Les exiliades som moltes

Seguim encara que ningú no sàpiga el que portem a la maleta

Arxivat a: Poema, Poesia, Biblioteca

La poeta i activista política i feminista Andrea Nunes Brións (Galícia, 1984) centra tots els seus projectes en qüestions socials de gènere i en la seva llengua natal, el gallec. Entre les seves obres destaca una temàtica eròtica i crítica contra el capitalisme i l’heteropatriarcat. En llegim el poema As exiliadas somos moitas en la traducció al català de Paula Marqués.
 

Foto: Giuseppe Milo


Les exiliades som moltes


Les exiliades som moltes
                       i hi som arreu,
parlem en llengües que no són les nostres
i ens mosseguem la llengua cada vegada que pronunciem “再见” (zàijiàn)
“arrivederci” o diem “jërëjëf”.

Si algú ens pregunta neguem amb el cap
                                                          i diem mentides
perquè és difícil explicar com dol tancar una altra porta,
o deixar anar (deixar anar per sempre)
i començar novament uns altres camins, uns altres mars o uns altres afectes.

De vegades, mostrem les nostres cicatrius al món
i se’ns veu en aqueixes marques
el pes de la vida
En elles reconeixem el fred gèlid de l’hivern a Manxúria
una caiguda en bicicleta pel sud d’Europa,
una malària en la calor de Guinea Bissau
o el moment en què dius adéu al teu amor a l’estació de Coyoacán.

I ens mosseguem la llengua
i se’ns encongeix el pit,
però seguim.

Seguim encara que ningú no sàpiga el que portem a la maleta
ni tampoc el moment en què escopim pel terra a les fronteres
I reconeixem privilegis
(o la falta d’aquests)
En la diàspora, les veus de les nostres mares
poden fer-nos plorar iode
i que en un microsegon recorris el camí imaginari
fins arribar a casa.

Però en la diàspora, no saps bé on és casa.
Tant n’és el nombre d’anys que passis fora,
com recorris aqueixos camins, i cantis aqueixes cançons, mengis aqueixos menjars,
Importa poc com pronuncies “maison”, “home”, “casa mia”
te n’adonares sempre que mai,
mai no és llar
i tu sempre,
sempre seràs
estrangera.
 


(Traduït per Paula Marqués)


As exiliadas somos moitas


As exiliadas somos moitas
                         e estamos en todas partes,
falamos en linguas que non son as nosas
e mordémonos esa lingua cada vez que pronunciamos “再见” (zàijiàn)
“arrivederci” ou dicimos “jërëjëf”.

Se alguén nos pregunta negamos coa cabeza
                                                     e dicimos mentiras
porque é difícil explicar o que doe pechar unha outra porta,
ou soltar (sempre soltar)
e comezar de novo notras rúas,noutros mares ou noutros afectos.

As veces, mostramos as nosas cicatrices ao mundo
e vésenos nesas marcas
o peso da vida
Nelas reconhecemos o frio xélido do inverno na Manchuria
unha caída en bicicleta no sur de Europa,
unha malaria na calor de Guinea Bissau
ou o momento en que lle dis adeus ao teu amor na estación de Coyoacán.

E trozamola lingua
e encóllesenos o peito,
pero seguimos.
 
Seguimos aínda que ninguen sabe o que levamos na maleta,
nin tampouco o momento en que cuspimos no chan das fronteiras
E reconhecemos privilexios
(ou a falta deles)
Na diáspora, as voces das nosas nais
poden facernos chorar iodo
e que nun microsegundo percorras o caminho imaxinario
até chegar a casa.
 
Pero na diáspora, non sabes ben onde é casa.
Da igual o número de anos que pases fora,
como percorras esas rúas, e cantes esas cancións, comas esas comidas,
Importa pouco como pronuncies “maison “, “home”, “casa mia”
decátaste sempre de que nunca,
nunca é fogar,
e ti sempre,
sempre serás
estranxeira.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...