A prop del cor salvatge és la primera novel·la de Clarice Lispector (Txetxelnik, 1920 – Rio de Janeiro, 1977). Escrita als vint-i-tres anys, explica la vida de Joana, personatge que és alhora nena, adolescent i dona adulta. Des que es queda òrfena fins que accepta l’adulteri del seu propi marit, passant per uns tiets aburgesats que la duen a un internat, forma part del conjunt d’heroïnes de Lispector.
Joana dissecciona l’experiència del món i es distancia dels sentiments: quan es petita es fon amb les seves joguines i amb el tac-tac que fa la màquina d’escriure del pare. Les gallines la fascinen, com si tingués nostàlgia de ser un animal; i muntant a cavall, cau en un riu: sota l’aigua intenta copsar la completesa del món a cada instant. Poc li importen la felicitat o tristesa, el bé o el mal: vol la vida en estat pur. En aquest llibre, publicat per Club Editor i traduït per Josep Domènech Ponsatí, tots els temes de la seva obra posterior hi bateguen: la mirada, l’instant, els animals, l’amor, la perplexitat davant de la vida, la presència arreu del sexe i la mort. Us animem a tastar-ne l’inici.
La màquina del papa feia tac-tac, tac-tac… El rellotge ha sonat sense fer gaire fressa. El silenci s’ha arrossegat fent zzzzzz. ¿Què deia l’armari? Roba, roba, roba. No, no. Entre el rellotge, la màquina i el silenci hi havia una orella parada, grossa, de color rosa i morta. Els tres sons estaven connectats per la llum del dia i per la remor de les fulles de l’arbre, que es refregaven, radiants, les unes amb les altres.
Acostant el front al vidre brillant i fred, mirava el pati del veí, el gran món de les gallines que no-sabien-que-es-moririen. I podia sentir, com si es trobés a tocar del seu nas, la terra calenta, trepitjada, ben flairosa i resseca, on sabia perfectament, perquè ho sabia, que algun cuc de terra es trauria la mandra abans de ser menjat per la gallina que serviria d’àpat a la gent.
Hi ha hagut un gran moment, aturat, sense res a dins. Ha obert uns ulls com taronges, a l’aguait. No ha aparegut res. Blanc. Però de cop i volta, amb una esgarrifança, han donat corda al dia i tot ha tornat a rutllar: la màquina que trota, la cigarreta del pare que treu fum, el silenci, les fulles, els pollastres plomats, la claror, les coses que reviuen plenes de pressa, com una tetera que bull. Només faltava el tic-tac del rellotge, que feia tant de goig. Ha tancat els ulls, ha fet veure que el sentia i, al compàs de la música inexistent i ritmada, s’ha posat de puntetes. Ha fet tres passes molt lleugeres de dansa, alades.
Aleshores, de sobte, s’ho ha mirat tot amb contrarietat, com si s’hagués atipat massa menjant aquell catxofino. “Ai, ai, ai…”, ha gemegat en veu baixa, cansada, i tot seguit ha pensat: ¿què passarà ara, ara, ara? I mai, en la micoia de temps que estava a punt d’arribar, no passava res si ella continuava esperant el que estava a punt de passar, ¿m’entens? Ha allunyat aquest pensament tan enrevessat fixant-se en un moviment dels peus descalços al terra polsegós de fusta. S’ha fregat els peus mentre mirava de reüll el pare, esperant la seva mirada impacient i nerviosa. De tota manera, no ha aparegut res. Res de res. És difícil aspirar les persones com si fossis una aspiradora.
—Papa, m’acabo d’inventar una poesia.
—¿Com se diu?
—“El sol i jo.”
—No ha trigat gaire a recitar-la:— “Les gallines que són al pati ja s’han menjat dos cucs, però no ho he vist.”
—¿Ah, sí? ¿I què hi teniu a veure, el sol i tu, amb la poesia?
Ella se’l va mirar un segon. No l’havia pas entès ben gota…
—El sol és a sobre dels cucs, papa, i jo he fet la poesia i no he vist els cucs… —Pausa.— Puc inventar-ne una altra ara mateix: “Ei, sol, vine a jugar amb mi.” O una altra de més llarga: “He vist un núvol petit / pobre cuc / em sembla que ell no l’ha vist.”
—Molt maques, molt maques. ¿Com es fa una poesia tan maca?
—No és difícil, només l’has d’anar dient.
Ja havia vestit la nina i després li havia tret la roba, se l’havia imaginat anant a una festa, on brillava entre totes les altres filles. Un cotxe de color blau travessava el cos de l’Arlete i la matava. Després venia la fada i la filla tornava a viure. La filla, la fada, el cotxe de color blau no eren res més que la Joana. En cas contrari, la broma no faria gens de gràcia. Sempre trobava una manera de posar-se en el paper principal, justament quan els esdeveniments il·luminaven alguna figura. Treballava amb la cara seriosa, en silenci, els braços pengim-penjam. No necessitava acostar-se a l’Arlete per poder jugar amb ella. Fins i tot de lluny posseïa les coses.
Es divertia amb els cartronets. Se’ls mirava un moment i cadascun era un alumne. La Joana era la professora. Un de bo i un altre de dolent. Sí, sí, ¿i què? ¿I ara, i ara, i ara? I no apareixia mai res si ella… prou.
Va inventar-se un homenet de la mida del dit índex, amb pantalons llargs i corbata de llacet. Se’l posava a la butxaca de l’uniforme de l’escola. L’homenet era una perla, una perla de corbata, tenia la veu gruixuda i deia des de dins de la butxaca: “Majestat Joana, ¿em podeu escoltar un minut, podeu interrompre només un minut els vostres afers?” I tot seguit declarava: “Soc el vostre servent, princesa. Faré tot el que em maneu.”
—Papa, ¿què faig?
—Ves a estudiar.
—Ja he estudiat.
—Ves a jugar.
—Ja he jugat.
—Doncs no emprenyis.
Va girar com una baldufa i es va aturar de cop. Tot seguit va mirar sense curiositat les parets i el sostre, que rodaven i es desintegraven. Va anar de puntetes trepitjant només les fustes de color fosc. Va tancar els ulls i, amb les mans esteses, va caminar fins a trobar un moble. Entre els objectes i ella hi havia alguna cosa, però quan l’agafava amb la mà, com si agafés una mosca, i volia veure què era (fins i tot vigilant que res no se li escapés), només trobava la seva pròpia mà, rosa i decebuda. Sí, ja ho sé, ja ho sé: l’aire! Però això no servia de res, això no ho explicava. Aquest era un dels seus secrets. No ho explicaria mai a ningú. Ni tan sols al seu pare, que no podia agafar “la cosa”. Tot el que tenia més valor no ho podia explicar. Només parlava de ximpleries, amb la gent. Quan deia alguns secrets a la Rute, per exemple, després s’empipava amb ella. Valia més callar. A més a més, si li feia mal alguna cosa i, mentre sentia les punxades, mirava les manetes del rellotge, veia que els minuts del rellotge anaven passant i el dolor continuava. O bé, quan no li feia mal res, si es quedava mirant fixament el rellotge, tot el que no sentia era més gran que els minuts que anaven passant. Ara bé, quan sentia alegria o ràbia, corria cap al rellotge i observava els segons inútilment.
Va anar fins a la finestra, va dibuixar una creu a l’ampit i va escopir cap a fora en línia recta. Si escopia un cop més (només ho podia fer a la nit), no es produiria el desastre i Déu seria tan amic seu, però tan amic, que… ¿que què?
—Papa, ¿què faig?
—Ja t’ho he dit: ves a jugar i deixa’m tranquil!
—Però ja he jugat, t’ho juro.
El papa va riure:
—Però si això de jugar no s’acaba mai…
—Sí que s’acaba.
—Inventa’t un altre joc.
—No vull jugar ni estudiar.
—¿Doncs què vols fer?
La Joana s’ho va rumiar un momentet:
—Res del que ja sé…
—¿Vols volar? —li pregunta, distret, el papa.
—No —contesta la Joana. Pausa—. ¿Què faig?
Aquest cop el papa crida amb veu de tro:
—Doncs venta cops de cap a la paret!
Ella s’allunya mentre es fa una trena als cabells llisos. Mai, mai, mai, sí, sí, canta fluixet. No fa gaires dies que ha après a fer-se trenes. Es dirigeix cap a la taula dels llibres, hi juga mirant-se’ls a distància. Mestressa de casa, marit, fills. El verd és home, el blanc és dona, el vermell pot ser el fill o la filla. ¿“Mai” és home o dona? ¿Per què “mai” no és fill ni filla? ¿I “sí”? Oh, hi havia moltes coses del tot impossibles. Ens podíem quedar tota la tarda pensant. Per exemple: ¿qui és que va dir per primera vegada això: mai?
El papa acaba la feina i se la troba asseguda plorant.
—¿Però què et passa, filleta meva? —L’agafa a coll, li mira sense sorpresa la cara calentona i trista.— ¿Què et passa?
—No tinc res a fer.
Mai, mai, sí, sí. Tot era com el soroll del tramvia abans d’agafar el son, fins que sentíem una mica de por i ens acabàvem adormint. La boca de la màquina s’havia tancat com una boca de vella, però tot plegat li encongia el cor com el soroll del tramvia. La diferència és que ella no s’adormiria pas. Era l’abraçada del seu pare. Ell medita durant uns segons. Però ningú no pot fer res pels altres, cadascú s’ha d’espavilar per si sol. La nena està deixada de la mà de Déu, i és tan escanyolida i precoç… Esbufega i branda el cap un moment. Un ouet, això mateix, un ouet viu. ¿Què se’n farà, de la Joana?
Perto do coração selvagem
1ª edició: novembre de 2022.
© 2022, Josep Domènech Ponsatí, per la traducció.
© 2022, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició.
Pots comprar A prop del cor salvatge a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
