Garbo parla

Sortegem dos exemplars de la novel·la guardonada amb el Premi BBVA Sant Joan

Hi ha qui diu que el català Joan Pujol Garcia, Garbo, ha estat el millor espia de la història. Durant els anys més foscos de la dictadura, aquest català corrent, a banda de col·laborar amb els aliats, es va convertir en l’home de confiança dels serveis secrets alemanys a Espanya. La seva actuació, amb èxits sonats, muntant una xarxa falsa d’espies gràcies a la qual va aconseguir enviar informació errònia als nazis que va permetre el desembarcament anglès a Normandia, ha estat sempre envoltada de misteri.

A Garbo parla (Edicions 62) Roser Caminals novel·la les gestes mítiques de l’espia català, i per damunt de tot copsa la seva ànima, la seva vulnerabilitat més profunda i els seus silencis i contradiccions, com ara el conflicte inevitable entre l’activitat pública i la vida personal. Garbo parla, guanyadora del 41è Premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes amb el suport de BBVA, es presentarà el dia 16 de setembre a les 18:45 h en el marc de La Setmana del Llibre en català. Us n’oferim un fragment i en sortegem dos exemplars. Podeu participar-hi fins al 23 de setembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *  

Garbo parla
Foto: Catorze

Per què ho vas fer, Joan? Aquest punt, com tants altres, no me l’has esclarit mai. Dius amb la boca petita que va ser un error del qual t’has penedit sempre més, i que a l’exèrcit no vas saber demostrar lleialtat, generositat ni honor: paraules teves, no meves, en el teu estil florit, no en el meu, irònic. ¿Hauries dit les mateixes si la deserció hagués estat a la inversa, dels franquistes als republicans?

Els motius més obvis són els que calles. Per força t’havien de coure les humiliacions que l’esquerra havia infligit a la teva família: us havien pres el negoci —qui sap si ara el portaven aquells mateixos treballadors que ploraven al funeral de ton pare— i el cotxe, havien detingut ta mare i ta germana. Com els podies perdonar aquest tracte, quan el teu pare havia estat fidel a la República des del primer dia?

Aquesta raó és sentimental, l’altra és interessada. Quan et vas allistar, el bàndol republicà ja feia dies que estava sentenciat, i des del principi duies de cap desertar per gaudir dels avantatges d’acabar la guerra entre els guanyadors. D’entrada no t’enviarien a un camp de presoners, i després el carnet de veterà t’obriria portes laborals i et facilitaria la reincorporació a la societat civil. Cor i cap competeixen però no s’exclouen, sinó que formen una mixtura equívoca típicament teva. El teu germà també havia acabat desertant, segurament per motius semblants. Aquestes explicacions tenen sentit i semblen suficients.

Però jo crec que van ser les llenties.

Cada capvespre, al final d’una jornada de lluita aferrissada o d’avorriment mortal, els dos ritmes alternants de la guerra, us assèieu a menjar gasòfia. I aleshores, des de l’altra banda del riu, tot de veus —a voltes entranyables, veus de parents i veïns de soldats del teu bàndol— començaven a cridar: «Ep, rojos, què us donen avui per sopar? Altra vegada llenties? Veniu a aquesta banda, veniu, que aquí mengem molt bé». Veus de sirena que nit rere nit creuaven el riu.

¿És possible que et venguessis l’ànima, no com Esaú, per un plat de llenties, sinó al contrari, per variar de menú? El sopar abundant que vas devorar en un tancar i obrir d’ulls era l’aperitiu dels interrogatoris. Després de l’última mossegada us van separar. Van seguir hores de preguntes sobre posicions, estratègies, baixes i moral de l’exèrcit republicà. Et deien catalán, et deien rojo, tot menys el teu nom, però no hi abocaven odi. Eren freds i metòdics. Les preguntes es repetien, amb variacions i paranys per fer-te caure en contradiccions, sota la claror d’una bombeta que et privava de dormir, tantes ganes que en tenies. Però no t’irritaves, no perdies la paciència, ni ells tampoc. Cada quant en venia un de nou o tornava un dels anteriors, fresc i descansat, mentre que tu eres sempre el mateix i el teu esgotament no tenia treva. La tortura sense brutalitat va durar tota la nit.

Mai has revelat les respostes, però vista la teva veneració per la vida humana i la traça que demostraries després a donar informació falsa, i tot i que havies de saber que les discrepàncies entre els tres testimonis farien inútils les precaucions, vull pensar que els vas despistar tant com vas poder. I així devia ser, perquè com a premi a la vostra cooperació us van embarcar en un tren camí de Saragossa i d’allà en un camió fins al camp de concentració de Deusto. Justament el destí que esperaves esquivar.

El meu oncle, també empresonat pels franquistes, va tenir més sort. A ell el van transportar a un camp de tarongers d’Alacant, on els presos agafaven tantes taronges com volien. Les cagarrines eren compensades per la vitamina C. Més endavant el van promocionar a barber d’un capità andalús que el veia amb bons ulls. També li deia catalán, però a tall d’elogi, sense la llufa de rojo, i el peixava com a un oficial més. Tots dos vau sobreviure a la guerra.

Els franquistes havien transformat la Universitat de Deusto, a Bilbao, en l’Infern de Deusto. Un infern fred, sense calefacció. Ni sol, ni tarongers per alegrar la vista dels presos. Una mola grisa davant d’un riu brut sota un cel de plom. Anaves vestit amb un pijama esparracat i dormies damunt dels taulons de fusta de terra. De dia, escampaves serradures i escombraves brutícia entre els cops de peu i els clatellots dels guàrdies. Arribada la nit i acabada la feina, els presos no teníeu altre entreteniment que organitzar curses de puces i polls que capturàveu i guardàveu dins de capses de mistos. Éreu com els polls, misèria engarjolada i esclavitzada, fantasmes de soldats, l’ombra degradada d’un exèrcit. Us feien cantar el Cara al sol, desfilar pel pati i fer la salutació feixista quan venien els inspectors militars.

Els republicans eren caòtics, els feixistes eren organitzats.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Garbo parla

© Roser Caminals, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions 62, S.A.


En aquest enllaç pots comprar Garbo parla a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari