la seguretat que, al contrari del que es pensava llavors, els goril·les tenien una naturalesa tímida i inofensiva si no se’ls atacava.
Jordi Sabater Pi. L’últim naturalista
© Edicions de la Universitat de Barcelona
© Ajuntament de Barcelona
© del text: Toni Pou
© de les imatges i els dibuixos: Fons Jordi Sabater Pi. Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI)
En podeu llegir un altre tast aquí.
La secció Barcelona Llibres està feta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona.
