Cartes d’un poeta gran

Josep M. Sala-Valldaura ens ofereix la seva visió sobre la poesia; sobre l’art poètica

Piet Mondrian, Pomera (versió puntillista), 1908-1909. Foto: Domini Públic / Wikimedia Commons
Piet Mondrian, Pomera (versió puntillista), 1908-1909. Foto: Domini Públic / Wikimedia Commons

Tot i que no es diu gaire, i, encara menys, amb veu gaire forta —perquè qui gosa fer-ho és condemnat, si no a l’ostracisme, sí al silenci, a la invisibilitat—, el món de crític o acadèmic de la literatura catalana cada dia que passa mostra uns majors (i més preocupants) símptomes d’immobilitat, més aviat, d’estagnació: com succeeix amb l’energia, en el món de l’acadèmia i la crítica literària catalana mai res no es crea, mai res no es destrueix, tot segueix (mil·limètricament) igual.

Qualsevol innovació, per més ínfima que sigui, és, si no perseguida, sí deixada (interessadament) de banda. El mandarinatge cultural i literari, d’habitud dipositat en poques mans (en les mans selectes), segueix dictant les seves normes, inflexibles. Segueix dominant-ho, amb guant de seda però amb mà d’acer. Segueix decidint sobre el bé i el mal. Talment com si fos una mena de papat literari, segueix dictant les seves encícliques (d’obligat compliment per als seus fidels).

Segueix dictant —de fet, imposant— el què es pot dir. I, sobretot, com es pot dir. No tan sols qui és qui en la literatura catalana (l’actual, on tot just quatre noms són a totes les pàgines i boques, amb una unanimitat esfereïdora; com en la passada, on les patums de sempre són desimpatumables), sinó, el que encara és molt més perillós, sinó perquè ho és: les raons literàries per les quals Mercè Rodoreda o Josep Pla, per esmentar tan sols dos noms inqüestionables, són grans han de seguir essent sempre les mateixes, no poden sortir-se ni una unça de les directrius marcades.

Si hi ha noves aportacions —si és que n’hi ha d’haver; si és que no queda altre remei que n’hi hagi—, sempre cal que passin, abans, pel sedàs del mandarinatge de torn. Cal que, inexcusablement, rebin el vistiplau dels que segueixen defensant, una vegada rere l’altra, les raons canòniques, les raons sagrades, les raons de sempre. Les raons mil-i-una vegada reiterades.

Tan sols així, i sempre que amb anterioritat s’hagi retut homenatge, citant-los, els entesos de tota la vida, alguna nova visió o aportació podrà ésser no ja admesa —quin sentit tindria admetre res que no compti amb el beneplàcit del que s’ha dit sempre?—, però, almenys, permesa. O el que és el mateix, no perseguida; no invisibilitzada; no objecte d’ostracisme.

Cartes d’un poeta gran: llibre (de) bord

És per aquest motiu —per aquest motiu que ningú no diu, perquè comporta tancar-se la major part de les portes; que ningú no escolta perquè (gairebé) ningú no gosa dir— que resulten tan convenients llibres com Cartes d’un poeta gran: llibre (de) bord, de Josep M. Sala-Valldaura, que publica Ensiola Editorial, que podreu trobar a totes les llibreries a partir del 9 de novembre.

Perquè el poeta de Gironella, en comptes de dir el que es diu sempre —més exactament, de repetir el que es diu sempre; el que s’ha de dir sempre—, en comptes de fer entrar, encara que sigui amb calçador, encara que sigui a costa de fer entrar el clau per la cabota, les mateixes referències repetides mil-i-una vegades, ens ofereix la seva visió sobre la poesia; sobre l’art poètica.

La seva visió

La seva visió, acompanyada, com és natural, de les visions d’altres poetes, però només —i només si— s’adiuen o complementen la seva visió. Només si ajuden a donar a entendre el que pretén donar a entendre. No pas com a mostra vanitosa d’erudició. D’aquesta erudició tan habitual en una bona part dels pròlegs o epílegs dels poemaris actuals, no tan sols massa extensos, sinó més preocupats de demostrar la (pràcticament) il·limitada profusió de coneixements del o de la prologuista o epilogista que el redacta que no pas d’il·lustrar o servir el poemari o l’autor.

Una visió, doncs, seva, personal, pròpia. Basada en la seva experiència poètica. Una experiència que prové —que ha de provenir— de la seva doble condició de lector de poesia i de creador de poesia. Una doble condició que, alliberada d’aires de grandesa i d’alliçonaments (ell mateix ens ho indica, amb molta propietat, a les seves “Paraules inicials: “són cartes d’un poeta gran, no d’un gran poeta”, p. 10), li permet parlar amb coneixement de causa del que és proposa parlar.

Fer-se entendre

Amb coneixements i, el que probablement és (molt) més important, en aquesta mena d’obres de caràcter informatiu o divulgatiu, fer-ho d’una manera planera, posant-se al nivell dels seus possibles lectors. Parlant-los de tu a tu, procurant desfer-se del tot d’aquella mena d’aura de superioritat que tant de mal ha fet a les obres dels i les que, assegurant que volien compartir les seves experiències o vivències amb els seus lectors i lectores, no han fet més que (mal)aprofitar l’avinentesa per (de)mostrar els seus (elevadíssims, inassolibles) coneixements.

D’aquesta manera, i amb aquest propòsit —el de compartir els fruits de la seva doble experiència lectora i creadora—, escriu (en realitat, en sigui o no prou conscient, se les escriu a ell mateix, per després posar-les al nostre abast) 12 cartes que reflexionen, amb una més que agraïda simplicitat que mai no defuig la profunditat i la seriositat —de tot imprescindibles en aquesta mena de llibres—, sobre la poesia.

Sobre la poesia

Sobre la poesia en tots els àmbits i des d’una enorme pluralitat de visions. Des de la pluralitat de visions pròpia (i la modèstia que en deriva; que n’ha de derivar, necessàriament) del que sap que, per més que n’hagi après, que per més que cregui entendre-hi, sempre serà (molt) més el que li hagi restat per aprendre, per entendre-hi.

O el que, per fortuna per nosaltres, els seus lectors i lectores, és el mateix: que tot el que ha après, que tot el que entén, que tot el que sap és —i no pot sinó ésser— provisional, opinable, debatible. I que tan sols en aquesta condició (i tenint tothora al cap aquesta idea) pot provar de compartir-ho amb els altres.

Amb la mentalitat oberta del que, més que explicar, el que es proposa és fer la seva aportació. La seva i tan sols la seva. Tan modesta com es vulgui —en el sentit que qualsevol aportació, pel fet d’ésser humana, només pot ésser modesta—, però, pel fet d’ésser personal, honesta, raonada (i viscuda), tan i tan important.

Convit al debat

Que el que es proposa, i crec que ho ha ben i ben aconseguit, és obrir el debat. Obrir-lo i, el que és molt millor, convidar-nos a afegir-nos-hi, a dir-hi la nostra. I a fer-ho, ja sigui com a lectors i lectores —què és la lectura, sinó un debat, com més lliure, obert i anivellat millor, entre autors i els i les que el llegeixen?— o com a autors de nous llibres similars.

Per la meva, encara més modesta i humil banda, no puc més que felicitar-lo —i felicitar-nos— per haver posat a la nostra disposició les seves reflexions sobre (la) poesia, sobre (la) creació poètica. Per haver tingut la pensada (i l’encert) de posar al nostre abast un “[d’]aquesta mena de llibres [que] serveixen per a la discussió intel·lectual i no pas per a ser acceptats sense més ni més” (p. 10).

Podria, per descomptat, transcriure alguns paràgrafs que em semblen molt justos i aclaridors del que podem considerar poesia —“els bons poemes sol·liciten en general una lectura pausada i silenciosa, i, en acabat, diverses relectures que posin de relleu allò que hi subjau i mig s’hi oculta. […] La poesia […] vol un treball en qualitat i no pas en quantitat: llegir-ne poca i apregonadament, sabent que, de tot el ventall de poemes, només alguns deixaran que els esbatanem” (p. 131)— però prefereixo convidar-vos, directament, a la lectura, a afegir-vos al debat.

Cartes d’un poeta gran. Llibre (de) bord

© Josep M. Sala-Valldaura.
© Ensiola Editorial, 2021.

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...