Hamnet

Durant la dècada de 1580, una parella que vivia a Henley Street, a Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.

Aquesta és la nota històrica que introdueix Hamnet (L’Altra Editorial), de Maggie O’Farrell, la història d’una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d’un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. Hamnet, traduïda al català per Marc Rubió Rodon, és el retrat lluminós i vivíssim d’un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d’una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima. Us convidem a llegir-ne l’inici i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 15 d’abril, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *. Els guanyadors són: Gerard Minuesa, David Santamaria i Alba Cunillera.

Foto: Catorze

Un nen baixa un tram d’escala.

L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord.

Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat.

És un dia de finals d’estiu, xafogós, sense vent, i a l’habitació de baix s’hi dibuixen unes llargues franges de llum. Des de fora el sol espurneja furiosament i les finestres de gelosia són un enreixat groc, encastat al guix de les parets.

El nen s’aixeca i es refrega els genolls. Mira cap a una banda, escales amunt; mira cap a l’altra, incapaç de decidir cap on hauria d’anar.

L’habitació està buida i el foc remuga a la llar, brases taronges sota unes tènues espirals de fum. Les ròtules li bateguen adolorides, al compàs del cor. S’està dret amb una mà arrepenjada a la balda de la porta que dona a l’escala, enlairant la punta de cuir de la bota, plena de rascades, a punt per posar-se en marxa, per arrencar a córrer. Els cabells, clars, gairebé daurats, se li aixequen al front, com un tupè.

Aquí no hi ha ningú.

El nen fa un sospir, inspira l’aire calent i polsós, travessa l’habitació fins a la porta d’entrada i surt al carrer. El soroll dels carretons, els cavalls, els venedors ambulants, els crits de la gent, un home que llança un sac des d’una habitació alta, no li arriba. Deambula per davant de la casa i entra a la porta del costat.

L’olor de casa els seus avis sempre és la mateixa: una barreja de fum de llenya, cera, pell, llana. És semblant però indefiniblement diferent de la que se sent al petit edifici contigu de dues habitacions on el nen viu amb la seva mare i les seves germanes, i que el seu avi va construir en un estret espai adjacent a la casa gran. A vegades el nen no entén com pot ser que això sigui així. Al capdavall, els dos habitatges estan separats només per una paret prima de canyís, però l’aire és diferent a cada lloc, l’olor és diferent, la temperatura és diferent.

En aquesta casa hi ressonen les ràfegues i els remolins d’aire, els cops i els repics de martell del taller de l’avi, els trucs i els crits dels clients que s’acosten a la finestra, el xivarri del pati de darrere, les anades i vingudes dels seus oncles.

Però no pas avui. El nen està dret al passadís, parant l’orella per sentir el senyal d’alguna activitat. Des d’aquí veu que el taller, a mà dreta, està buit, els tamborets de les taules de treball desocupats, les eines aturades damunt dels taulells, una safata de guants abandonats, com les empremtes d’unes mans, deixats allà a la vista de tothom. La finestra des d’on atenen els clients està ben tancada amb un forrellat. Al menjador, a mà esquerra, no hi ha ningú. Hi ha una pila de tovallons sobre la taula llarga, una espelma apagada, un munt de plomes. Res més.

Crida a manera de salutació, un so interrogatiu. Una vegada, dues, repeteix el mateix soroll. Després inclina el cap i torna a parar l’orella.

Res. Només el cruixit de les bigues que es dilaten lentament al sol, el sospir de l’aire que passa d’una habitació a l’altra per sota les portes, el fregadís de les cortines de lli, la crepitació del foc, el soroll indefinible d’una casa en repòs, buida.

Els dits del nen estrenyen el ferro del mànec de la porta. La calor del dia, tot i que ja és tard, fa que la suor li brolli del front i li regalimi per l’esquena. El mal als genolls se li aguditza, sent una fiblada, i després li torna a marxar.

El nen obre la boca. Un per un, crida el nom de totes les persones que viuen aquí, en aquesta casa. L’àvia. La criada. Els oncles. La tia. L’aprenent. L’avi. Diu tots els noms, un darrere l’altre. Per un moment, li passa pel cap dir el nom del seu pare, cridar-lo també, però el seu pare és a quilòmetres, hores i dies de distància, a Londres, un lloc on ell no ha estat mai.

Però ¿on s’han ficat, li agradaria saber, la seva mare, la seva germana gran, la seva àvia, els seus oncles? ¿On és la criada? ¿On és l’avi, que de dia no acostuma a sortir de casa sinó que normalment és al taller, esperonant l’aprenent o calculant els beneficis en un llibre de comptabilitat? ¿On és tothom? ¿Com pot ser que les dues cases estiguin buides?

Avança pel passadís. A la porta del taller, s’atura. Mira de cua d’ull per assegurar-se que no el veu ningú i hi entra.

El taller de guants del seu avi és un lloc on no el deixen entrar gairebé mai. Fins i tot té prohibit parar-s’hi a la porta. No et quedis aquí fent el dropo, rugeix el seu avi. ¿Que potser un home no pot fer una jornada de treball honrada sense que la gent es pari per mirar-se’l embadocada? ¿No tens res millor a fer que estar-te aquí caçant mosques?

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.