Escales avall

El 2017 la Maria Cinta i la Laia intenten localitzar la Montse al mòbil. Són la seva mare i la seva filla respectivament, però ella té un bon motiu per no agafar-los la trucada. La Montse ha apagat el telèfon mentre espera una notícia però no en vol dir res a ningú fins que no en tingui la confirmació, sigui quina sigui. Durant les hores en què no poden comunicar-se, totes tres –àvia, filla i neta– fan balanç de la vida, cadascuna de la seva, però també dels records que els són comuns i despleguen el passat on apareixen secrets, mentides, veritats, pors, encerts i fracassos que dibuixen la importància dels llaços familiars.

A partir d’aquestes revelacions, Cinta Arasa (Tortosa, 1978) escriu a Escales avall (Columna) una biografia a tres veus de tres generacions de dones d’una família que transcorren per la història de Catalunya des dels anys trenta del segle XX fins als mesos previs a l’1 d’octubre del 2017. Us n’oferim l’inici i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 12 de novembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *. Les guanyadores són: Judith Menal, Maria Teresa Domènech i Maria Teresa Domènech.

El Guzmán folla com els àngels. Bé, suposo que folla com follen la majoria de nois de trenta i uns quants, és a dir, com els àngels. Ja els ha passat la curiositat i l’ànsia descontrolada de la primera joventut, però encara conserven la urgència del sexe, i aquell orgull de mascle, segur de si mateix, i la pressa. No sé si els homes, passada la cinquantena, poden aguantar aquest orgull, o potser és que no me’n recordo. Amb el Josep
Maria fa tant de temps… I el Ricard… El tinc com mig esborrat de la memòria. Em sembla estrany. Em va agradar força, una temporada, i en canvi, ara, hi ha un munt de coses d’ell que no recordo gens ni mica. Però bé, això, que el Ricard és l’únic que tenia la meva edat i l’he esborrat gairebé del tot. I el Brendan, és clar, però el Brendan no el puc comparar amb ningú. Buf, no. Ara no. Aquí no puc pensar en ell. Aquest lloc és massa tètric. Prou. I la resta, tots més joves, molt més joves.

—Nena, deus anar ben servida.

La Martina tot ho arregla amb una frase banal i una riallada. Sé que és el seu mecanisme de defensa, amb el panorama que té, o se’n riu una mica de les coses o ja em diràs. I jo necessito això, també. Frases banals i riallades. La resta em fa nosa, però, és clar, la resta existeix.

—Montse, què et vols demostrar? Que controles la situació? Quina situació? De què fuges, exactament? No em diguis que busques la joventut perduda follant-te jovenets perquè això ho fan els homes sense horitzó, i tu ets massa sofisticada per comportar-te així.

La Clara, amb la seva brillant dialèctica, la va clavar, és clar. La Clara sempre la clava.

En fa temps, d’això, però podria haver estat ahir. No ha canviat res. Quan era? Deu anys enrere? Quinze? Vint, potser… Buf! No n’estic segura, tant se val. Jo feia pocs anys que acabava de començar aquesta espècie de cursa cap a no sé on, i ja acumulava alguns amants. La Clara em va burxar amb les seves preguntes i jo em vaig quedar sense poder dir res. Vaig fer una ganyota de fàstic. Vam callar les tres i, quan ja tenia pensada una altra banalitat per dir, la Clara, abaixant la veu i acostant- se cap a mi, gairebé xiuxiuejant però prou fort perquè la Martina també ho sentís:

—Potser has d’assumir que encara t’estimes el Josep Maria, malgrat tot. Potser, al cap i a la fi, això és l’explicació de tot. Estàs encadenada a ell.

Com en sap, de fotre cops de puny a l’estómac.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.