Dylan Thomas (nascut a Gal·les el 27 d’octubre del 1914 i mort a Nova York el 9 de novembre del 1943) va dedicar aquest poema a la seva tieta Anna, la germana gran de la seva mare, que tenia una granja a Llangain, on Dylan, als anys 20, quan era un nen, hi va viure estius plens de felicitat. Publicat al seu Map of Love el 1939, us n’oferim la traducció que Marià Manent en va fer al llibre Poemes de Dylan Thomas, publicat per Empúries. I l’escoltem recitat per Dylan Thomas.
Després de l’enterrament (en memòria d’Anna Jones)
Després de l’enterrament, brams hi hagué, lloances
de mula,
el vent movent les orelles en forma de vela, el suau,
apagat colpejar d’un clau al peu de la tomba;
parpelles baixes, les boques ben closes pel dol,
molls els ulls, tolls salats a les mànigues,
gust matinal de l’aixada que torna la son,
sacseja un minyó desolat, que el coll atansava
a la foscor del taüt, escampant fulles mortes,
i l’aixada trenca un os a la llum, amb so de judici;
després de la festa, d’un temps ple de cards i de
llàgrimes,
a la cambra amb una guineu dissecada i una marcida
falguera,
dret m’estic, per al seu monument, sol en les hores
planyívoles dels morts, amb la morta Anna
encorbada,
de qui el cor, font viva i reclosa, un dia dequeia
entremig dels fangars
que volten els mons eixuts de les terres de Gal·les, i
els sols ofegava
(però això és una imatge monstruosa per ella, que
cegament l’elogi engrandeix;
la seva mort va ser una gota tranquil·la;
no voldria pas ella que jo m’enfonsés al corrent
sagrat de la fama que el seu cor va guanyar; jauria
muda i pregona,
i al seu cos malmenat no caldria cap druida).
Però jo, el bard d’Anna en una llar enlairada, ara
crido
totes les mars perquè diguin la seva virtut (que tingué
llengua de boscos),
com una boia amb campanes, sobre els caps que
canten els himnes,
i faig que s’acalin els murs dels boscos amb guineus i
falgueres,
que cantin el seu amor i en una bruna capella el
gronxolin,
i el seu esperit inclinat beneeixin amb quatre ocells encreuats.
Com llet fou mansa la seva carn, però l’estàtua
dreçada
cap al cel, salvatge el pit, i la beneïda, gran calavera,
ja és d’ella esculpida a la cambra, amb una humida
finestra,
a la casa ferotgement endolada, en un any tortuós.
Jo sé que les seves mans malmenades, netes i humils,
religioses reposen; el seu prim murmuri
en una humida paraula, el seu seny del tot enfonsat.
Com un puny, el seu rostre moria clos en una rodona
sofrença;
i amb setanta anys de pedra, ara Anna es dreça,
esculpida.
Aquestes mans de marbre, mullades de núvols, aquest
tema
monumental de la veu ofegada, del gest i del salm
han d’assaltar-me per sempre damunt de la seva
tomba,
fins que el pulmó de guineu dissecat torni a moure’s i
cridi Amor,
i al negre ampit deixi granes la revifada falguera.
After the funeral (In memory of Ann Jones)
After the funeral, mule praises, brays,
Windshake of sailshaped ears, muffle-toed tap
Tap happily of one peg in the thick
Grave’s foot, blinds down the lids, the teeth in black,
The spittled eyes, the salt ponds in the sleeves,
Morning smack of the spade that wakes up sleep,
Shakes a desolate boy who slits his throat
In the dark of the coffin and sheds dry leaves,
That breaks one bone to light with a judgment clout’
After the feast of tear-stuffed time and thistles
In a room with a stuffed fox and a stale fern,
I stand, for this memorial’s sake, alone
In the snivelling hours with dead, humped Ann
Whose hodded, fountain heart once fell in puddles
Round the parched worlds of Wales and drowned each sun
(Though this for her is a monstrous image blindly
Magnified out of praise; her death was a still drop;
She would not have me sinking in the holy
Flood of her heart’s fame; she would lie dumb and deep
And need no druid of her broken body).
But I, Ann’s bard on a raised hearth, call all
The seas to service that her wood-tongud virtue
Babble like a bellbuoy over the hymning heads,
Bow down the walls of the ferned and foxy woods
That her love sing and swing through a brown chapel,
Blees her bent spirit with four, crossing birds.
Her flesh was meek as milk, but this skyward statue
With the wild breast and blessed and giant skull
Is carved from her in a room with a wet window
In a fiercely mourning house in a crooked year.
I know her scrubbed and sour humble hands
Lie with religion in their cramp, her threadbare
Whisper in a damp word, her wits drilled hollow,
Her fist of a face died clenched on a round pain;
And sculptured Ann is seventy years of stone.
These cloud-sopped, marble hands, this monumental
Argument of the hewn voice, gesture and psalm
Storm me forever over her grave until
The stuffed lung of the fox twitch and cry Love
And the strutting fern lay seeds on the black sill.
