És morta la poesia?

“Llegir poesia és anar contra corrent. És a dir, que és morta i és viva. És la disposició paradoxal de la poesia el que li dona sentit, perquè, sense contrasentit i sense desvergonyiment, la poesia seria com un sermó religiós o un discurs polític o un sospir petit-hamburguès. Són les paradoxes el que li atorguen validesa.” Ho escriu el poeta, escriptor, traductor i filòleg basc Joseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) al pròleg d’És morta la poesia?, l’antologia que Pol·len Edicions publica en edició bilingüe eusquera-català, traduïda per Ainara Munt Ojanguren.

Sarrionandia és un dels màxims referents en la literatura basca actual i, als poemes que ell mateix ha seleccionat i reordenat per a aquest volum, s’hi llegeix el seu passat a la presó –d’on es va escapar el 1985– condemnat per pertànyer a ETA i l’enyorança de ser lluny del seu país durant més de trenta anys –va tornar de Cuba a Euskadi l’any 2021–, però també els dubtes sobre el preu de la lluita per la llibertat i l’objectiu mateix de les paraules i la poesia. En llegim un dels poemes en català i en la versió original.

LA CAUSA PERDUDA DE LA POESIA

Poetes compatriotes i coetanis, atès que compartim
                          la manera d’escandir el món,
voldria trobar amb vosaltres el bell sentit perdut
                                       de les nostres paraules.
Qui sap si no hem pujat aquí per les escales
                    equivocades?

Si ens fixem en la nostra terra ocupada,
en els nostres avantpassats, en la nostra llengua marginada,
sembla que no tinguem ni pàtria, ni temps, ni llengua,
                                                                              ni cançó,
sinó allò que inventem nosaltres mateixos.
                                                          Qui sap qui en té la culpa?
                                                     Potser nosaltres,

i sense anar més lluny haurem d’enfrontar-nos
                                             a nosaltres mateixos.
Som més oberts que la nostra soledat,
                      que el dia entri a les nostres llars.
Obrem-hi una obertura més ampla que la paret:
                         cantem una cançó de bressol!

Les ampolles buides de les golfes a la brossa. Llencem-hi les flors,
                                i la lluna, i el mirall, i els ulls,
i els somnis, i els estels, i els cors per fer bonic
                                    i les rimes com amour i toujours.
Sacsegem la brutícia i la pols
                    fins a l’esternut.

Alcem, de coster en coster, la bandera malgirbada
                                                    del nostre esperit.
Cantem-li una cançó de bressol
                         a la nostra pàtria.
La poesia no canvia la societat ni converteix
                                                     ningú en fanàtic,

però mirem de trobar paraules a la mesura de la nostra pàtria
i el nostre temps,
que puguin barrejar-se amb el món,
amb el segle i amb la gent.
Fer poesia no té res d’excepcional:
no és més que un joc que tracta de renovar el llenguatge,

d’augmentar la forma de filar els pensaments,
                           sobretot una obra imperfecta,
però podríem dir que és una activitat tan humana i tan digna
                             com preparar una llimonada.
Cantem-li una cançó de bressol al bressol buit
                                           de la nostra pàtria.

POESIAREN GAUZA GALDUA

Ene aberri eta sasoiko poetok, mundua ahoskatzeko
                              maneran partaide garelarik,
zuekin batera aurkitu nahi nuke gure hitzen
                                zentzu eder galdua.
Nork daki okerreko eskaileratik igo ez garen
                                                    honaino?

Gure lur okupatuari, gure arbasoei, gure hizkuntza
               baztertuari erreparatzen badiogu
badirudi ez dugula ez aberri, ez sasoi, ez mintzaira,
                                                    ez kantarik,
geuk asmatuko duguna baizik. Auskalo norena den
                               errua, agian geurea da,

eta urrutirago joan gabe, geure buruaren aurka
                                       ekin beharko dugu.
Gure bakardadea baino zabalagoak gara eta eguna
                               sar dagigun etxean.
Zabal dezagun leihoa horma baino zabalago:
               kanta dezagun sehaska kanta bat!

Ganbarako botila hutsak hondakinetara. Eta lore,
              eta ilargi, eta ispilu, eta begi,
eta amets, eta izar, eta bihotz dekoratiboak
                eta amour eta toujours lako errimak
zabortegira. Astin ditzagun lohiak eta hautsak
                                      doministikuna arte.

Altxa dezagun maldarik malda gure gogoaren
                                        bandera baldartua.
Kanta diezaiogun sehaska kanta bat
                                                    gure aberriari.
Poesiak ez du gizartea aldatzen ez inor
                                        fanatiko bihurtzen

baina ekin diezaiogun harik eta gure aberriaren
               eta sasoiaren tankerako hitzak topatu arte,
munduarekin, mendearekin, jendearekin
                               nahasteko modukoak.
Poesia egitea ez da gauza itzela: lengoaia
                               berregite joko hutsala,

gogotea harilkatzeko manera emendatzea,
                     obra inperfektua gehienik,
baina eman dezagun limonada prestatzea bezain
                     ekintza humano eta duina dela.
Kanta diezagoiun sehaska kanta bat gure aberriaren
                                        sehaska hutsari.