Patti Smith Foto: Jesse Ditmar


Patti Smith (Chicago, 1946) podria dirigir el millor club de lectura del món. No li falten ni passions literàries ni capacitat per encomanar-les: celebra el tiberi com no sap fer-ho ningú. Recomana i defensa títols o autors quan penja coses a Instagram, quan l’entrevisten, quan escriu pròlegs o articles, i fins i tot quan explica —quan reinventa— la seva pròpia història als seus llibres.

A internet hi ha unes quantes llistes del tipus “Els 50 llibres preferits de Patti Smith” fetes només a base d’això, de recollir tot el que ha anat recomanant al llarg dels anys aquesta poeta, fotògrafa, cantant i narradora voraç. És insaciable, la seva fam per tot el que tingui a veure amb l’art, la literatura i la música, va dir Nick Hornby, que la defineix com “una de les últimes guardianes de la flama contracultural”.

Un dels llibres on més declaracions d’amor literàries fa és precisament el fundacional Just kids (2010), que ja podem llegir en català, traduït per Martí Sales: Uns marrecs (Club Editor, 2022). Fundacional perquè hi narra la seva joventut a la polifònica Nova York dels seixanta i setanta: “Ningú no m’esperava. Tot m’esperava.”

La Nova York on va viure amb el seu estimadíssim Robert Mapplethorpe (“d’ell vaig aprendre que sovint la contradicció és el camí més directe cap a la veritat”) al mític Hotel Chelsea (“un refugi energètic i desesperat”); on va forjar-se una carrera com a poeta recitadora punk única; on va conèixer Sam Shepard (“el meu cowboy amb maneres índies”), amb qui va aprendre, entre altres coses, a improvisar (“si perds el ritme en fas un altre, Patti Lee”); on va convertir-se en una baula indispensable entre els seus adorats Blake, Rimbaud, Kerouac, Woolf, Burroughs, Wilde, Baudelaire, Genet… i el futur que vindria.

El 17 de juny va actuar al Festival Jardins de Pedralbes. Va escopir diverses vegades, a l’escenari; l’hauríeu d’haver vist, escurant la gola entre estrofa i estrofa amb l’elegància amb què devia escopir Aquil·les en plena guerra de Troia, entre diví i animal. Setanta-cinc anys té, la responsable del Horses, de “People have the power”, “Because the night” o “Pissing in a river”, i la paia és tot energia i tendresa i rock i poesia.

I de sobte, aquella nit, va recitar un fragment del Howl d’Allen Ginsberg… i els beatniks eren allà! (És el més a prop que estaré mai dels pòtols místics, vaig pensar; eren allà, a través seu.) Qui la va parir, que gran, com canta i com engresca el personal. “És important ser agraït amb els que ens van fer com som”, va dir. Baula indispensable, dèiem.

Patti Smith podria dirigir el millor club de lectura del món, amb les lectures amb què s’abriga i amb què s’enlaira. I tinc clar que, si jo mai dirigeixo un club de lectura, un dels llibres serà aquest Uns marrecs seu. Per tot el que hi explica i com ho explica (“l’equilibri perfecte entre fe i execució”), per tot el que encomana, i pel que s’hi respira: una noia de Chicago… que encara crema.

“—Escric.

—¿Ets poeta?

—Potser.”

I que per molts anys, Patti Lee.

Uns marrecs

© 2010, Patti Smith
© 2022, Martí Sales, per la traducció
© 2022, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició


Pots comprar Uns marrecs a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa