Diguem-ne amor

Què és l’amor? Es pot definir d’una sola manera? Quants tipus d’amor caben en una única paraula? Diguem-ne amor (Ara Llibres), de Marta Vives (Reus, 1976) explica dotze històries reals, imperfectes i belles, diverses i quotidianes que exploren totes les formes d’estimar. L’amor és el punt de partida, l’excusa, el motiu, l’argument: primers enamoraments, segones oportunitats, amistats indestructibles, desitjos impossibles, vincles no convencionals i exemples de solidaritat. Us convidem a llegir un fragment del capítol El que no et vaig saber dir, la història d’un retrobament que obre aquest llibre i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 23 d’abril: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Les guanyadores són Laura O. Valls, Gemma Robert i Aina Batlle.

«Tu i jo ens vam enamorar molt, no? Què va passar?»

Trobar una excusa per no anar-hi, potser, només hauria servit per perpetuar l’oblit d’una història que va quedar colgada però que no va arribar a cremar mai. Les cendres són lleugeres: volen i es desintegren. El que s’enterra, només queda amagat. Guardat per als dies plujosos.

La Marta pensava en els pretextos que li havia donat a la Núria mentre buscava el forat de l’orella per clavar-hi l’argolla d’or blanc que en Joan li havia regalat l’últim aniversari de casats. Quan estava nerviosa sempre li costava posar-se les arracades, per això ho deixava per al final. «Sisplau, acompanya-m’hi, Marta. Que tinc ganes de sortir però no hi vull anar sola.» A l’amiga, l’acabava de deixar aquell penques amb qui anava i, a més, a la feina havien fet un ERO i li havia tocat a ella perquè era de les últimes que havia entrat a l’empresa farmacèutica de nom impronunciable.

—Han fet una llista i volen que hi siguem com més millor. Que ja en tenim quaranta, ves. I que ho diguem als que estan desapareguts. Sí, com tu. Em van demanar el teu mail de la feina però els vaig dir que ja t’ho diria jo.

—És que no me’n recordo de gairebé ningú i estic poc enraonadora, mira, i em fa mandra. I no estic d’humor per a nostàlgia, ni records, ni punyetes. I vaig cansada.

Però no va servir gaire res, tota aquella xerrameca. Ja s’estava vestint, empolainant, pintant-se els llavis de vermell, posant-se el vestit negre curt, el de butxaques, perquè mai se sap on hauràs d’amagar la suor de les mans. Va agafar la moto i es va plantar al Velódromo.

La va trobar, nerviosa i excitada, a l’entrada del restaurant. Ja són a dins, al pis de dalt. «He vist en Pere i la Magda. L’Enric està igual. I la Natàlia torna a estar embarassada, ja en té tres. Te’n recordes, de la Natàlia?» L’agafa d’una revolada i escales amunt, la Marta mira de visualitzar mentalment l’anuari que fa segles que no repassa, i de recordar tots aquells noms, tota aquella gent amb qui fa més de vint anys va compartir classe, pupitre, apunts, potser esmorzar embolicat amb paper de plata. En un edifici de tres plantes a quatre carrers d’on són ara. Aleshores només tenia dues línies per curs, ara l’escola ja en té cinc. Més de dues dècades, fa que no veu tota aquella gent que ara va perfumada, pentinada i mudada per a l’ocasió. Observa barbes, cabells blancs, entrades, més d’una panxa, orelles més grans, celles ben definides, ulleres per la presbícia, somriures, alguna ortodòncia, complicitats dels qui han mantingut la relació, cares de sorpresa. I sent de baix continu uns quants «te’n recordes, quan…». L’abracen, petons a l’aire, li demanen coses. Reconeix cares, però és incapaç d’associar-les a un nom. Pregunta que com va tot. Algú li diu que no es perd cap dels articles sobre teatre que escriu a la secció de cultura al diari. «Sempre guanyaves els Jocs Florals del col·le, tu. Es veia a venir.» Ella diu que gràcies. No porta massa bé els afalacs. Que quants fills té, que si està casada. Sí. Sí. Dues nenes. Ell treballa amb mi al diari, és el cap d’economia. És qui va portar el cas de les targetes black…? Sí, ell. A casa, no parlem de feina. A fora, ella, no parla de la seva intimitat.

—Hola, Marta. Fa molt de temps. Estàs… estàs molt guapa. Gairebé no has canviat. Gens.

Es gira i és allà. Amb aquella seguretat que la Marta li recorda i amb aquelles dents tan blanques que ensenyava quan li somreia des de la taula de davant seu, a setè de bàsica. Feia temps que els seus pares volien que la Marta anés a aquella escola. Tenia bona fama i s’havia posat de moda. Van canviar de barri i tot per tenir els requisits necessaris. Els seus germans petits hi havien entrat feia un curs, i això va precipitar la seva entrada un any després. El de la taula del davant. El primer dels companys que li va parlar quan el professor va anunciar que aquell curs hi havia una alumna nova i que li havien de posar les coses fàcils. «Va, nois, oi que l’ajudareu?»

Ell, aplicat, s’ho va prendre al peu de la lletra. Parlador i amatent: «Necessites un boli?, el lavabo és al fons, ves al de la dreta, que és l’únic amb la cadena que funciona. Els divendres no portem bata. El tutor sembla enrotllat, però no te’n fiïs massa.» Anaven junts un tros de camí cap a casa, caminant, cada migdia quan hi anaven a dinar. A la tarda, si ella no tenia teatre i ell no havia d’anar al conservatori, també. Ella li explicava el llibre que la tenia encaparrada i ell l’escoltava atentament. Li encantava la passió amb què li explicava les històries. Les que llegia i les que s’inventava. La Marta havia arribat a construir continuacions senceres dels llibres que més li havien agradat. Assegurava que li era impossible desprendre’s dels personatges amb qui havia compartit els últims dies. Quan ell es cansava d’escoltar-la, li feia la traveta i li desfeia la cua. Ella feia veure que s’emprenyava. La vida amb dotze anys és un planeta que gira sobre el seu propi eix, sense hemisferis, amb ingravidesa absoluta. S’enriolaven i l’endemà tornava a tenir-lo a la taula del davant. El boli, les mates, i el lavabo, que ja havia comprovat quin era el bo. A finals del segon trimestre, li va donar un paperet. «M’agrades molt com a persona. Vols sortir amb mi?» A sota un «sí» i un «no» amb un requadre cadascun. Va omplir l’afirmatiu. Una ics perfecta, de vèrtex a vèrtex perquè no hi hagués cap mena de dubte. Van seguir fent el mateix que feien, però amb aquella sensació de compartir un secret que només coneixien ells, de saber-se l’un de l’altre. La senzillesa de la vida petita. No van dir-ho a ningú. Ja en tenien prou així. A finals de setè, però, ell li va anunciar que se n’anava de l’escola. Que marxaven a Madrid amb tota la família. Al seu pare, metge reumatòleg, li havien ofert una plaça temporal al Gregorio Marañón. Era una bona oportunitat, li havien explicat a casa.

Davant d’ell, l’últim dia de classe, va fer com si res. A casa, va plorar fins a desfer-se i fondre’s amb el coixí. El va trobar a faltar amb tota l’ànima, des de molt lluny. Com s’enyora l’estiu a principis del mes de febrer. Com s’enyoren les possibilitats d’estimar algú, també les que la memòria invoca i blanqueja. Li va escriure cartes que mai li va arribar a enviar, perquè no en tenia l’adreça, ni va gosar demanar-la a secretaria. Va aprendre l’idioma de les absències. Fins que el pas del temps va esclofollar la tristesa i la Marta va trobar noves amigues amb qui compartir bolis, confidències i trajecte cap a casa. Al viatge de final de curs de vuitè, amb els de la classe, van escollir per majoria absoluta anar de convivències a Madrid i aleshores es van tornar a veure. Però ella va fer veure que no. Ell semblava tan content, tan feliç de ser el centre d’atenció, i tothom volia parlar-hi i ser a prop seu, que no va saber ben bé què dir-li, ni què fer. Després d’aquell viatge a Madrid, que la Marta va esborrar de la memòria, van passar tres anys i tots els seus dies. A la Marta li van canviar el cos, el cap i la mirada. Va aprendre a ser resistent, a contestar i a saber què no volia. També a mentir-se. Va deixar d’empenyorar records i va omplir aquell immens buit amb experiències intenses i gent nova. La vida als catorze, als quinze, als setze. El cap que bull, la pell que estira i el cos que és un animal desbocat.

Es van retrobar l’últim any d’escola, a COU. Ell havia tornat amb tota la família. Estava diferent. S’havia estirat, li havien sortit pèls a la barba, tenia la veu més greu. I portava ulleres. Van tornar a anar junts cap a casa. Ja no hi havia travetes. La innocència s’havia esvaït, se l’havia engolit la insolència. La mateixa que els va servir per renovar el pacte amb aquells nens que havien estat feia temps. A la ingenuïtat absurda dels dotze però amb aquell excés de confiança que dona la joventut nova de trinca. No havien de dissimular res. Ni en els somriures, ni en les paraules. Tornar al punt de partida, al paisatge conegut. Ho van reprendre tot allà on ho havien deixat abans del parèntesi, aquell interregne que els havia mantingut separats. Es van trobar sortint junts sense demanar-s’ho. Com si allò hagués estat escrit en algun lloc. Una ics marcada, arrugada i perduda al fons d’una butxaca, amb les engrunes. L’equació fràgil però perfecta dels primers amors. Algú ha dit que és l’única història que val la pena explicar perquè, de fet, només n’hi ha una. Aquella que sempre portes dins del cap.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.