El meu pare em va donar un consell

Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis

F. Scott Fitzgerald cap al 1920. Foto: Domini públic / Wikimedia Commons
F. Scott Fitzgerald cap al 1920. Foto: Domini públic / Wikimedia Commons

Francis Scott Fitzgerald (St. Paul 1896–Hollywood 1940) va créixer en una família catòlica irlandesa. Va abandonar la carrera universitària a Princeton el 1917 per allistar-se a l’exèrcit, sense arribar a lluitar al front de la Gran Guerra. Va publicar la seva primera novel·la, En aquest costat del paradís, el 1920, l’any en què es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure entre Nova York, París i la Riviera un opulent estil de vida, durant una dècada. Va escriure cinc novel·les, una inacabada, i més de cent seixanta relats.

Quan El Gran Gatsby va arribar, ell era famós. I a la seva manera, aquesta novel·la (la seva tercera) coneix el parany de la celebritat i les seves conseqüències. Va passar els anys trenta a Hollywood, amb dificultats financeres, escrivint relats, guions per a la Metro-Goldwyn-Mayer i intentant acabar la seva darrera novel·la. Alcoholitzat, va morir d’un atac de cor als quaranta-quatre anys. Us oferim un fragment d’El Gran Gatsby, en la traducció que Ferran Ràfols Gesa n’ha fet per a LaBreu Edicions.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Quan jo era més jove i més vulnerable, el meu pare em va donar un consell que sempre més he tingut al cap.

«Quan tinguis ganes de criticar algú», em va dir, «recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu».

No va dir res més, però sempre hem sigut inusualment comunicatius d’una manera callada, i vaig entendre que el que provava de dir-me anava molt més enllà. En conseqüència, tendeixo a guardar-me de fer judicis, un costum que m’ha obert tota una colla de personatges peculiars i que m’ha fet caure en mans d’un bon grapat de ploms consagrats. Els cervells anormals detecten molt ràpidament aquesta qualitat quan es presenta en les persones normals i no triguen a enganxar-s’hi, i és per això que a la universitat se’m va acusar injustament de ser un calculador, perquè coneixia les penes secretes d’homes feréstecs i desconeguts. La majoria d’aquelles confessions no eren buscades: sovint he fet veure que tenia son o he fingit una lleugeresa hostil quan un senyal inconfusible m’anunciava que una revelació íntima bategava a l’horitzó; perquè les revelacions íntimes dels joves, o si més no els termes en què les expressen, acostumen a ser purs plagis o pateixen els estralls d’alguna omissió evident. Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis. Encara ara tinc por de perdre’m alguna cosa si oblido que, com insinuava presumptuosament el meu pare i com presumptuosament repeteixo jo, hi ha un sentit elemental de la decència que no es reparteix equitativament en el moment de néixer.

El Gran Gatsby

Primera edició: setembre 2021
Títol original: The Great Gatsby

© De la traducció: Ferran Ràfols Gesa
© D’aquesta edició: LaBreu Edicions, 2021

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...