«Si el català ha sobreviscut al franquisme vol dir que no es morirà mai». Encara que no sapiguem ben bé de qui és la citació, ha estat formulada en tantes sobretaules que ja podem dir que en certa manera és la veu (d’una part) del poble català. El català, la primera llengua de la història que no desapareixerà mai per més que els seus parlants no la parlin.

El filòleg, traductor i divulgador lingüístic Pau Vidal (Vila de Gràcia, 1967) parla sobre aquest convenciment (erroni), sobre la inseguretat permanent dels catalanoparlants, sobre les hipercorreccions (i correctors mestretites), sobre el valor de la llengua col·loquial i molts altres aspectes i circumstàncies de la nostra llengua a Nivell Ç (Pòrtic Edicions), un llibre breu que vol ajudar el parlant a viure el fet lingüístic amb goig i sense complexos, a parlar i a escoltar-se mentre parla per conèixer-se (lingüísticament) i empoderar-se. Perquè un parlant segur d’ell mateix és un parlant creatiu. Us convidem a llegir-ne aquests 14 fragments.

Foto: Catorze

1. Més d’un 70% dels catalanoparlants del Principat (si hi afegíssim les dades de la resta del domini el percentatge encara pujaria més) canvien de llengua davant d’un interlocutor que no parla la seva; o gairebé el 40% l’amaguen directament i van pel món (el món de sota casa, el de cada dia) parlant d’entrada en castellà, així s’estalvien maldecaps.

2. Cap als anys seixanta, a partir del reviscolament de l’ús públic de la llengua després de la repressió més dura del franquisme, es va cometre una veritable carnisseria lingüística a còpia de depurar. És ben cert que en dos segles i mig la penetració del castellà ens l’havia embastardida de mala manera, i que els quaranta anys de dictadura l’havien esborrada del pla públic, però en realitat el que estava malmès era precisament això, la llengua pública; la d’escriure i fer discursos, diguem. La llengua de casa no.

3. Ningú hauria de viure amb el neguit permanent de pensar que no enraona com caldria, que trobo a faltar una orientació lingüística de mirada més ampla, de més abast. Que en comptes d’instruccions i prohibicions doni al lector, sempre de manera entenedora, pautes analítiques entenedores, un mínim marc teòric, perquè ell mateix desenvolupi múscul lingüístic, per escarransit que sigui.

4. Oi que no se’ns acudiria mai descriure la Sagrada Família com «tot de pedres tallades i amuntegades»? Doncs és el que fem quan parlem de llengua limitant-nos als mots i expressions. […] La idea d’interrelació serà més fàcil d’entendre si ens imaginem l’idioma com una gran teranyina: cada vegada que mous (substitueixes, canvies de posició, suprimeixes) un element de la teranyina n’afectes tota l’estructura. No pots substituir des de que per des que sense que tota la resta ho noti.

5. La parla informal, relaxada, que també anomenem col·loquial, és tan digna com l’estàndard; i sobretot, igual de necessària, o més. Perquè és la saba que peixa la planta. Per això és un error terrible avergonyir-se’n i amagar-la. El que cal és saber quan toca i quan no.

6. Molta gent, acomplexada per un estàndard al qual atribueixen erròniament una mena de superioritat, rebutgen formes vives com ara boranit, dixar, bart, aixins o istiu i prometen públicament que no ho diran més (a les xarxes, per exemple, quan ensopeguen un castrador vocacional). I, a còpia d’eliminar localismes, variants formals, girs populars i pronúncies pròpies, la llengua parlada es va aprimant, aprimant i aprimant fins a convertir-se en… en què? […] Ja us ho dic jo: en una versió empobrida de la llengua dels informatius.

7. Us han gravat a foc al cervell una sentència letal: «Hi ha una manera bona d’enraonar, i tot el que se n’escapa cal corregir-ho». El parlant català viu angoixat per la basarda de dir alguna cosa mal dita; potser no en tot moment, però fins i tot amb la colla d’amics, fins i tot en el recer de casa, ningú et garanteix que no saltarà un cosinet, un nebot o un fill saberut, segurament benintencionat però inconscient del mal que causa, a blasmar-te: «Aiga no es diu, es diu aigua!».

8. Es comença dient «no és barco» i s’acaba aniquilant totes les varietats dialectals («No és granera, no és creïlla, no és moix, no és mainatge…»). No pots posar el castellanisme (com susto o tenir que) al mateix sac que el localisme (aumon, llavar, manco, llumera, belleus), la forma dialectal (minjar, enimorar, complixo, gordar) o la pronúncia relaxada (comenió, telèfen, rotolador, persuna). El primer efectivament malmet la qualitat del teu discurs, els altres simplement en denoten unes característiques determinades.

9. A més d’un empobriment absurd, és un suïcidi col·lectiu: reprimint la llengua espontània, tant la tradicional com la de nova creació, no fem altra cosa que aprimar la planta per la base. Perquè la saba que alimenta fulles i flors de la llengua puja des de baix, des de l’expressió natural i lliure del parlar no interferit, ni per altres codis (cosa avui dia ja quasi impossible en català) ni per la llengua normativa.

10. Quan t’han dit mil vegades que la teva llengua fa pagès, i que cutre dir malparit quan pots dir cabronazo, et passa com al cònjuge humiliat i apallissat: t’ho acabes creient. Per això és important el to. Recalco: molt important. Qualsevol innovació que incorporis has de mirar de dir-la com més convençut millor; i si surt un altre acomplexat, o el típic milhomes que no falta mai, que se’n riu, la millor resposta sempre és tornar-hi, i en veu encara més alta. «No vols col·loquial català? Doncs dues tasses». Els covards i els pusil·lànimes no han escrit mai la història.

11. En llengua el costum ho és tot, i el sentit del ridícul només el dicta l’hàbit, no pas cap autoritat intergalàctica que decreti que les coses s’han de pronunciar aixins o aixans.

12. L’objectiu de l’anostrament no és convertir-vos en la riota dels vostres parents i amics suposadament poliglots. Tot al contrari. L’anostrament és empoderament perquè ajuda a superar el complex d’inferioritat lingüístic; si més de seixanta milions de francoparlants no s’avergonyeixen gota de dir Picassó o Magadonà, per què tu has de fer veure que saps tots els idiomes del món i pronunciar Txaikovski o Stòitxkov com si fossis nadiu?

13. La ultracorrecció és la forma més cridanera que pren la creença segons la qual parlar millor equival a engaltar «paraules més catalanes». Aquesta fal·lera per fer servir plegats en comptes de junts, quelcom en lloc d’alguna cosa/res o la setmana vinent per la setmana entrant que fa quaranta anys que ens inoculen i que es diu empramotisme. Però és un miratge: en comptes de fer-te parlar millor el que provoca són grinyols en el discurs.

14. Quan us adreceu a algú desconegut en la llengua veïna doneu per fet que aquesta persona no sap català; però pot ser que en realitat pequi del mateix pecat que vosaltres: respondre en la llengua impròpia. […] Com una mena de país zombi: la gent parlant-se en una llengua que no és ni de l’un ni de l’altre perquè tots dos consideren que l’altre és tan ruc o tan foraster que no l’entendrà. A vosaltres us fa gràcia viure en un país absurd i de gent tan desconfiada com aquest? La pròxima vegada que baixeu al carrer o despengeu el telèfon penseu-hi.

Nivell Ç

© Pau Vidal Gavilan, 2021
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Pòrtic

Pots comprar Nivell Ç a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix