Gràcies

En la pena, no siguis vergonyosament murri

Arxivat a: Poema, Biblioteca

“La poesia d’Evtuixenko és tendra i respectuosa, però alhora apassionada, a favor de les virtuts i en contra dels defectes, si se’m permet dir-ho així.” Ho escrivia Joan Margarit al pròleg del llibre Quasi a final (Edicions 62), d’Evgueni Evtuixenko, que va néixer a Rússia el 18 de juliol del 1932 i va morir als Estats Units l’1 d’abril del 2017. En llegim el poema Gràcies, traduït per Josep M. Güell. 
 

Foto: vic xia


Digues «gràcies» a les teves llàgrimes, 
i no tinguis pressa a eixugar-les.
És millor plorar, però néixer —o bé
no néixer— és igualment morir. 

És millor estar viu —batut o oprimit—
però no caure en les tenebres del plasma, 
quan un minut de verd deixant
es roba del carro de la creació.

Has de cruixir d’alegria com un rave, 
i riure en interceptar un ganivet. 
És terrible que hagis pogut no néixer, 
fins i tot quan és terrible que visquis. 

Qui ha nascut ja és prou afortunat. 
La vida és l’ull d’una bruixa esdentada. 
Mostrar-se orgullós denota insolència, 
com si als disset anys ja fossis rei.

Sacsat pels vapors de l’aiguardent, 
embriac de tot i de no-res, 
no te’n pots avenir, del prodigi, 
del miracle de la teva aparició.

Mai no esperis un paradís al cel, 
no ofenguis la terra amb retrets, 
que no vindrà una segona vida, 
i podia no haver vingut la primera. 

Confia en flamarades, no pas en brases. 
Cau sobre l’euforbi i l’estípit
i, sense demanar-ho gaire, 
llança’t sobre l’espatlla de l’univers. 

En la pena, no siguis vergonyosament murri. 
Fins i tot sota la runa de l’ànima, 
brut i estripat com Zorba, 
celebra la ignomínia, i posa’t a ballar. 

I dona gràcies als gats més negres
que t’hagis mirat de reüll, 
i a totes les pells de síndria
que t’hagin fet relliscar.

I gràcies al dolor més fort, 
perquè quelcom, malgrat tot, t’ha donat. 
I gràcies al mos més verd
perquè tanmateix mos hi ha hagut.

Nou comentari