Aterratge és la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe. És la novel·la que jo necessitava escriure per poder continuar. Continuar nedant, continuar escrivint: continuar. Els amics de Club Editor em van demanar que escrivís una carta adreçada als lectors d'Aterratge (la traducció al castellà, Aterrizaje, l'ha publicat l'editorial Tránsito) i em va sortir escriure això.
Estimat lector desconegut,
Fa vint anys llargs que no escrivia una novel·la. Em dedico per feina a parlar dels llibres dels altres, i no tenia cap pressa per (tornar a) posar-me sota els focus. Suposo que com més llibres llegeixes, més respecte et fa ensenyar el que escrius.
Fins que vaig anar a parar en un lloc del món en què res del que passa al món importa gaire. Un lloc inhòspit que no es diu i no es veu i no surt als mapes. Un lloc de merda on sempre –sempre– fa fred. La pressa inconfessable per fugir d’aquell paratge llòbrec m’anava transmetent una idea tossuda: que la meva supervivència passava per escriure un llibre sobre supervivència.
Em vaig obsessionar amb els accidents en què no es mor ningú. Com el de l’aeroport de Girona del 1999: un avió de la companyia Britannia procedent de Cardiff, amb 245 persones a bord, va sortir de la pista quan aterrava. L’aparell es va trencar en tres trossos. El més habitual en accidents així és que les peces de la nau, en fregar amb el terra, provoquin guspires que facin encendre el combustible. Però a Vilobí d’Onyar aquesta desgràcia afegida no va passar. Hem tornat a néixer, hem tornat a néixer, deien i repetien passatgers i tripulants.
També vaig reviure la peripècia del mític bergantí Endurance, de construcció noruega, que podia navegar a vapor i a vela i que s’havia dissenyat expressament per afrontar un viatge polar. L’anunci que el viatger Ernest Shackleton havia publicat a la premsa de Londres el 1914 deia: “Es necessiten homes per fer un viatge perillós. Salaris baixos, fred extrem, mesos de foscor, risc constant, retorn il·lès dubtós. Honors i reconeixement en cas d’èxit”. La cosa va acabar en catàstrofe, però –després de vint-i-dos mesos de calvari a l’Antàrtida– els vint-i-vuit temeraris van tornar a Anglaterra sans i estalvis.
I un bon dia vaig saber de l’existència d’un avió que havia caigut a Islàndia el 1973. S’havia estavellat, però el fuselatge continuava al mateix lloc al cap de mig segle, convertit en destí cobejat per turistes intrèpids. S’havia estavellat però, en certa manera, era un supervivent. La metàfora em va agafar pel coll i gairebé em va estrangular. La resta de la història la trobaràs a Aterratge.
© 2023, Eva Piquer.
© 2023, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició.
