Catorze
Ernaux o la venjança dels desarrelats

Annie Ernaux
Foto: Catherine Hélie

Annie Ernaux, premi Nobel de Literatura 2022. Sembla increïble. Feia anys que el seu nom sonava en les travesses per merèixer el distingit guardó, però els que fa temps que la seguim ja no hi teníem gaire esperances: sabem prou bé que el món queda lluny de ser com hauria de ser. Però, pam!, el jurat suec decideix premiar-la en una mena de gir de guió sorprenent, que va agafar en calces la pròpia guanyadora, que va assabentar-se de la notícia per la ràdio mentre preparava el dinar i va trigar una bona estona a digerir el que acabava d’escoltar.

Amb aquesta elecció els poderosos d’Estocolm han fet diana perquè catapulten a la història de la literatura universal una autora compromesa, una paraula certament anacrònica, però que encara conserva un fons de sentit; compromesa amb la veu de les dones i també amb les classes socials desfavorides, “escric per venjar la meva raça”, ha dit en alguna ocasió Ernaux. Per tant, actualitat, actualitat i actualitat.

Però no només és una autora que ha pres la temperatura de la societat occidental posant el focus d’atenció en el lloc que hi ocupa la dona des de fa cinquanta anys, o bé resseguint els sotracs dels moviments progressistes d’esquerres, sinó que, a més, s’ha dedicat en cos i ànima a la literatura, una activitat que, als seus ulls, és de tot menys banal i “neutra”. El seu impacte pot tenir altres vessants que estrictament la literària. Ernaux és ara una autoritat en el món de les lletres i més enllà: “Hi ha molta gent que no m’ha llegit i que segurament no em llegiran mai, però potser sentiran les coses que explico”, va dir recentment a l’emissora de ràdio France Inter (programa Le Grand Entretien). La literatura, com també l’escola, serveix per canviar mentalitats i per empènyer el carro de l’educació de la humanitat, vista com un element clau per millorar en igualtat social. Ella mateixa evoca les lectures de joventut que li van obrir els ulls, per exemple Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir, tal com traça a Memòria de noia.

Aquesta capacitat precisament de mostrar la realitat sota una nova llum, o bé des d’una perspectiva diferent del que fins aleshores s’havia vist, és un dels grans atots de la literatura, una de les arts més complexes pel que fa a la seva capacitat representativa de la realitat, però també analítica. Seguint en això els preceptes de Proust, per a qui “la veritable vida, la vida finalment descoberta i esclarida […] és la literatura”, Ernaux analitza la seva experiència per arribar a la veritat profunda. S’hi aproxima amb l’obsessió d’un investigador de CSI que vol arribar al pinyol del misteri. Per això, usa una narració gens barroca o vistosa, sinó tot al contrari, gairebé d’informe forense. A Els anys examina les fotos de la seva infància amb aquesta neutralitat robòtica i juxtaposa afirmacions. Per moments adopta un to gairebé elegíac, una reflexió sobre el pas del temps, que no és altra cosa que la vida mateixa, que posa la pell de gallina.


Ficció i autoficció

A nivell d’escoles, Ernaux se situa en l’àmbit de l’autoficció, però rebutja aquesta etiqueta perquè no vol inflar o dramatitzar els esdeveniments que relata. No vol fer ficció en el sentit de falsejar la realitat viscuda. Vol contar-la tal com va ser, amb tot el pes del present convertit en passat pel misteri de la narració. Per aquest motiu, usa un llenguatge que ha estat qualificat de “pla”, però que en realitat és extremadament dens, creador d’una xarxa de frases en què cada paraula té el seu sentit, és una prosa justa. A L’esdeveniment, per exemple, en què relata l’experiència d’un avortament clandestí als anys seixanta, s’hi aproxima sense autocomplaença, buscant les claus per copsar les impressions del moment, el “tic-tic” de cada segon, però bridant la temptació d’amplificar l’emoció per no falsejar-la. Tampoc hi fa cap mena de comentari moralitzador des de la talaia del present d’escriptura des d’on observa la seva pròpia vida, sinó que simplement mostra.

La matèria dels seus llibres, com en el cas aleshores innovador de Montaigne, és ella mateixa. No per cap acte de vanitat o egocentrisme. És la seva experiència la que presenta, i ho fa com a mostra de l’experiència de tantes altres dones que quedarà muda en l’oblit. D’aquí la dimensió profundament social de la literatura d’Ernaux: també s’exposa a nu. A ella no l’interessa un relat íntim. L’interessa l’experiència com a símptoma d’una societat. En la seva obra el “jo” passa al “elles” de manera subtil. En aquest sentit, s’alça com una veu transsubjectiva.

Després hi ha la dimensió de revolta arrelada ben endins de la seva escriptura. Venjar la seva raça, sí. La raça dels desarrelats, dels que no han tingut mai la vida regalada. És a La place sobretot on tracta de la seva família d’origen obrer, que aconsegueixen posar un cafè-estanc en el petit poble d’Yvetot, a la Normandia. Ernaux s’avergonyirà d’aquests orígens quan vagi a l’escola i després a l’institut, i compari la seva família i estil de vida amb el de les seves companyes, burgeses. A Memòria de noia explica que la màxima ambició del seu pare és que ella sigui mestra d’escola, però ella no està feta per treballar amb mainada. L’ambició dels desfavorits és curta. El seu procés d’emancipació durarà unes quantes dècades al llarg de les quals es casarà i tindrà fills. Serà mestressa de casa i professora d’institut: anirà de corcoll fent de mare i professional. Com cal. Tot aquest recorregut que relata a Els anys, una obra que, a les llibreries angleses, i això és significatiu, s’endreça a la secció d’història. De fet, es pot llegir com una crònica de la societat francesa de finals de la Segona Guerra Mundial fins als atemptats de l’11 S. Francesa però al capdavall europea, ja que retrata aquest moviment progressista que intenta imposar-se amb moments pic d’insurgència, com ara el Maig del 68, però que sempre acaba ofegat per les forces conservadores, sempre més fortes. Només cal dir que, dels anteriors premis Nobel francesos, Ernaux ràpidament mostra la seva filiació amb Albert Camus.

Convertida en una autora de culte a França, on escriptors com Emmanuel Carrère, Nicolas Mathieu, Claire Marin o el més jove Édouard Louis se’n declaren deixebles, s’han adaptat al cinema dos de les seves nouvelles: Passion simple (Pura passió) i més recentment L’événement. Aquest exercici de traslladar a un altre llenguatge, sobretot l’audiovisual, un text literari és una bona “prova del cotó” de l’escriptura. I la supera perquè l’escriptura d’Ernaux és una experiència que no es redueix en cap cas a l’argument. Insisteixo, Ernaux és una escriptora de raça que ha picat pedra per trobar el seu propi estil, que consisteix a anar traient les capes de la ceba per arribar a l’experiència nua. L’objectiu? Fer l’escriptura un exercici esclaridor de la vida i sense el qual, com ella mateixa sosté «les coses no s’acaben d’acomplir».


* Valèria Gaillard ha traduït al català els llibres Els anys, Memòria de noia, Pura passió i L’esdeveniment, d’Annie Ernaux.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa