La Severina va ser educada a casa per una mare que volia preservar-la de la part fosca de la realitat. “L’aritmètica és una assignatura imparcial –li va dir un dia la mare en el paper de mestra–. Indeformable”. I ella li va preguntar si la llengua també era una assignatura indeformable. “En certa manera, sí. Però té més possibilitats de ser deformada que no pas l’aritmètica”. Aleshores la nena li va preguntar per la literatura. “La literatura no enganya. És el que té de bo. La literatura és la deformitat mateixa”.
Anys després, ja òrfena per totes bandes, mentre ensenya als seus alumnes de Dusa a fer tinta invisible, la Severina els explica l’únic conte que li havia contat son pare. La història d’en Vladimir, un presoner que escrivia missatges secrets des de la presó i es feia els tinters amb molla de pa. Quan passava un guàrdia, es menjava el tinter per no aixecar sospites. I al final de la jornada, en Vladimir deia: “Avui ha sigut un dia mogudet, m’he empassat sis tinters”. Un nen li pregunta si allò és veritat o mentida, i ella respon que és un conte. El nen dedueix que és mentida. “T’equivoques –diu la mestra–. O potser no sabeu que hi pot haver més veritat en un conte que a la realitat?”.
Al cap d’uns dies, algú retreu a la Severina que hagi explicat a la canalla la història dels tinters. Perquè és una història basada en fets reals. “I què? –replica ella–. Tota història que val la pena té un percentatge de realitat i un percentatge de ficció. Els percentatges varien, això és tot”. El problema, en aquest cas, és que el presoner que devorava tinters de pa era Lenin. “Que se li acudeixi explicar als nens què feia Lenin a la presó per burlar-se del tsar no és una bona idea, cregui’m. I encara menys insinuar que era un heroi”.
Durant el franquisme, la realitat se silenciava o es disfressava. Ens ho mostra Imma Monsó amb la seva traça narrativa de sempre –una traça salvatge, precisa, admirable– a la novel·la La mestra i la Bèstia (Anagrama), protagonitzada per un personatge ben propi de l’autora: la Severina, ingènua i sàvia. La tarda que ha de bufar set espelmes, la futura mestra té una revelació que la fa créixer de cop: “Algun dia, de tot això, no en quedarà res”. D’ençà d’aquell esclat de lucidesa prematur, es prepara per perdre-ho tot i tothom. I aquesta preparació la manté ocupada. D’adulta, quan comença a pensar en la possibilitat de marxar del poble de Dusa, la Justa li diu que el que ha de fer és quedar-s’hi i donar-se a conèixer, però a la Severina la idea de donar-se a conèixer la fa tremolar: “una violació col·lectiva li hauria semblat menys obscena”.
La literatura, ves quina cosa: tan deformada i tan real alhora.
