Eva Piquer escriu sobre L'instant abans de l'impacte

Diuen que l’instant just abans de l’impacte és el moment en què se’t revela tota la veritat. Ho llegeixo a la novel·la L’instant abans de l’impacte, de Glòria de Castro (Periscopi), i de cop em veig en un pis del carrer Calvet, conversant amb Montserrat Abelló. La poeta em deia que la mort no li feia gens de por, i m’ho deia així: “Estic convençuda que, en el moment que et mors, passes a saber allò que no sabies, se’ns revela el secret d’allò que ens semblava tan difícil d’entendre. Jo vaig veure morir el meu marit. En el moment de morir, em va mirar i va fer un somriure de felicitat tan profunda que em fou un gran consol… Per això estic tranquil·la. Les coses naturals no pot ser que siguin tan il·lògiques”. Hi havia coses que trobava més il·lògiques: “Quan era jove i guapa no em retratava ningú, i ara que sóc vella i lletja, em retrata tothom”.

L’instant abans de l’impacte és un llibre addictiu, ple de frases subratllables, que combina amb gràcia profunditat i frivolitat. Ha rebut el premi Premi Llibreter 2022 de literatura catalana, i això vol dir que té una nova oportunitat per ser venut i llegit. La idea és que descobrim la història (en forma de dietari “de desobediència consumista”, ple de mala llet i d’humor negre) d’una dona que, després d’haver tingut dos fills i d’haver-se acollit a una jornada reduïda, passa a ser invisible als ulls dels seus superiors: deixen de donar-li feina, li fan el buit. Però ella continua anant cada dia a l’oficina, perquè no pot permetre que guanyin ells. Fa veure que treballa, escriu per no embogir i decideix no comprar res que no sigui essencial. Cada capitolet està encapçalat per una frase que comença amb un no.

“El gran problema és tot això que ens han venut que les dones eren recol·lectores i mares i s’estaven a la cova esperant que els homes tornessin de caçar –diu a la narradora una amiga seva–. Segurament les dones també sortíem a caçar mamuts, hòstia”. Una hipòtesi calcada a la de l’assaig El hombre prehistórico es también una mujer, de Marylène Patou-Mathis, publicat per Lumen: la investigadora francesa ens convida a rellegir la prehistòria sense uns prejudicis masclistes que a les societats paleolítiques potser no existien.

“Quan et paguen per escriure no té mai a veure amb la literatura”, escriu Glòria de Castro, que temps era temps cobrava per redactar eslògans. La narradora del seu primer llibre cedeix a les ganes d’emprovar-se un vestit estiuenc –som les nostres contradiccions–, i mentre fa cua es diu que en realitat aquest vestit de flors l’allunya de la mort. “En un emprovador del Zara no t’hi pot passar res de dolent, si no és que intentes ficar-te dins d’uns texans alts de cintura un parell de talles més petits”.

En una escena domèstica, la protagonista parla amb la seva parella, l’Horacio, que és dins del lavabo. I aquí l’autora ens torna a colar una frase que delata el seu passat com a creativa publicitària: “Tot i que la porta està tancada m’arriba una lleugera olor de merda. Penso si l’amor no deu ser això, en el fons, que no em desagradi l’olor de la seva merda”.