La poeta i activista política i feminista Andrea Nunes Brións (Galícia, 1984) centra tots els seus projectes en qüestions socials de gènere i en la seva llengua natal, el gallec. Entre les seves obres destaca una temàtica eròtica i crítica contra el capitalisme i l’heteropatriarcat. En llegim el poema As exiliadas somos moitas en la traducció al català de Paula Marqués.

Foto: Giuseppe Milo


Les exiliades som moltes


Les exiliades som moltes
i hi som arreu,
parlem en llengües que no són les nostres
i ens mosseguem la llengua cada vegada que pronunciem “再见” (zàijiàn)
“arrivederci” o diem “jërëjëf”.

Si algú ens pregunta neguem amb el cap
i diem mentides
perquè és difícil explicar com dol tancar una altra porta,
o deixar anar (deixar anar per sempre)
i començar novament uns altres camins, uns altres mars o uns altres afectes.

De vegades, mostrem les nostres cicatrius al món
i se’ns veu en aqueixes marques
el pes de la vida
En elles reconeixem el fred gèlid de l’hivern a Manxúria
una caiguda en bicicleta pel sud d’Europa,
una malària en la calor de Guinea Bissau
o el moment en què dius adéu al teu amor a l’estació de Coyoacán.

I ens mosseguem la llengua
i se’ns encongeix el pit,
però seguim.

Seguim encara que ningú no sàpiga el que portem a la maleta
ni tampoc el moment en què escopim pel terra a les fronteres
I reconeixem privilegis
(o la falta d’aquests)
En la diàspora, les veus de les nostres mares
poden fer-nos plorar iode
i que en un microsegon recorris el camí imaginari
fins arribar a casa.

Però en la diàspora, no saps bé on és casa.
Tant n’és el nombre d’anys que passis fora,
com recorris aqueixos camins, i cantis aqueixes cançons, mengis aqueixos menjars,
Importa poc com pronuncies “maison”, “home”, “casa mia”
te n’adonares sempre que mai,
mai no és llar
i tu sempre,
sempre seràs
estrangera.


(Traduït per Paula Marqués)


As exiliadas somos moitas


As exiliadas somos moitas
e estamos en todas partes,
falamos en linguas que non son as nosas
e mordémonos esa lingua cada vez que pronunciamos “再见” (zàijiàn)
“arrivederci” ou dicimos “jërëjëf”.

Se alguén nos pregunta negamos coa cabeza
e dicimos mentiras
porque é difícil explicar o que doe pechar unha outra porta,
ou soltar (sempre soltar)
e comezar de novo notras rúas,noutros mares ou noutros afectos.

As veces, mostramos as nosas cicatrices ao mundo
e vésenos nesas marcas
o peso da vida
Nelas reconhecemos o frio xélido do inverno na Manchuria
unha caída en bicicleta no sur de Europa,
unha malaria na calor de Guinea Bissau
ou o momento en que lle dis adeus ao teu amor na estación de Coyoacán.

E trozamola lingua
e encóllesenos o peito,
pero seguimos.

Seguimos aínda que ninguen sabe o que levamos na maleta,
nin tampouco o momento en que cuspimos no chan das fronteiras
E reconhecemos privilexios
(ou a falta deles)
Na diáspora, as voces das nosas nais
poden facernos chorar iodo
e que nun microsegundo percorras o caminho imaxinario
até chegar a casa.

Pero na diáspora, non sabes ben onde é casa.
Da igual o número de anos que pases fora,
como percorras esas rúas, e cantes esas cancións, comas esas comidas,
Importa pouco como pronuncies “maison “, “home”, “casa mia”
decátaste sempre de que nunca,
nunca é fogar,
e ti sempre,
sempre serás
estranxeira.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix